Un balanç del Grec

En Francesc Casadesús va prometre un Grec ple de circ i de corals i, en certa manera, ha complert. D’entre les vuitanta-vuit propostes programades aquest juliol al festival barceloní –de les quals a Núvol n’hem cobert la meitat, quaranta-quatre– crec que les més reeixides i recordades seran, precisament, les que van incloure alguna formació coral o les que van abraçar, indissimuladament, les arts del circ.

Personalment, sempre guardaré al fons de la retina la tendresa i les acrobàcies sobre instruments musicals de la família Ronaldo a Sono io? o la mànega d’aire que es va crear, com par art de màgia i davant dels ulls atònits dels espectadors, a l’interior de la sitja instal·lada a la plaça Margarida Xirgu de Barcelona que va acollir, durant uns dies, el fresc elemental de Boris Gibé a L’Absolú. Un viatge entre cel i infern, tot transitant pels quatre elements naturals (aigua, terra, foc i aire), amb unes imatges sorprenents i completament inesborrables.

Molts també recordaran la plataforma mòbil de Celui qui tombe que, literalment, centrifugava i posava en risc i suspensió els artistes dirigits per Yoann Bourgeois, però, sens dubte, una de les imatges més recordades d’aquest 2023 serà la del funàmbul Nathan Paulin creuant la plaça de Catalunya i un tros del passeig de Gràcia a setanta metres d’alçada. Un autèntic desafiament molt car de veure a Barcelona.

Si hem de fer cas a l’Oriol Puig Taulé, una de les propostes més fascinants d’aquest Grec va ser A beginning_ Expanded version, una peça a obscures d’Aurora Bauzà i Pere Jou que es va representar en un marc inimitable: el Dipòsit del Rei Martí (a tocar de la Torre Bellesguard de Gaudí). L’obra fou estrenada originalment a L’Auditori i al setembre podreu recuperar-la, en un format més reduït, al festival TNT. La peça de Bauzà i Jou, justament, comptava amb una coral formada, entre altres, per alguns cantaires del Cor Jove del Teatre Principal de Palma.

Una altra coral que ens va captivar va ser la que acompanyava l’esperada estrena de Prisoner of the State a l’estat. Una composició lírica de l’estatunidenc David Lang inspirada en l’únic títol operístic de Ludwig van Beethoven: Fidelio. Nascuda d’un encàrrec de L’Auditori de Barcelona juntament amb altres entitats musicals de renom –com la Filharmònica de Nova York, el Barbican de Londres o l’Òpera de Malmö– per commemorar el 250è aniversari de Beethoven, pioner del romanticisme musical, l’efemèride s’havia de celebrar el 2020, però la irrupció de la pandèmia va impedir que poguéssim gaudir d’aquesta peça quan tocava.

Ara, en el marc del Grec, va recalar a Barcelona per cloure la seva gira de presentació internacional iniciada després de l’estrena a Nova York el 2019. Sens dubte, la composició minimalista i brechtiana de Lang –amb les seves picades d’ullet a Rousseau i Maquiavel– no seria res sense el contrapunt solemne del cor que, a casa nostra, van conformar els cantants del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i els homes del Cor Jove de l’Orfeó Català. Junts van dotar de solidesa i emoció els ostinatos recurrents de la partitura –excel·lentment interpretada per l’OBC– entre intervenció i intervenció, més sòbria, dels solistes.

Les noies de l’Orfeó Català, per la seva banda, també van destacar a l’espectacle inaugural del Grec, The Pulse, fins i tot més que els seus partenaires, els acròbates de la companyia australiana Gravity & Other Myths. Malauradament, la inauguració va ser víctima d’un dels infortunis que han fet deslluir aquesta edició del Grec: l’espectacle es va haver de suspendre a mitja funció a causa de la pluja.

La situació es va repetir, pocs dies després, a l’estrena d’un altre dels plats forts del festival: el díptic de dansa que la coreògrafa alemanya Sasha Waltz ens havia d’oferir amb l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Casadesús maldava perquè la representació es pogués dur a terme en un moment o altre, però com va dir cert monarca: «jo no vaig enviar els meus tècnics a lluitar contra els elements». Ovació pel personal tècnic del festival, ara i sempre!

Un altre dels factors que ha descafeïnat el Grec del 2023 és que les propostes dels grans creadors internacionals potser no han estat a l’altura de les expectatives. Ens explicarem. Tots hem gaudit amb l’estètica d’UBU de Robert Wilson, la versió de La vida es sueño de Declan Donnellan o les imatges d’Ink de Dimitris Papaioannou, però la sensació general entre els teatraires és que enguany hem assistit a peces menors del corpus artístic d’aquests creadors. També ens va deixar força freds el debut del creador britànic Alexander Zeldin.

Una cosa semblant va ocórrer amb l’impactant, extenuant i sobreestimulant Firmamento de La Veronal. Personalment, va ser un dels espectacles que més em va atrapar, amb un domini del ritme similar al Christopher Nolan d’Oppenheimer o de Dunkerque i amb una profusió de referències visuals i cinematogràfiques impossibles d’enumerar que van des de Kubrick i David Lynch a Chaplin o Wes Anderson, passant per la llarga tradició de l’anime que ens ha arribat a Occident i la música dels Sparks. Però no tothom es va mostrar tan entusiasta com jo amb la darrera peça de la tropa comandada per Marcos Morau, un dels creadors més cobejats que tenim.

Per Nadal podreu jutjar Firmamento vosaltres mateixos, perquè s’estarà tres setmanes en cartell al Mercat de les Flors (un fet gairebé inèdit per a un espectacle de dansa o de creació híbrida, o de com carai vulguem dir-li). Les noves obres d’altres artistes nostrats de consolidada trajectòria internacional també ens van deixar una mica desconcertats, com és el cas d’Una isla, la primera incursió en la intel·ligència artifical de l’Agrupación Señor Serrano.

Sigui com sigui, cal celebrar el retrobament amb el talent local que ha suposat aquest Grec. Que els Cabosanorque (companyia formada per Laia Torrents Carulla i Roger Aixut Sampietro) hagin tingut l’oportunitat de mostrar la seva trilogia literària completa al CCCB és un fet que no hem celebrat prou.

El seu tríptic de teatre expandit inspirat en tres grans figures de la literatura catalana –Joan Brossa, Jacint Verdaguer i Mercè Rodoreda– ha estat una de les experiències més estimulants que he experimentat aquest Grec. Els dispositius sonors i mecànics dels Cabosanroque són suggerents, encisadors, dantescos i esbalaïdors a parts iguals i sap greu que el públic no hi hagi respost en massa. Però és motiu d’alegria constatar que institucions com el CCCB obren cada cop més les portes a la creació contemporània de casa nostra.

Una altra de les grans alegries del Grec 2023 ha estat la consagració, sense pal·liatius, de La Ludwig Band dins l’escena musical catalana. El seu concert al Teatre Grec va ser un èxit rotund i indiscutible. També cal enorgullir-se del quart de segle d’existència d’IT Dansa i de l’excel·lent estat de forma de la dramatúrgia catalana capaç de regalar-nos peces tan diverses, i alhora reivindicatives, com la Lali Symon de Sergi Belbel o el Nessun dorma d’Eu Manzanares.

Igualment, cal celebrar la necessària reivindicació de la història queer que el coreògraf i ballarí Roberto G. Alonso, el músic Jordi Cornudella i el dramaturg Josep Maria Miró ens van regalar a La Model amb Jo, travesti –espectacle que podreu recuperar a FiraTàrrega o la temporada vinent al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa–, així com el pont aeri establert entre Catalunya i l’Argentina pels dramaturgs i directors Cristina Clemente i Nelson Valente.

La seva trilogia romàntica, formada per les peces La paella dels dijous (vista a El Maldà), Silvia (Sala Flyhard) i Rovira vs. Rodríguez (que acaba funcions aquest diumenge a la Sala Versus Glòries) ha exhaurit entrades en gairebé totes les funcions. La podrem recuperar, de forma íntegra, al llarg de la temporada vinent als tres teatres esmentats. Un bon balanç per aquesta ambiciosa iniciativa endegada des de l’associació «On el Teatre Batega».

Un altre motiu d’alegria el trobem en el terreny del teatre musical, amb la celebració del primer Torneig de Musicals impulsat per l’actor Toni Viñals amb el suport i la col·laboració del Grec Festival de Barcelona, la productora El Terrat, el Mercat de Música Viva de Vic i l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Sota el títol de RIIIING! Els musicals que truquen a la porta vam conèixer vuit propostes de musicals en català en ple procés de desenvolupament, entre les quals va destacar el projecte d’Oriol Burés Ànima. El musical, que es va endur el Premi Especial del Públic i el Premi a la Millor Proposta d’Espectacle.

Esperem veure’l realitzat ben aviat per ajudar a enfortir la mala salut de ferro del musical en català que aquest Grec ens ha deixat dues perles notables: Un amor particular, escrit a quatre mans per Jumon Erra i Daniela Feixas (i que encara podeu veure al Teatre Condal fins diumenge), i la clausura del Grec més divertida i esbojarrada que recordo: For Evita. Una astracanada musical, de Jordi Prat i Coll i Andreu Gallén. Una missa laica on el trio d’intèrprets format per Ivan Labanda, Anna Moliner i Jordi Vidal van ressuscitar momentàniament a l’amfiteatre de Montjuïc a Eva María Duarte de Perón (Evita pels amics) per fer-la dialogar amb la gran i enyorada Raffaella Carrà. Un deu pel cos de ball! Un deu pels intèrprets! Un deu per les lletres traduïdes al català del musical Evita de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber! I un deu pel públic del Grec que les va corejar a l’uníson! Estimades, avui, totes ja som perones!

Sens dubte, aquest també ha estat un Grec marcat per la polèmica entre la creadora Juana Dolores Romero Casanova i l’Antic Teatre. Sobre aquesta qüestió només vull apuntar que lamento moltíssim que diversos companys dels mitjans de comunicació d’aquest país donessin més pàbul a aquesta història que a la resta d’artistes que van participar en la mateixa roda de premsa que Dolores.

El segon espectacle de «la diva assembleària» es va presentar juntament amb les darreres creacions de l’Agrupación Señor Serrano, La Veronal i Mal Pelo. Ara mateix, tres de les companyies amb més projecció internacional que tenim. De fet, les dues darreres són les úniques companyies catalanes de la història que han estat convidades al prestigiós festival d’Avinyó (França) i, en lloc de parlar d’elles, bona part del periodisme nostrat va preferir posar el focus, en un primer moment, en el conflicte laboral i la rebequeria artística de Dolores. L’espectacle de Dolores ha exhaurit entrades –tot i que les crítiques no han estat especialment brillants–, crec que no fa falta dir res més.

També ha estat el Grec de la disjuntiva climàtica. Amb dos espectacles –Ink de Dimitris Papaioannou i Vessel de Damien Jalet– que difícilment podrem veure en un futur pròxim en un context cada cop més dominat per la sequera. L’ús de l’aigua en aquests espectacles, si bé pot arribar a ser artísticament acceptable i bell, cada vegada serà més reprotxable des del punt de vista ètic i social. Sap greu, perquè això afecta diversos aspectes de la creació –penso també en la magnífica La Trilogie des Contes Immoraux (pour Europe) del Grec de l’any passat–, però els components de sostenibilitat en les creacions escèniques cada vegada s’hauran de tenir més en compte. La companya Júlia Vernet Gaudes aprofundeix millor que jo en aquest aspecte climàtic i ha efectuat una excel·lent cobertura i anàlisi de la majoria d’espectacles de dansa d’aquest Grec, llegiu-la!

En general, el Grec 2023 ha recollit una bona dada de públic i d’ocupació (130.995 espectadors i un 72% d’ocupació mitjana segons l’organització), consolidant una tendència de transvasament de públic del Grec Montjuïc (programació pròpia del festival) al Grec Ciutat (programació de les sales de Barcelona dins del Grec) que ja s’observa des de la primera edició postpandèmia, és a dir, des del 2021. Els espectacles de circ i de dansa han fregat la plena ocupació, amb unes notòries mitjanes del 95% i el 93% respectivament, mentre que al Grec Ciutat s’ha arribat al 63% de l’ocupació total.

Pel que fa als espectacles propis del festival, malgrat aplegar menys públic que els de la ciutat, han registrat també notables ocupacions amb una mitjana del 91%. Especialment positiva és la dada que ens indica que, per primera vegada, el descompte més utilitzat ha estat el de menors de 30 anys superant, per poc, el del carnet de biblioteques que, tradicionalment, sempre era el més emprat. Segons l’organització, la mitjana d’edat dels espectadors és de 47 anys (similar a la de la resta dels grans equipaments escènics de la ciutat) i Francesc Casadesús, director del festival, es congratula d’haver aconseguit, per fi, «ajuntar qualitat amb popular, és a dir, barrejar espectacles més extrems i que parlen del dia d’avui amb iniciatives més populars».

Casadesús, que l’any vinent dirigirà previsiblement el seu últim Grec i que ha hagut de fer front als anys incerts de la pandèmia durant el seu mandat, assegura que enguany ha gaudit del festival com mai. L’Ajuntament de Barcelona convocarà aquesta tardor el procés de selecció per escollir el nou director o directora del festival de cara al 2025. Casadesús, que va ser nomenat a finals de 2016 i lidera la programació des de 2017 s’ha convertit, juntament amb Elena Posa (única dona al capdavant del festival en tota la seva història), en el director que ha estat més temps en el càrrec. De moment, ha deixat entreveure que no es presentarà a la pròxima convocatòria i assegura que té ganes de viatjar a l’estranger durant una temporada, segurament, per l’Amèrica Llatina. Que els vents del Grec li siguin favorables!