El Sant Grial de la maldat

El reconegut director Jordi Prat i Coll –artífex d’èxits com Els Jocs Florals de Canprosa (2018), La Rambla de les Floristes (2019), M’hauríeu de pagar (2021) o Fàtima (2022)– presenta a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) una adaptació lliure de Els criminals de Ferdinand Bruckner. Aquest és el pseudònim del dramaturg austríac Theodor Tagger (1891 -1958), capdavanter de l’avantguardisme teatral al seu país. Malgrat la seva prolífica creació, a casa nostra només el coneixem per dues de les seves obres primerenques: El mal de joventut i Els criminals, ambdues escrites i publicades a finals dels anys vint del segle passat. El nou muntatge de Els criminals, que estarà en cartell fins al 26 de maig, és la darrera producció pròpia de la temporada del TNC i Carme Portaceli, directora de l’equipament, confia que serà «un final bomba per a una temporada que ha tingut una resposta del públic extraordinària».

Prat i Coll confessa que feia temps que li rondava pel cap la idea de muntar algun text d’un autor alemany d’entreguerres, però que no acabava de decidir-se perquè «necessitava un text que m’expliqués el meu país i les coses que hi estaven passant actualment». Finalment, per recomanació del crític i professor Enric Gallén, va topar amb Els criminals, un text que aborda l’arbitrarietat de la justícia i que s’havia representat en català, per primer cop, l’any 1931, en un muntatge impulsat per la companyia de Maria Vila i Pius Daví responsables, aleshores, de la programació del Teatre Romea de Barcelona.

L’obra ens situa a l’època de la República de Weimar, un període de «molta llibertat creativa», segons Prat i Coll, que «des del passat ens il·lumina i ens ajuda a entendre el present». Pel director, Els criminals és una obra que «demostra que la paraula no fa la cosa» i que ressona en les diverses èpoques de transició de la nostra història recent, especialment en l’esclat de llibertat de la Segona República i en la recuperació de la democràcia després del franquisme, «on una sèrie de persones que ostentaven el poder, es van mantenir en el poder».

«Muntar aquest espectacle m’ha reconnectat molt amb el concepte d’Europa, amb tot allò de bo i de dolent que té», assegura Prat i Coll, que també denuncia que vivim immersos en «una invasió de ficció anglosaxona» que ens impedeix reivindicar com cal autors com Bruckner, la prolífica obra del qual sempre ha estat a l’ombra del seu coetani Bertolt Brecht. Tot i que segons Prat i Coll «Bruckner odiava Brecht», el cas és que ambdós van tenir vides gairebé paral·leles i es poden considerar els autors germànics més destacats del segle XX.

Tots dos es van exiliar als EUA davant l’auge del nazisme. Brecht tornaria a Alemanya el 1949, al Berlín Oriental, on fundaria la cèlebre Berliner Ensemble, mentre que Bruckner ho faria el 1953, al Berlín Occidental, per treballar al Teatre Schiller que fou, durant dècades, l’escenari principal dels Teatres Nacionals de Berlín. Com a curiositat, cal assenyalar que Els criminals de Bruckner i L’òpera dels tres rals de Brecht es van estrenar el mateix any 1928.

Fill d’un important banquer jueu de Viena, Bruckner explorà diferents corrents artístics, des de l’expressionisme al realisme de la Nova Objectivitat alemanya, però sempre va estar marcat per un fort missatge antifeixista. De fet, l’any 1933, després d’exiliar-se a Suïssa, va escriure i publicar l’obra Les races com a resposta a l’ascens al poder d’Adolf Hitler, que acabada de ser nomenat canceller.

A Els criminals, Bruckner sosté la tesi que «tothom és un criminal en potència, només cal que es donin les circumstàncies correctes per a poder-ho ser». Per tant, basteix l’obra al voltant d’una sèrie d’accions simultànies que retraten «petits o grans actes de criminalitat» en un espai realment innovador per a la seva època que recorda la cèlebre 13, Rue del Percebe de Francisco Ibáñez: una secció transversal d’un edifici que ens permet veure què succeeix a l’interior de cadascuna de les seves habitacions. En el muntatge del TNC, l’escenografia ha estat dissenyada per la Laura Clos «Closca» (Premi L’Apuntador 2019 dels Premis Núvol) i el vestuari d’època ha anat a càrrec de l’Albert Pascual (Premi L’Apuntador 2023).

No obstant això, l’obra «intenta retratar l’eufòria col·lectiva que vivia la societat berlinesa després de la Primera Guerra Mundial» i, per tant, està marcada pel vitalisme dels cabarets, de la llibertat sexual, les reivindicacions feministes i l’aparició de moviments com el nudisme, sosté Prat i Coll. En aquest sentit, el director assegura que el seu muntatge intenta aproximar-se a tot el que ens va oferir Weimar en l’àmbit social i artístic: «no hi ha una modernització de la posada en escena, hi ha picades d’ullet a la Bauhaus i als elements més recognoscibles d’aquella època, des del cabaret al vestuari, passant per la música».

L’element musical és especialment rellevant en un text que, segons Prat i Coll, «està escrit des del Jazz», un gènere que Bruckner demana que sigui present al llarg de tota l’obra. A més de les composicions creades expressament per a l’ocasió per Dani Espasa, a l’obra hi haurà ressons de la musicalitat de Carles Santos –a qui el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, el Museu de la Música i la Filmoteca de Catalunya dediquen un cicle aquesta primavera–  i també sonarà Das Lila Lied (La cançó violeta), un dels primers himnes de la comunitat LGBTI del qual es té constància; compost el 1920 pel lletrista Kurt Schwabach i el músic Mischa Spoliansky, un dels autors de cabaret i de revista més famosos de la República de Weimar.

L’obra està dividida en tres actes i el muntatge del TNC oferirà un sol entreacte. El primer i el segon formen la primera part de l’espectacle, on se’ns presenten els personatges i els seus actes criminals per, tot seguit, assistir a un gran judici contra ells. A la segona part és on la dramatúrgia de Prat i Coll és més lliure i on empelta la continuïtat d’Els criminals amb una sèrie de parlaments extrets de l’obra Les races. El director destaca els parlaments sobre el funcionament de la justícia que predominen al segon acte –la conclusió bàsica dels quals és que «si no tenim diners, malament ho tindrem»– i la idea de la segregació social que Bruckner denuncia a Les races, però assenyala que al llarg del primer acte, tots els intèrprets tindran un moment o altre de lluïment.

Tot i que l’obra original està pensada per a una cinquantena d’intèrprets, al TNC només hi veurem una tretzena d’actors i actrius encapçalats per Lluís Soler, Joan Carreras i Maria Rodríguez. L’elenc, molt intergeneracional, també presenta noms com els de Cristina Plazas, Carles Roig, Neus Pàmies, Marc Tarrida Aribau, Kathy Sey, Eric Balbàs o Maria Santallusia. El repartiment també inclou un trio de músics encapçalats pel pianista Jordi Cornudella que interpretaran en directe totes les composicions d’Espasa.

Prat i Coll assegura que la versió catalana del 1931, amb traducció del noucentista Josep Maria Millás-Raurell, estava molt més suavitzada que la que ara es representarà al TNC amb una nova traducció de Kàtia Pago. La publicitat de l’època remarcava que «l’obra francament realista no ultrapassa els límits de la moral» malgrat ser un text que aborda temes tan polèmics com la prostitució, l’avortament, la corrupció, l’homosexualitat o la pena de mort.

Farcida de personatges marginals i empobrits que cometen tota mena de delictes per a sobreviure o satisfer els seus desitjos més ocults, l’escriptor alemany Georg Kaiser, un dels autors dramàtics expressionistes més destacats, va arribar a afirmar que «Els criminals no són criminals de debò; la llei atropella i el poble marxa al seu compàs. Aquesta és l’obra més gran dels nostres temps». Per a Prat i Coll, Els criminals «és una obra terrible, pel que diu i per com ho diu», i el final de la seva versió, malgrat tenir un cert to còmic, «és molt poc esperançador». El director assevera, però, «que lliga molt amb el moment terrible que ara estem vivint».

Més enllà de Els criminals, l’altra obra coneguda a Catalunya de Bruckner, El mal de joventut, fou duta a escena l’any 2009 per l’extinta companyia Les Antonietes, capitanejada per Oriol Tarrasón, a la desapareguda Sala Muntaner i, fa un parell de temporades, Juan Carlos Martel Bayod en va presentar una poc reeixida adaptació, sota el títol de La malaltia, al Teatre Lliure. Esperem que aquest nou muntatge serveixi perquè de mica en mica anem descobrint l’extensa obra d’aquest autor amb peces històriques tan suggeridores com Isabel d’Anglaterra (1930), Napoleó I (1937) o Simón Bolívar (1945).