«Pots perdre la capacitat de parlar, però conservar la veu»

Dues dècades després de la mort del seu pare, Cristina Masanés reconstrueix sense dramatismes els darrers anys de vida d’un home que va perdre la parla als 67 anys arran d’un vessament cerebral. Assistim a la intempèrie cognitiva que viu una persona amb anòmia pura i que lluita en va per recuperar els noms, els verbs o fins i tot la pròpia signatura. Masanés exhuma els llibres d’alpinisme, mapes, cartes i els dietaris del seu progenitor per recuperar la seva vida verbal anterior. Marxarons (L’Avenç) traça una analogia entre els ascensos del pare a muntanya i la seva lluita per recuperar la parla. Pel camí descobrim l’orografia del cervell, amb els seus circuits neuronals insondables i la buidor abismal d’un silenci ontològic. I mentrestant anem assistint a la digníssima resistència d’un home que no renuncia mai del tot a la seva identitat adulta ni a mantenir una veu pròpia.

Parles a fons de la malaltia del pare, però no jugues la carta del dramatisme.

A l’hora de construir aquest text, m’interessava més què passava amb el llenguatge. Tota la càrrega emocional que suposava acompanyar una persona que ha perdut la parla queda en l’àmbit privat. Mentre vivíem tot allò, tot era molt desordenat, ho he hagut d’endreçar després. A mi m’interessava més explorar el que l’anòmia del pare ens revelava sobre la nostra relació amb el llenguatge, explicar la perplexitat que generaven les situacions lingüístiques que anàvem vivint, però que calia convertir en matèria narrativa a través d’un relat.

És evident que no t’interessa tant descriure l’impacte de la seva malaltia en l’entorn familiar, sinó més aviat buscar les fonts que et podien apropar al que ell podria dir sobre les coses que li importaven. Per exemple, la muntanya. M’he fixat que al llarg del llibre sovint fas llistes de coses, que és una manera d’amuntegar les paraules i en certa manera fer muntanya, fer una pila de paraules, que són també, en certa manera, matèria.

Sí, jo vaig anar recuperant aquests despropòsits lingüístics, les mancances del pare. És molt fotut no poder dir el nom de ningú, no poder expressar que tens gana o fred. O la por de no disposar de les paraules per compartir el teu món a través del llenguatge. Estava intentant donar la paraula a algú que justament l’havia perduda. Tampoc no volia caure en la impostura de fer-li dir coses que no havia dit. Aleshores vaig trobar una capsa de records del pare, que contenia set o vuit fotos, no gaire més, algunes cartes i alguns papers. Nosaltres hem acumulat molts objectes, però la generació dels nostres pares tenien poca cosa. En aquesta capseta hi havia un diari d’alpinisme que el pare havia escrit de jove, i que havia guardat perquè l’alpinisme era la seva gran passió. I en aquest dietari de quan ell té vint anys hi trobo la seva veu i això em permet desencallar-ho tot. Em va donar el mecanisme narratiu, un fil d’on estirar, i alhora em va condensar una metàfora de la seva vida. Perquè l’afàsia que pateix és com el repte de fer un cim, un cim que la vida li ha posat al davant, i que consisteix a tornar a aprendre a parlar o aprendre a viure sense el llenguatge, sense la paraula. Aquest és el seu Everest.

Si construïm el món a través del llenguatge, com és el món quan no disposem de paraules ni d’una gramàtica per lligar els pensaments?

Parles del cervell, i de l’orografia d’aquest òrgan misteriós, que no podem entendre del tot, però que ens governa d’alguna manera. I el relat mateix també és una orografia per diferents pics dels Pirineus, des del Carlit fins a l’Aneto, passant per la Pica d’Estats o els Posets. El llibre no pretén dibuixar una travessia, però sí que planteges la seva lluita per recuperar la parla com un ascens fallit que no s’arriba a consumar mai.

La metàfora de la muntanya em va donar el to del llibre. I la paraula Marxarons del títol no té res a veure directament amb l’alpinisme, però suggereix aquesta idea d’avançar, d’anar endavant, de marxar. Sembla un préstec lingüístic del francès, però és una paraula inventada pel pare, que semblava ben orgullós de dir una paraula tan llarga, l’única de tres síl·labes que era capaç de pronunciar i l’anava repetint, «Marxarons, marxarons», però amb una fonètica plenament catalana. El que trobo molt significatiu és que aquesta paraula no l’utilitzava per designar noms de persones o d’objectes, sinó per referir-se a una acció. Per tant, la idea de verb la seguia tenint.

I què hi deien els neuròlegs de tot això?

Quan vam tenir els escàners, vam preguntar als neuròlegs si les imatges ens podien indicar res, però ells ens deien que no ho podien preveure, que s’havia d’anar veient. Aquest gran desconeixement neurològic del que és el llenguatge anava acompanyat d’un altre aspecte més filosòfic, que és el tema de la identitat i de la consciència del subjecte sobre si mateix. Si construïm el món a través del llenguatge, com és el món quan no disposem de paraules ni d’una gramàtica per lligar els pensaments? Però el pare mantenia la voluntat de ser qui era, una certa consciència, i el dia que es va adonar que no podia signar va quedar molt afectat. D’aquí la gran lluita per tornar a signar. I jo em preguntava: «Si és incapaç de dir el nom de ningú, ni el seu, ni dels fills, ni de la parella, per què és tan important la firma?». Doncs per ell n’era molt, d’important, perquè era una manera de dir: «Jo no parlo, però jo soc aquest, soc aquí», oi?

En aquets sentit és molt revelador l’episodi en què expliques la visita d’un notari a casa vostra, que ve amb un testimoni que no és de la família a certificar que el pare no ha deixat de tenir ús de raó. I passa l’examen.

No sé com ho mesuren el grau de consciència, els notaris, però ho va mesurar. Nosaltres no vam poder ser al davant, però jo estava molt tranquil·la, perquè el pare, malgrat l’afàsia, sempre va donar senyals de saber el que es feia. I havia de signar una cosa tan pragmàtica com l’operativitat dels comptes bancaris.

Tornant a les muntanyes, hi ha un moment que dius les muntanyes formaven part del lèxic domèstic, com parents que visitàveu de tant en tant.

Sí, perquè suposo que tothom qui té passió per l’alpinisme és capaç de reconèixer
els perfils de les muntanyes. Jo això no ho he heretat. Soc incapaç de posar cap nom a cap pic. I em pregunto per què no li vam posar un mapa del Pirineu al davant? Perquè potser hauria recordat aquestes muntanyes que tenia tan incorporades, emocionalment hauria tingut tot el sentit.

Marxarons també incorpora de manera molt natural altres vetes d’història cultural, com el naixement de l’harmònica, que és l’instrument que més s’assembla a la veu humana, i fas tot un recorregut fascinant per la seva gènesi.

Jo volia parlar de la veu. Una cosa és la paraula i l’altra la veu. I el pare la veu no la va perdre mai. La veu surt del cos, que és una caixa de ressonància. El pare va perdre la capacitat de parlar, però mantenia una veu, que feia que continués sent aquella persona que era, i això no ho va perdre mai. I em va semblar que la història de la construcció de l’harmònica era una bona manera d’aterrar aquesta distinció entre parla i veu, que pot semblar una mica abstracta.

Tens una gran habilitat per integrar elements culturals en el relat d’experiències personals molt profundes. Al teu llibre anterior, Eroica, parlaves de la simfonia de Beethoven i la connectaves amb la teva vivència personal del confinament i el record del suïcidi de la teva mare.

Escriure Eroica va ser una necessitat vital. Jo continuo defensant que estar tants dies tancats va tenir les seves coses bones, en el meu cas l’exercici d’escriptura per anar creuant els dies, que eren tots iguals. I Marxarons m’ha permès de recuperar un projecte que tenia de fa molts anys, perquè mentre vivia els últims anys del pare pensava que algun dia n’hauria d’escriure alguna cosa, i ja aleshores vaig prendre alguns apunts, perquè el que vivíem era fascinant. De cop i volta t’adonaves que havies de reordenar i resituar tot el món només pel fet que durant un moment en un mil·límetre del cervell no hi ha arribat la sang.

El silenci del pare també t’esperona a remuntar-te als orígens familiars dels Massanés, un cognom originari de la Vall de Lord, al Solsonès. I grates en una estirp que es remunta a segles enrere.

Si recupero la vida del pare, és normal que vulgui remuntar-me als orígens, que ens expliquen qui som. I gràcies al magnífic estudi genealògic d’un cosí meu, l’historiador Carles Massanés, sabem que la família no es va moure de la vall de Lord, i ha pogut resseguir les traces dels Massanés fins a l’any 1440. Són tretze o catorze noms, fins a arribar al segle XV. Sembla que els medievals queden molt lluny, però posadets en fila, no ocupen tant lloc i n’hi poses uns quants més i ja ets a Roma. És impressionant. I vaig tenir molta sort, a part de la memòria personal del pare, de disposar d’aquest estudi genealògic, gràcies al qual sabem quant valien les dones, perquè la dot està registrada als llibres parroquials. Aquesta dona valia tres saques de civada, tres d’ordi i una capsa de pi i a dins dues tovalloles cosides per ella. Saber que les dones de la nostra família s’han quantificat d’aquesta manera també és un aprenentatge.

Tot això al llibre hi surt poc, perquè d’aquesta línia genealògica només parles del pare i del teu avi, del qual expliques que us portava als nets a veure passar els trens a l’estació de Manresa.

Sí, era el tren que anava de Barcelona a La Coruña i que fa el trajecte peninsular més llarg. La Renfe ha abandonat completament el servei de Rodalies, però té una documentació ben dotada de la seva història i va ser fàcil resseguir el cas d’aquest tren, que el van batejar com el Xangai, a partir de la pel·lícula Xangai Express. A mi l’avi no m’hi portava, a veure els trens, no m’hi volia perquè no li donava la mà i m’escapava de la vorera. Però hi portava els meus cosins, i em semblava interessant recuperar aquesta imatge d’un home que va a veure com passa el tren… Avui vivim a l’època dels vols barats, ens trobem a les antípodes del món de l’avi, que no va sortir mai de Manresa. I què havia de fer per veure món? En aquells temps el món era aquell tren que passava, i a partir d’aquí t’imaginaves què portava i on anava i et feies la teva història.