Del País Valencià a Europa, passant pel Grec

De cop i volta sembla que La Veronal hagi començat a ocupar l’espai que li correspon entre els escenaris dels Països Catalans, especialment a Catalunya, on costa que es reconegui el bon treball si no has passat abans per mig món. Els últims anys hem pogut gaudir en primícia, en festivals i en programació de temporada, les últimes creacions de la companyia dirigida pel coreògraf valencià Marcos Morau, tot i que la companyia ja havia passat pel Festival Grec en anteriors ocasions (2015, 2018, 2022). Per no repetir-me en la llarga llista de mèrits i reconeixements de la companyia del moment i el seu admirat director, aplaudits tant pel món de la dansa com del teatre, em centraré en Firmamento, la seva última creació estrenada al Mercat de les Flors en el marc del festival d’estiu de Barcelona, dijous passat. També perquè penso (i em repeteixo) que, en general, no em sembla important la trajectòria artística d’una companyia o artista per valorar i gaudir d’un espectacle en el moment del fet escènic mateix (sobretot si ens volem dirigir a públics no habituals). Dit això, catifa vermella a les nostres estrelles més internacionals a la porta dels teatres.

‘Firmamento’, de La Veronal

Firmamento s’adreça precisament a un públic molt poc comú en els espectacles de dansa contemporània, que són els i les adolescents, persones nascudes entre el 2005 i el 2014 (encara em sorprenc quan conec gent nascuda després del 2000!). Però per fer-ho, l’equip de Morau no ha volgut caure en els tòpics que se solen utilitzar per retratar les “noves generacions” (pantalles, TikTok, melics a l’aire, cabells de color, relacions poliamoroses, etc.), sinó anar a buscar els referents culturals de quan ells eren adolescents, els anys noranta. Més aviat, jo diria que Morau ha volgut fer un homenatge al seu jo adolescent, el seu alter ego jovenívol, aquell que tots carreguem –especialment els artistes–, per bé i per mal, perquè les seves experiències i decisions van determinar qui som avui. Aquesta decisió pot fer guanyar en profunditat a ulls de l’espectador habitual i “culte”, però no sé si els permetrà arribar de cap manera especial als nascuts a partir del 2005 (si és que cal fer res en particular per adreçar-se als joves), ja que les barreres d’accés a l’art contemporani en general són força més estructurals en la societat d’avui i la de sempre.

En qualsevol cas, els referents culturals del Marcos Morau adolescent són els anime i la ciència-ficció, que són els dos pilars que vertebren tota l’estètica de Firmamento. En aquest sentit, podríem dir que La Veronal ha entrat a competir indirectament amb la Rosalía per l’atenció dels joves utilitzant referents japonesos com per exemple Akira a “Saoko” o simplement paraules inintel·ligibles com a “Chicken Teriyaki“. Un altre referent japonès és Ghost in the Shell, tant per l’estètica com pel tòpic tecnològic i la música futurista; també apareixien referències a El Viatge de Chihiro i sobretot a 2001: Una Odissea a l’espai, la coneguda escena de l’habitació blanca en què el protagonista veu el seu jo futur. Morau aplica aquesta idea a la vida mateixa de l’espectacle, que es conté i s’anticipa a si mateix amb una il·lustració animada fantàstica de Marc Salicrú i els seients que miren cap a la caixa blanca dintre de la caixa negra, que acabaran mirant cap al públic; escenografia també fantàstica de Max Glaenzel. En aquesta caixa blanca que, de fet, sembla la ment de l’adolescent, és on succeeix la segona part de l’obra, que es converteix en un viatge gairebé psicodèlic per a l’espectador, passant per llums estroboscòpiques i ambients de tota mena (espero que no agafés desprevingut a cap epilèptic) que semblaven representar la muntanya russa emocional d’un cervell amb les hormones disparades. De fet, a la sortida del Mercat, tothom coincidia a destacar el disseny de llums de Bernat Jansà, per mi el millor de tota la peça. La música original de Juan Cristóbal Saavedra, que recollia tots aquests referents cinematogràfics i culturals, tampoc es queda curta. De fet, era impossible que ningú s’adormís en cap moment, gairebé ni que parpellegés, perquè la descàrrega d’estímuls és constant, però no només visual, sinó també discursiva, ja que s’intercalen moments de text (Carmina S. Belda, Pablo Gisbert) amb veu en off (Victoria Macarte i Nathaniel Ansbach) i titelles, com és habitual en la companyia. Dintre de tota aquesta estètica, el disseny de vestuari de Silvia Delagneau no és tan lluït com en altres ocasions, però dona vida i caràcter als personatges i fins i tot a l’escena, un muntatge molt ben trobat de maquinària i efectes especials (David Pascual) per reproduir la ment adolescent.

Podria no acabar mai d’intentar explicar tot l’espectacle, però m’adono que després d’haver esmentat tots els elements escènics, l’últim de què me’n recordo és de la dansa i del llenguatge del cos. Malgrat la interpretació impecable de les ballarines i ballarins a escena (Àngela Boix, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Shay Partush), amb el que menys vaig connectar va ser amb la coreografia, clarament al servei de “l’obra quasi total”. És evident que la companyia ha perfeccionat i polit la seva tècnica de moviment (el Kova), però a parer meu, aquesta tecnificació ha deixat la dansa i el llenguatge del cos en un segon pla pel que fa a la dramatúrgia (amb l’assistència de Mònica Almirall i Roberto Fratini). La qüestió és que l’espectacle evoluciona per tots els recursos i accions escèniques que no tenen a veure amb el cos, mentre que la dissociació del moviment inorgànic simplement encaixa amb els personatges “treballadors de la ment”. Potser és només una qüestió de gustos, però sembla que l’autonomia dels elements escènics (llum, text, escenografia, so, vestuari) i la capacitat de recursos deixi la dansa i el llenguatge del cos en segon pla, però sense el cos, tots els elements de l’acte escènic perden sentit en un escenari. M’estic referint només a Firmamento, precisament com a espectacle fruit de la maduresa i consolidació artístiques de la companyia (que ja tenia una quarantena de bolos programats arreu abans de l’estrena). I, ara sí, em remeto a la seva trajectòria per recordar que en peces anteriors, i recents, no sempre ha estat així.

En qualsevol cas, com passa amb 2001: Una odissea de l’espai (Stanley Kubrick, 1968), que malgrat ser molt lenta, passen tantes coses que cal tornar-la a veure, l’última creació de La Veronal és un espectacle també per tornar-hi i digerir amb més temps tots els imputs, reflexions i referències que s’hi fan. De fet, es podrà tornar a veure durant tres setmanes al Mercat de les Flors al desembre, un bon moment per a (regalar i) que hi vagin els adolescents i joves als qui es vol dirigir l’obra per recordar-los que malgrat les pors i les incerteses, per a ells encara és tot possible. Amb això em ve al cap una frase que va escriure una amiga de l’institut quan anàvem al club d’escriptura –un d’aquells espais que et marca per sempre–: “només soc una noia que es vol menjar el món i no sap per on començar”.

‘Rèquiem de la Llum‘, de l’Orfeó Català i Marina Mascarell

L’altre espectacle del Grec que vaig veure la setmana passada va ser Rèquiem de la Llum a la Sala Convent del Recinte Modernista de Sant Pau, amb l’Orfeó Català i la coreògrafa valenciana (i neerlandesa d’acollida) Marina Mascarell. Així com a Firmamento gairebé m’acabo la llibreta escrivint coses (la majoria de les quals després no puc llegir), en aquest “espectacle” de música no vaig gosar ni treure el bolígraf. Amb l’excusa de la dansa, vaig tenir la sort d’anar a veure aquest site specific del Requiem de Gabriel Fauré, interpretat pel cor barceloní, dirigit per Simon Halsey, (també assessor artístic del Palau de la Música Catalana) i acompanyat pels solistes Maria Pujades (soprano) i Ferran Albrich (baríton), així com per l’organista Juan de la Rubia. Tot i tractar-se d’una missa de difunts, la solemnitat de la música i les veus és del tot lluminosa i emotiva; però l’especial d’aquesta actuació és la posada en escena, dirigida per Mascarell amb la dramatúrgia de Riikka Laakso i el disseny d’il·luminació de Raimon Rius.

En entrar en una sala soterrada que no havia estat mai de Sant Pau, amb columnes i arcs de pedra, el públic s’anava repartint per l’espai, però no hi havia seients. Com sempre, la llei de la gravetat s’imposa i tothom buscava on asseure’s, encara que tampoc era fàcil trobar lloc a terra, perquè estava tot marcat amb línies i algunes persones que semblaven assabentades et deien amablement que allà millor que no t’hi asseguessis o que potser t’hauries de moure més tard. Jo que m’havia posat un vestit d’estiu per arreglar-me una mica, vaig acabar posant el cul al terra allà on vaig trobar un forat, encuriosida per la situació i el que havia de passar. Un cop es van anar apagant els llums i l’organista va donar el tret de sortida, aquelles “persones assabentades” repartides per tota la Sala Convent, van començar a entonar.

Servidora, que no sap gaire de música ni de llatí, va gaudir tota la representació de principi a fi, immersa en l’experiència col·lectiva que s’estava produint entre intèrprets i audiència. Va ser molt especial poder escoltar de tan a prop els cantaires d’una coral, perquè normalment els veus de lluny, ordenats, i només sents la veu resultant del conjunt o els solistes. Però en estar “entre” la coral, que s’anava movent per l’espai i canviant de posició, un podia escoltar una veu en particular alhora que el conjunt, i diferents veus en moments diferents. Tothom sap que les corals tenen una força emotiva molt gran precisament per la força del conjunt, un conjunt que sol ser el més divers de tots els conjunts, pel que fa a edat, raça, sexe, gènere, origen, cultura, fins i tot de llengua, estil de roba i de pentinat; i aquesta és la riquesa de les corals. La virtut de la posada en escena és que, a més de generar una experiència immersiva sense cap mena de tecnologia sofisticada, donava cos i aparença estètica a la interpretació dels cantants, que s’havien après a consciència una coreografia senzilla, però molt eficient. Caminant entre les columnes, aturant-se en grups i creant diferents figures i composicions en l’espai, acotant-se o fins i tot posant-se de genolls a terra; també portant unes esferes de llum que anaven canviant segons el moment del Rèquiem.

Però la coreografia i la posada en escena no eren banals ni arbitràries, hi havia també tot un treball de dramatúrgia al darrere que estructurava i donava ritme a la composició coreogràfica d’acord amb la música, fent-nos entrar a tots plegats en un ritual entre sagrat i pagà que celebrava la llum com símbol de la vida, pels qui vulguin la vida terrenal, per altres, la vida del més enllà. Esperem que es pugui tornar a veure més endavant.