Intel·ligència artificial, foscor i zombis

Aquest no és el títol de la pròxima pel·lícula de Jaume Balagueró, però podria ser-ho. El Grec crea combinacions curioses d’espectacles, maridatges sorprenents i alguns matrimonis de conveniència. De vegades, els muntatges dialoguen entre ells sense ser-ne del tot conscients. Reflex del Zeitgeist o, simplement, les darreres tendències del teatre europeu? Avui us parlaré de quatre propostes: dues d’escèniques i dues de musicals. Tot i que les escèniques no són estrictament escèniques i viceversa. Tot es contamina. Tot es mou. Planta baixa.

AI killed the theatre star?

L’Agrupación Señor Serrano és coneguda, almenys entre els teatraires i els connaisseurs, per ser “els de les maquetes i el cinema en directe”. Amb el seu darrer espectacle, però, retornen als orígens: el teatre visual i el moviment. Com La Veronal, els Serranos són una de les nostres companyies més europees: actuen més a fora que a casa. I només cal llegir la tirallonga de coproductors d’Una illa, el seu darrer espectacle. Setúbal, Porto, Madrid, Valladolid, Venècia, Torí, Amsterdam… “Companyia Easyjet”. O “companyia Interrail”, si ho voleu més sostenible. Els seus processos de creació s’allarguen en el temps i en l’espai, repartits en residències de creació a diversos punts de la geografia. Una illa parla de la intel·ligència artificial (IA, a partir d’ara) o, més ben dit, posa la IA al centre de l’escena. En diàleg, confrontació o lluita amb el fet teatral. El “nosaltres” som tots plegats, creadors i espectadors, tots units fent força. “L’altre” és la màquina, la cosa, el misteri. El mite.

Qui hagi provat de conversar mai amb el ChatGPT veurà que les seves respostes són previsibles i convencionals. “Si li donem escombraries, ens oferirà escombraries”, resumia l’Àlex Serrano a la roda de premsa de l’espectacle. En aquest cas, la companyia ha fet servir l’aplicació OpenAI, i n’ha utilitzat d’altres per crear les imatges que es projecten. “Qui ets?”, pregunten, “Soc un conversador imparcial”, respon ella. No us creieu mai a ningú que faci tal afirmació. L’espectacle té dues capes principals: els sobretítols, transcripció d’una conversa amb la IA imaginem (i esperem) que més o menys fidedigna, i allò que succeeix en escena. L’illa com a idea i metàfora, Robinson Crusoe i les nostres illes (o bombolles) quotidianes, la por a l’altre i a perdre allò que tenim. “El teu treball creatiu no es pot substituir”. La peça es proposa imaginar un espectacle, però aquest plantejament inicial acaba surant en aigües (internacionals) una mica tèrboles. Culpa de la companyia o culpa de l’IA?

La caixa escènica buida és el lloc on la performer i ballarina Carlota Grau (que també ha fet l’assistència en la direcció i la dramatúrgia) es passarà setanta minuts fent estiraments i exercicis de ioga. El moviment coreografiat per Núria Guiu segueix, també, indicacions suggerides per la mateixa IA. Concomitàncies involuntàries: un dels moviments més icònics del “Single ladies” de Beyoncé relaciona Una illa, directament, amb Las niñas zombi. En parlarem més endavant. Algunes troballes tècniques i escenogràfiques molt suggeridores (disseny de Xesca Salvà), com les “pantalla-ventilador” que fan aparèixer una mena de fantasmes digitals, conviuen amb solucions analògiques una mica gastades, com la gran bombolla de plàstic que ens recorda tant a l’escenografia de Crim i càstig com la d’Enterrando a Dodot. També apareix una performer amb un cap de mussol: feia temps que no vèiem exemples d’aquesta tendència, que el teatre europeu va explotar durant una pila d’anys fins a convertir-la en un clixé.

Al final, la metàfora (i l’espectacle) se’ns explica diverses vegades i de maneres diferents. Servidor, que ja té una edat, prefereix mil vegades un teló groc que voleia elegantment empès per l’aire abans que una intel·ligència artificial feta protagonista. Les màquines ens prendran la feina? El dia que un espectacle es pugui crear (i representar) al 100% mitjançant la intel·ligència artificial, espero que la crítica teatral també la facin les màquines. Així, ens podrem quedar tots plegats a casa, mentre elles treballen. Un futur ideal.

Les tres cosines zombis

Si l’illa/bombolla de l’Agrupación Señor Serrano era real i metafòrica alhora, les protagonistes de Las niñas zombi viuen en una peixera de vidre. Aquí, per ser justos, hauríem de citar l’escenografia de Les tres germanes, és clar. El creador Celso Giménez (que actualment imparteix un curs a l’Obrador d’estiu de la Sala Beckett) signa aquest muntatge en solitari, i no amb la seva companyia –La Tristura–, on normalment treballa amb Itsaso Arana i Violeta Gil. Celso Giménez exerceix el paper de narrador de la història, i utilitza la primera persona del singular per parlar de família i herència. Aquí el concepte clau és “tercera generació”, ja que quan parlem de la Guerra Civil espanyola la successió genealògica és la següent: la primera generació, els protagonistes, no van parlar mai o quasi mai d’allò que van viure (independentment del bàndol al qual pertanyien); la segona generació, els fills, van mantenir aquest pacte no escrit de silenci; i, finalment, la tercera generació, els nets i les netes, són els primers que intenten treure’n l’entrellat. Els secrets i les mentides que amaga qualsevol família són descoberts amb curiositat i preguntes, un tema més de conversa inserit entre rialles i tafaneries. Aquí ho hem pogut veure darrerament a espectacles com Màtria o El gegant del Pi, per citar-ne un parell.

La intimitat exposada i l’aparent poca transcendència de les nostres converses quotidianes són molt del gust de Giménez. Impossible no pensar en el final de Mucha Muchacha on, després d’una sessió de dansa agressiva i violenta, les seves protagonistes xerraven de tot i de res en una mena de festa de pijames improvisada. Aquí, l’espai escènic el signa (juntament amb el vestuari) el coreògraf Marcos Morau: les relacions professionals (i sentimentals) entre La Tristura, La Veronal o El Conde de Torrefiel són el millor que podia passar a la nostra escena contemporània. No és casualitat que siguin tres dones joves les protagonistes de Las niñas zombis. Curiosament, en una família les úniques que parlen del passat solen ser les dones. Els homes callen, en un racó, i fan créixer la bola.

Aquesta història de guerra, mort i suplantació d’identitat conviu alegrament amb la música del tocadiscos, el posar-se al dia amb les cosines, la copa de vi o la pausa de la cigarreta. Elles són Natalia Fernandes, Teresa Garzón i Belén Martí Lluch, i la intimitat de la caixa de vidre (i el seu talent) ens fa sentir com si les espiéssim pel forat del pany. Va ser molt bonic (per això ens agrada el teatre) veure com van solucionar un petit problema de forma brillant: sense deixar d’actuar ni un moment, un tècnic va entrar a la peixera per canviar el micròfon de Martí Lluch. El diàleg continuava, demostrant que ni el trencament de la suspensió de la incredulitat (o la represa de la credulitat) ens va fer sortir de la història. Bertolt Brecht toca les castanyoles a la seva tomba. Les converses sobre l’herència de l’avi, l’amor o l’acceptació del propi cos conviuen amb una mena d’investigació casolana (via Google i Facebook) sobre el passat familiar. La coreografia de “Single ladies” de la Beyoncé (executada brillantment per les tres protagonistes) diu més coses sobre aquestes cosines que deu pàgines de text.

La història familiar que ens explica Celso Giménez és, en realitat, la història d’Espanya. “Todos tenemos treinta años, cincuenta años arriba, cincuenta años abajo” és una de les millors frases que he sentit últimament en un escenari. Tots som tercera generació, tots som zombis. Vivim en un país de morts vivents, amb les ferides obertes que mai es curen, i que es van sumant a altres ferides anteriors, en un festival de pústules i llagues obertes (perdó per la imatge). Quan sembla que la intimitat ja no dona més de si, Las niñas zombi fa un gir i conclou amb la reconstrucció dels fets que va protagonitzar l’avi Celso al final de la guerra. La caixa de l’escenografia gira 180 graus i en podem veure la part posterior, amb les seves marques i llums d’emergència, que recorda l’espai de Max Glaenzel per a Opening night. Creadors cosins, espectacles que es relacionen com fem nosaltres amb aquests parents: entre la proximitat dels amics i la sinceritat dels germans. Al final, sembla que el fantasma de l’avi Celso va fer acte de presència a la Sala Ovidi Montllor. O era l’Ángel Dubois?

Veu fosca i música negra

L’edició d’enguany del Grec es caracteritza per acollir diverses propostes amb cant coral i espectacles en espais no convencionals. Vam tenir corals a l’espectacle inaugural (The Pulse) o a Carnación de Rocío Molina, i també veurem espectacles a llocs com La Model (Jo, travesti, de Josep Maria Miró i Roberto G. Alonso) o el Recinte Modernista de Sant Pau (Rèquiem de la llum, de Marina Mascarell i l’Orfeó Català). Diumenge al matí vam anar al barri de Sarrià-Sant Gervasi (un altre món) per ser espectadors d’una proposta amb cant coral en un espai no convencional. El Dipòsit del Rei Martí (a tocar de la Torre Bellesguard de Gaudí) és, com el seu nom indica, un antic dipòsit d’aigües pluvials del segle XIV, recuperat per l’Ajuntament de Barcelona com a espai polivalent. Allà vam veure A beginning_ Expanded version, una peça d’Aurora Bauzà i Pere Jou. Abans de començar, diré l’única cosa que no em convenç d’aquest espectacle: el títol, i especialment que sigui en anglès. Ja està. Tota la resta és una meravella.

El talent d’un programador rau en trobar la proposta indicada per a cada espai, i en aquest cas en Cesc Casadesús ens va regalar la que ha estat, fins ara, una de les millors troballes d’aquest Grec. La peça de Bauzà i Jou parteix de la foscor absoluta i la música a cappella per endinsar-nos en un viatge sonor i místic, una experiència que és individual i col·lectiva al mateix temps. El moviment canta i la música balla, gràcies al sistema de so en 360 graus que ens envolta. Foscor absoluta i espurnes fugaces de llum. Tot en aquesta proposta suma i va en la mateixa direcció: des de la llum exquisida, quasi màgica, de Jou Serra i Marieta Rojo fins al vestuari de Mariona Signes. L’èxtasi pot ser sonor, amb les veus angelicals i cristal·lines del cor, entre qui trobem cares conegudes pels teatreros com l’actriu Elena Tarrats o l’actor Isaac Baró (dels Íntims Produccions), acompanyats d’alguns cantaires del Cor Jove del Teatre Principal de Palma. L’èxtasi pot ser lumínic, amb unes mans que desprenen llum o que l’atrapen, en una coreografia de gestos que semblen extrets de quadres renaixentistes. A beginning_ Expanded version es podrà veure a la pròxima edició del Festival TNT. No us el perdéssiu pas, a Terrassa o allà on us el trobeu. Que esperem que sigui a molts llocs.

Diumenge a la tarda ens plantàvem a L’Auditori, més concretament a la Sala Tete Montoliu. El cicle Escenes fa uns anys que reuneix músics i creadors escènics, maridant propostes molt estimulants que, malauradament, solen morir després de dues o tres funcions. Sota el paraigua del Grec han estrenat Fem una bona pena abans de morir, títol llarg però més fàcil de recordar que l’anterior. Es tracta d’una proposta del duo Los Sara Fontán (Sara Fontán i Edi Pou) i la performer i ballarina Sònia Gómez sobre la mort i les formes de morir que, històricament, ens han mostrat l’òpera o la dansa clàssica. Heroïnes assassinades, fleumes que es desmaien mortalment i protagonistes que s’immolen perquè no tenien res millor a fer. L’espectacle compta amb la mirada de l’artista Joan Morey en l’assistència dramatúrgica i el vestuari. I això es nota. Cos, performance i color negre.

De fet, aquesta peça es podria resumir de la manera següent: negre sobre negre sobre negre sobre negre. L’espai escènic i el vestuari són íntegrament de color negre, convertint l’escenari en una mena de forat negre còsmic. La tela negra cobreix el terra com un mar de petroli, i s’adapta com una segona pell al cos de la performer. El teatre europeu ja fa uns anyets que s’ha aficionat al Zentai, aquelles mitges que cobreixen tot el cos: siguin de color carn, com succeeix amb Susanne Kennedy o El Conde de Torrefiel, o, com el cas que ens ocupa, del color del carbó. Negre sobre negre: la malla es cobreix amb faldilles, camises o americanes (no cal que digui de quin color), en una juxtaposició entre la ceba i la papiroflèxia. El violí distorsionat de Sara Fontán, la percussió i els sorollets d’Edi Pou, les melodies recognoscibles d’El llac dels cignes o Tristany i Isolda conviuen amb l’electrònica, les interferències i el sorollisme. Ens trobem davant d’una proposta negra com la gola del llop. Aquelles plomes negres. Aquella perruca negra estil anys vint. Aquell teló negre que puja en finalitzar la funció. I al final, és clar… Fosc.