Roger Vinton acaba de publicar La teranyina blaugrana (Columna), una història documentadíssima del F.C. Barcelona que es proposa desfer els tòpics sobre el club que s’han anat perpetuant al llarg de les dècades des de la seva fundació l’any 1899. Coincidint amb els 125 anys del club, Vinton aborda la història del Barça amb la mateixa metodologia amb què va explicar les relacions opaques i endogàmiques de les famílies més poderoses de Catalunya a La gran teranyina (Periscopi). Aquí Vinton delinea els grups de poder que han dominat el Barça, aportant i relacionant moltes dades, però sense sotmetre-les a opinions personals. Amb la voluntat de fer tabula rasa i trencar amb mites que els historiadors del Barça han anat copiant-se i perpetuant, Vinton ha regirat l’arxiu del Barça, on ha llegit milers d’actes i ha tingut accés a molts documents gràcies al bon ordre i professionalitat de Manel Tomàs, arxiver del Barça des de fa 30 anys.

Calia una nova història del Barça?

Penso que sí. Hi ha fets en la història del Barça que no s’havien sotmès a un escrutini suficient. Tenia la sensació que la tradició no casa amb els documents. Dels 10 primers anys en sabem poca cosa, perquè la primera acta de la junta directiva que es conserva és de l’any 1911. M’he llegit totes les actes que s’han conservat entre 1911 i 1936, en què esclata la Guerra Civil.

Per fer La gran teranyina va plantar una tenda al registre mercantil. Aquesta vegada ha buidat l’arxiu del Barça.

I no ha estat l’únic arxiu. Per investigar sobre Peris de Vargas, president accidental l’any 1914, vaig visitar l’arxiu militar de Segovia. He consultat també l’arxiu dels Ferrocarrils Catalans i hi he fet una troballa interessant.

Quina?

Sempre s’havia dit sense cap prova documental que Gamper havia estat comptable dels trens de Sarrià, que és el nom amb què abans es coneixien els FFCC. I hi he trobat una carta manuscrita de Gamper en què dimitia com a comptable. També vaig descobrir que hi va haver quatre comptables que també eren jugadors del Barça i s’havien anat passant la feina entre ells.

El Barça és com un pop. Suposo que trobaríem informacions sobre el Barça en molts altres arxius.

Per exemple a l’arxiu de la Universitat de Barcelona vaig trobar la fitxa de Gaspar Rosés Arús, que va ser president durant els anys 10 i 20 i va ser impulsor de la catalanització del club. Es va matar l’any 1932 en un accident a la collada de Toses i sabíem poques coses sobre ell. Gràcies a l’arxiu de la universitat he descobert la seva vinculació amb Rosend Arús, una de les figures més importants de la maçoneria a Catalunya.

Anem a l’origen. Qui funda realment el Barça?

El Barça va ser fundat per un grup de dotze individus, sis dels quals eren catalans i sis estrangers. Així com l’Español està vinculat als aparells de l’estat i és fundat per advocats, catedràtics d’origen castellà, més de perfil funcionarial, el component estranger del Barça s’explica pel pes de les multinacionals i els expats que es mouen per Barcelona al tombant de segle. Enginyers de grans empreses belgues, franceses, etc. Ells porten el futbol aquí i són l’impuls perquè el Barça acabi naixent.

La història del Barça és convulsa, travessada per crisis i conflictes de poder. Quina va ser la primera crisi del club?

Diria que va ser la crisi de 1908. Ens han arribat informacions a través de Daniel Carbó, fan de Gamper, i es diu que van estar a punt de tancar el club, però segurament s’ha exagerat. Hi va haver un buit de poder, i en aquest moment Gamper va agafar les regnes del club i va elaborar un business plan. Porta Cambó a la Llotja del camp. Fa construir un nou estadi, el de la Indústria. I el compra i després el lloga al Barça. A partir d’aquí, el club cobra entrada al públic i comença a fer caixa. En aquells anys el Campionat de Catalunya té un calendari molt lax i poden convidar equips estrangers pràcticament cada setmana. Aquesta font d’ingressos s’estronca amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, durant la qual només venen equips de Suïssa, un país neutral, i fins al 1918 baixen els ingressos un 30%.

Creu que s’ha mitificat Gamper?

Gamper és una figura que no s’ha explicat bé. Hi ha coses molt estranyes a la seva vida que no acaben de quadrar. Els historiadors no es pregunten per què de tant en tant desapareixia, es diu que patia uns problemes de salut que l’obligaven a marxar a l’estranger, però no sabem quins eren aquests problemes de salut. Va pactar un suïcidi amb un amic, sembla, però no està clar per què ho van fer. També s’ha dit que els 1925 va ser marginat del Barça, però no és cert. El seu exili va durar 15 dies i després va continuar participant activament en el club.

I com va afectar al club la dictadura de Primo de Rivera?

La història del Barça és tan convulsa com la del país. Als anys 20 l’Estat espanyol ja tenia conceptualitzat el Barça com a niu de separatistes. Una prova que ha estat un club lligat a la catalanitat des de molt abans que Laporta. L’any 1925 es produeix la famosa xiulada a l’himne d’Espanya durant la Marxa Reial. Sempre s’ha dit que de resultes d’aquesta polèmica van clausurar l’estadi durant sis mesos, però en realitat encara va ser més greu: van tancar l’activitat del club durant mig any.

Eren temps convulsos, hi havia disturbis als estadis no sempre fàcils de controlar. M’ha impressionat el cas del derbi de la xavalla.

Sí, durant la temporada 1924/25, el derbi Barça-Español que es va haver de suspendre quan el públic va començar a llançar monedes al terreny de joc fins que l’àrbitre va dir prou. Aquella mateixa temporada, al partit de tornada, Samitier va marcar un gol a Zamora, porter de l’Español, després de travessar tot el camp driblant contraris. Samitier va ser un dels grans jugadors del Barça abans de la guerra. Un dels mites de l’esport de l’època amb el ciclista Cañardo i el boxador Gironés. D’aquella etapa també destaquen altres futbolistes, com Alcántara o George Pattullo, un jugador escocès que va deixar una gran empremta als anys 10.

Si haguessis de destacar quins van ser els presidents més importants del Barça abans de la guerra?

Gamper, Gaspar Rosés Arús, que va ser president en tres etapes diferents, i Josep Suñol, que va ser assassinat durant la Guerra Civil.

• 

  Parlem amb…

  Roger Vinton: “Les elits catalanes van cap a la irrellevància”

  Joan Burdeus

Suñol és el gran màrtir de la història del Barça. El seu martiri el converteix en un dels presidents del Barça?

Jo valoro Suñol com a directiu per la seva bona gestió l’any 1930 com a intermediari entre el president Tomàs Rosés i els jugadors, que s’havien amotinat per la desconfiança envers la junta directiva, que els havia retirat les dietes, considerades una rèmora de l’època en què els jugadors eren amateurs. Aquest motí, que va ser un precedent del motí de l’Hotel Hespèria dels anys vuitanta, es va poder desactivar gràcies a la intervenció de Suñol.  

Un altre moment traumàtic del club és la Guerra Civil i la derrota republicana.

Sí, després de la guerra el Barça és intervingut pel règim i queda en mans de comissions gestores i també juntes directives nomenades per les autoritats. No és fins al 1946 que Agustí Montalt Galobart esdevé president i el Barça recupera el control del club.

Saltem als anys 50. Ha pogut posar llum al cas Di Stéfano?

L’any 1953 es produeix un dels escàndols més importants de la història de l’esport mundial, perquè els organismes de l’Estat van intervenir en el desenvolupament normal de la competició quan va decidir que Di Stéfano  no formaria part del club que l’havia contractat legalment, sinó que ingressaria a les files del seu màxim rival.

Amb quin argument van defensar aquesta decisió?

El Barça va acordar amb el CA River Plate el fitxatge de Di Stéfano. El jugador jugava de manera il·legal al Club Millonarios de Bogotá i el Madrid, de manera estrambòtica, va aconseguir els serveis del futbolista argentí signant un acord amb Millonarios. La decisió salomònica de les autoritats esportives estatals obligava a Di Stéfano jugués alternativament al Barça i al Madrid, un absurd des del punt de vista esportiu. El Barça va intentar vendre el jugador a la Juventus perquè no anés al Madrid, però la dona de Di Stéfano no volia viure a Torí. Al final el real Madrid es va emportar el jugador i s’impedia així que el Barça es convertís en un equip imbatible liderat pel tàndem Kubala-Di Stéfano.

I el Madrid va començar a guanyar copes.

De manera artificial del tot, un club irrellevant en el panorama estatal va ser potenciat pel règim fins a arribar a ser la principal marca propagandística del franquisme., tant a dins com a fora de l’Estat. Li fan un estadi nou i li fitxen Di Stéfano. És un club estat.

I així ens va encara avui…