El passat 15 d’abril va tenir lloc al Teatre Romea una conversa sobre la memòria històrica i la relació amb el passat a través del teatre i de la literatura, partint del còmic El abismo del olvido de Paco Roca i Rodrigo Terrasa i de l’obra de teatre, que se centra en una part d’aquest història, L’enterrador de Paterna de Gerard Vázquez, dramaturg i director, i Pepe Zapata, actor i productor, amb Victor Amela dinamitzant l’acte. A més, la segona part de l’esdeveniment consistia en una lectura dramatitzada de l’obra. 

La història està basada en fets reals, tot i ser una ficció, i se centra en la figura de Leoncio Badía, a qui el règim franquista va obligar a ser l’enterrador dels seus companys, veïns i familiars republicans afusellats al Cementiri de Paterna durant els anys de postguerra, del 1939 al 1945. Davant la injustícia i la impotència d’haver-los d’enterrar a les fosses comunes, Leoncio Badía anotava els llocs on enterrava els familiars, col·locava ampolles amb els noms dels morts amb l’esperança de poder identificar-los aviat, els netejava abans d’enterrar-los, els col·locava en lloc de llançar-los i retallava trossos de roba i flocs de cabells per consolar els familiars. L’altre gran protagonista a l’obra de teatre és José Celda, l’enterrat, que va ser empresonat, condemnat a mort i afusellat. Els convidats van explicar que aquesta història va poder ser recuperada de l’oblit gràcies a les filles dels protagonistes, Maruja Badía i Pepica Celda.

“Hi ha molta gent que encara està anhelant trobar justícia pels seus familiars i veig com en l’obra troben una mena de consol que els ajuda”, diu Pepe Zapata.

El periodista Rodrigo Terrasa explica que quan li va arribar la història de seguida va saber que volia que fos molt més que un reportatge en un diari. Es va quedar fascinat. Per això, va “perseguir” el seu amic Paco Roca perquè en fes un còmic.

Roca ens explica que allò que el va motivar per fer el còmic va ser donar veu als grans invisibilitzats del franquisme: “El tema dels afusellats i enterrats a les fosses comunes no està oblidat, continua sent un problema molt actual i volia reflexionar sobre tot això per tal de recuperar la memòria de la repressió que van patir”. Per ell, el procés de creació del còmic ha estat molt dur, ja que implica ficar-se a fons en la història, empatitzar amb els personatges i tractar amb testimonis molt delicats. Terrasa assenyala que “moltes de les frases demolidores del text són frases literals de les filles”. Roca explica que la vinyeta que més li va costar va ser la de l’acomiadament entre José Celda i la seva filla: “La Pepica ens va contar que quan va anar a la presó a acomiadar-se havia promès a la seva tieta que no ploraria, ja que era la darrera vegada que es veien. Es varen veure a través de les reixes, però no es van ni poder tocar i la Pepica ens contava que recordava que una de les darreres frases que li va dir és que moriria amb les ganes d’abraçar-la. Sovint plasmar la injustícia és difícil ”.  

A més de donar veu a aquesta història, el còmic tracta els temes de la lluita per la memòria històrica al present a través de la història de Pepica Celda, que n’és un personatge. “La Pepica va escoltar durant tota la seva vida que la seva mare volia trobar el cos del seu pare per poder ser enterrats junts. Quan la mare mor, el desig passa a ser de Pepica, que ho va aconseguir gràcies al seu tenacitat”.

A Zapata li va arribar la història a través del programa de ràdio Vidas enterradas on l’estaven explicant. “Conforme l’anava escoltant anava perdent la nitidesa del que tenia davant i em vaig posar a plorar”. De seguida, va veure el potencial que tenia la història, va començar a investigar-la més i va contactar amb Gerard Vázquez per a poder posar-la en escena.

Els artistes expliquen que, realment, coneixien molt poc dels dos personatges, només el que les filles contaven.  “De José Celda ni tan sols sabem si va cometre algun crim o no. En el còmic és un símbol de totes les víctimes de la repressió franquista, de fet vam entrevistar a moltes famílies i hem introduït històries de diverses persones en un mateix personatge”, diu Terrasa. Respecte a la figura de Leoncio explica que van haver de fer un treball per separar-lo de la figura mitificada: “El relat que ens feia la Maruja del seu pare era el d’un heroi, i nosaltres l’havíem de baixar a terra. Vam voler buscar una mica d’obscuritat en un personatge que era tot llum, i per això al còmic vam incloure el conflicte familiar que generava tot el que feia Leoncio amb els morts, ja que s’estava posant en perill per una idea”.

Per Vázquez, el que més defineix l’enterrador és la dignitat: “ell era professor, però fa l’única feina que li deixen per poder sobreviure, encara que aquesta el trenqui”. Zapata afirma:  “Per mi és el Primo Levi d’aquí. És la figura de resiliència. Davant de l’adversitat, té esperança. Ell apuntava els llocs dels morts i agafava tot el que els pogués identificar amb el desig que aviat els familiars els podrien reconèixer i desenterrar. No sospitava que passarien setanta-dos anys, i els que segueixen passant, fins que es pogués fer”.  

• 

  Crítica

  Parlar amb els morts

  Martí Figueras

Tant el còmic com l’obra de teatre han tingut molt bona recepció per part del públic, però Terrasa assenyala que el que més el va emocionar va ser la reacció de la família, ja que tenien molta pressió perquè els agradés: “Va ser molt emocionant, perquè va ser la primera vegada que van veure en imatges la història que havien escoltat al llarg de tota la seva vida”. El periodista va insisitir en la voluntat de treure tot el soroll polític que genera aquest tema i quedar-se amb la part humana. Quan es personalitza la història tothom pot empatitzar amb ella: “S’ha de fer entendre que aquest tema no reobre ferides: què hi ha de més natural que voler enterrar els teus morts?”.

Zapata explica emocionat que la recepció de l’obra de teatre va ser brutal: “Hi ha reaccions de tot tipus, alguns em demanen que els abraci, m’han llegit poemes, m’han esperat plorant… El paper que faig em provoca una factura anímica, però aquesta empatia que es genera amb l’obra m’ajuda. Hi ha molta gent que encara està anhelant trobar justícia pels seus familiars i veig com en l’obra troben una mena de consol que els ajuda”. També explica una de les experiències que més l’han marcat com a actor, quan Maruja, filla de Leoncio, va assistir al bolo que van fer a València: “Per primer cop vaig tenir la sensació que estava fent l’obra només per a ella. En acabar, em va dir una frase que penso que és la que ha seguit movent el projecte: “Tant de bo aquesta obra serveixi perquè les noves generacions siguin conscients del que vam viure i no es torni a repetir”.