El nacionalisme és una escala de temps

El millor que es pot fer amb els resultats del País Basc és llançar-los com un roc al cap dels polítics que ens vulguin fer xantatge, que segur que allà és una pràctica habitual que es resumeix amb una paraula plena de zetes. Tots els desastres de la darrera dècada i mitja a Catalunya s’expliquen perquè no hi havia cap pla a llarg termini, i tota la història del Procés s’entén perfectament si et limites a llegir-la com una maniobra dels convergents per no perdre la Generalitat arran de la crisi econòmica, seguida d’una maniobra dels republicans per disputar-los l’hegemonia. També tot el que (no) ha passat després del 2017 es comprèn instantàniament si s’interpreta com l’èxit d’un xantatge identitari segons el qual cedir el Palau de la Generalitat a un partit d’obediència espanyola hauria tingut com a conseqüència perdre el país. Doncs bé: resulta que el 2008 l’esquerra abertzale va ser il·legalitzada i va fer una crida a l’abstenció, i el resultat va ser un lehendakari socialista investit amb els vots del PP. Quinze anys després, la llengua basca ha crescut i la catalana ha baixat, Bildu empata a escons amb el PNB, i la generació de joves que encara no ha votat són aclaparadorament abertzales mentre els seus homòlegs principatins se’n riuen de l’independentisme per no plorar. La continuïtat del país no té res a veure amb continuar quatre anys més o menys a les institucions autonòmiques; sap greu haver-ho de dir.

El conjunt dibuixa una faula política bastant irrefutable contra el xantatge del mal menor que torna a cada campanya electoral a Catalunya. El pitjor que li podria passar a l’independentisme el 12 de maig no és que la Generalitat passés a mans de partits espanyols durant uns anys, sinó que els partits catalans no regeneressin els lideratges. El País Basc és un exemple perfecte del que passa quan t’alliberes del xantatge emocional i penses sense por amb una escala de temps mitjana o llarga, és a dir, amb una escala de temps polítics, que tothom sap que no tenen res a veure amb els temps electorals. Patxi López va ser el seu Salvador Illa, i va passar sense pena ni glòria perquè cap partit d’obediència espanyola pot fer res de bo en una nació no espanyola. Igual que el PSC es va veure obligat a topar amb les seves contradiccions amb l’Estatut, qualsevol majoria espanyolista a Catalunya que sortís de les pròximes eleccions no faria res més que desprestigiar l’espanyolisme polític a una velocitat vertiginosa.

Vista amb un mínim de realisme i sobrietat, la idea que castigar els teus deixant de votar-los és més pragmàtic que votar-los a qualsevol preu es torna òbvia. Vuit anys de Quim Torra i Pere Aragonès no han aturat l’hemorràgia nacional, sinó que l’han accelerada. ¿Què s’hauria perdut si els catalans haguessin deixat caure el processisme fa vuit anys abstenint-nos o votant alternatives? La llengua segur que no, perquè s’ha anat perdent igualment, i cap de les polítiques socials segur que tampoc, perquè ningú en pot dir una de sola que qualsevol mamífer tecnòcrata que hagués dormit a les Cases dels Canonges no hauria fet exactament igual. Tanco els ulls i imagino tot el que perdre la xarxa clientelar del Procés hauria significat per als partits que havia votat en el passat i per a la militància i l’exigència de la gent. La imatge de votar cares i noms genuïnament desconnectats d’un forat negre de credibilitat és pràcticament eròtica.

Tot el que envegem del País Basc té a veure amb com de treballada tenen la consciència nacionalista per poder pensar a llarg termini. El Procés va ser una fugida a la desesperada amb què els partits catalans volien tapar els forats de tot el que no havien fet durant els anys de vendre’s el país al turisme i deixar morir la immersió, mentre que aquesta mena de Procés silenciós que estem veient al País Basc és una operació de nation building lenta però inexorable que espera el seu moment. Mentre el xantatge emocional del curt termini continuï donant accés a les institucions, els lideratges del Procés i els seus delfins continuaran sense tenir cap incentiu per renovar-se, pensar estratègies amb cara i ulls, i fer-les competir. Fa uns dies que corre el marc mental que les eleccions basques d’enguany no eren les de Bildu, que aquestes han estat una preparació per rematar la feina a les següents. Els números d’intenció de vot dels joves ho certifiquen. No cal dir que les eleccions del 12 de maig tampoc són les de l’independentisme i que, encara que no tinc ni idea de com seran les següents, no tinc cap dubte que ara seríem més a prop d’on volem ser si no ens haguéssim deixat ficar certes pors al cos i haguéssim deixat de votar-los abans.