Coneixem Katherine Mansfield pels contes –gènere en què excel·leix– i també pels diaris i les cartes. Escriptora incansable, tot i que de vida breu, també és autora d’un bon nombre d’articles i ressenyes literàries, però la seva poesia és menys coneguda. Kathleen Beauchamp –el nom de l’escriptora abans d’adoptar el que l’ha fet famosa– va intentar publicar un recull de poesia infantil amb il·lustracions de la seva amiga Edith Bendall quan tenia disset anys i encara vivia a Nova Zelanda, i un parell d’anys després, el 1910, ja a Londres, va provar de publicar-ne un altre, totes dues vegades sense èxit. De jove era una poeta prolífica, però va anar escrivint cada vegada menys poesia i els últims temps va centrar tota l’energia –la poca que li quedava a causa de la malaltia– en els contes.

Nascuda el 1882 a Nova Zelanda, Katherine Mansfield escrivia poemes des que era una nena. Diu John Middleton Murry, marit, marmessor i editor de la poeta, a la introducció del llibre de poemes que va publicar el 1924, poc després de la mort de l’autora: «Potser la seva poesia no és ben bé poesia, de la mateixa manera que la seva prosa no és ben bé prosa […] Tant en l’una com en l’altra hi ha la mateixa bellesa simple i misteriosa.» També diu Murry que Katherine Mansfield escrivia poesia a ratxes, potser uns quants dies seguits, i que després podia estar dies i mesos sense escriure’n. Però, ben mirat, també podríem dir que n’escrivia sempre. «Té més afinitats amb els poetes anglesos que amb els escriptors en prosa», diu Murry a la presentació dels Diaris.

Quan Katherine Mansfield va morir, a trenta-quatre anys, va deixar molts papers escrits: contes a mig fer, diaris, esbossos i poemes. Al testament demanava a John Middleton Murry que destruís tot el pogués i que fes net –Mansfield era molt endreçada i la preocupava deixar coses a mitges–, però en una carta posterior, escrita poc abans de morir, li deia que en fes el que volgués, de tot allò. Murry en va fer el que va voler, és a dir, ho va publicar tot, després de posar-hi ordre, transcriure-ho i editar-ho. I van anar sortint reculls de contes, diaris i cartes. Quan encara no feia un any de la mort de l’escriptora, va publicar la poesia reunida. D’aquest poesia, escrita entre el 1903 i el 1922, ara en tenim una selecció en català, bilingüe, triada i traduïda per Marcel Riera i publicada a LaBreu amb el títol Salvatge i freda, amb un pròleg de Marina Porras.

On és el llindar entre prosa i poesia? La prosa de Katherine Mansfield és d’aquelles que, quan la llegim i, per descomptat, quan la traduïm –com passa sovint amb la de Virginia Woolf, amiga i rival literària de Mansfield, de qui Woolf deia que tenien alguna cosa en comú que no trobaria mai en ningú més–, exigeix una disposició, o una energia, semblant a la de llegir o traduir poesia. En una entrada al diari del gener del 1916 escrita al sud de França, on havia anat a buscar uns aires més benignes per a la tuberculosi que patia, poc després de la mort del seu germà Leslie –durant la Primera Guerra Mundial, a Bèlgica, per una explosió de granada– que la va afectar molt i va condicionar la seva actitud de cara a l’obra que volia escriure, diu que té «un deute sagrat» i un «deute d’amor» amb el país on s’havien criat, Nova Zelanda, i apunta: «…vull escriure poesia. Sempre em poso a tremolar al caire de la poesia. L’ametller, els ocells, el petit bosc on ets, les flors que no veus […] Però especialment vull escriure una mena de llarga elegia a tu… potser no en poesia. Ni tampoc en prosa. Segurament en una mena de prosa especial.»

La poesia permet a Mansfield tensar el llenguatge encara més que els contes, i als poemes es pot permetre prescindir de l’argument i centrar-se en les impressions, que és on troba la seva màxima força expressiva.

És en aquesta mena de prosa especial que llegim els contes i és en un to entre elegíac i celebrador que podem llegir bona part dels poemes que va escriure després de la mort del germà amb la intenció de recuperar aquell món vell, desconegut, màgic i bellíssim de la infantesa a Nova Zelanda i «portar-lo als ulls del nou món», del món occidental. «Però tot s’ha d’explicar amb una sensació de misteri, un fulgor, una resplendor crepuscular, perquè tu, el meu petit sol, t’has post.» I aquesta sensació misteriosa, volàtil i original, aquesta resplendor crepuscular, en un to que tan pot ser eteri com col·loquial, impregnen tant els contes com la poesia.

Al poema «A L.H. B.», dedicat a Leslie Heron Beauchamp, el germà mort, expressa la intensa unió mística que tenia amb el germà amb una atmosfera onírica i un recurs molt potent de l’imaginari cristià: «A prop del recordat rierol / el meu germà espera que jo arribi amb baies a les mans. / “Aquest és el meu cos. Germana, agafa-les i menja.”». I a l’antologia hi ha tota una sèrie de poemes com «El golf», «Vil·la Pauline», «Te de camamilla»… amarats del dol per l’absència del germà. Alguns altres responen a aquest «deute sagrat» amb el germà i el món que havien compartit, com «A la vall del Rangitaiki», fruit del viatge que va fer Mansfield de molt jove per explorar zones ignotes i paisatges verges de Nova Zelanda. I en molts altres poemes evoca la vida i la natura dels entorns de Karori, on va viure de petita, primer a partir de vivències i, més endavant, de records d’escenes i sobretot de persones estimades com l’àvia i el germà, com a «Foc d’hivern», «Papallones», «L’home amb la cama de fusta», «L’espelma», «Quan vaig ser un ocell».

Com que els poemes estan en ordre cronològic, podem seguir l’evolució de la poeta: als primers, escrits per una adolescent més aviat mística i nostàlgica, amb sensacions i sentiments intensos que ha d’expressar, ja hi trobem bona part dels elements que configuraran tota la seva obra posterior: la presència de la natura (flors, ocells, el vent, la nit, els núvols, el mar), les estacions, la ironia, un esperit lúdic, una fredor inquietant, cruesa, aïllament, desolació, una sensació de cosa trencada irreparablement… I també podem resseguir els temes que trobem als contes: la infantesa –amb la gent i els escenaris de Nova Zelanda–, el pas del temps, la solitud –desitjada i alhora dolorosa–, el rebuig de les convencions, la incomunicació, el dolor de la separació, la malaltia, el desarrelament, l’ànsia de llibertat, la lluita per viure i, ja des del principi, la mort. I podem veure com la poeta experimenta amb diferents formes, des de les cançonetes amb repeticions i rimes, on el ritme és primordial, versos breus i juganers, fins a poemes més narratius o simbòlics, de vegades una mica críptics, plens de delícies i de misteri, que poden evocar els de William Blake, en vers lliure, sovint irònics, sempre jugant amb la sonoritat del llenguatge. També n’hi ha que destil·len dolor adult i, sobretot, rebel·lia i anhel de llibertat.

Sovint, després d’assajar una idea o anotar una vivència al diari, la trobem transformada en poema o en conte, de manera que es pot establir un diàleg entre els poemes i els relats o els diaris. En una entrada al diari del juny del 1918 hi ha un fragment en prosa titulat «Pícnic», per exemple, i també trobem «Pícnic» en forma de poema, sobre un dia a la platja amb l’amiga i pintora Anne Estelle Rice, una de les principals il·lustradores de la revista Rhythm, editada per John Middleton Murry, que va fer el famós retrat de Katherine Mansfield vestida de vermell. Igualment, del poema «Malade» en tenim una versió en prosa al diari sota el títol «Tuberculosi pulmonar» o del poema «Arrivée», que al diari és una prosa titulada «Hotels». També la idea del poema «Vides com troncs a la deriva» la trobem al conte «Je ne parle pas français», sinó que allà les persones, en comptes de troncs, som baguls que anem d’un cantó a l’altre, sempre a la deriva. En alguns poemes, com a «Foc d’hivern», trobem el tema de la dona jove independent que s’ha d’obrir pas en un món hostil que Mansfield tracta en tants contes. I podríem fer-ne una llarga llista, de temes esbossats al banc de proves que són els diaris, i després més elaborats com a relat o en forma de poema. La poesia permet a Mansfield tensar el llenguatge encara més que els contes, i als poemes es pot permetre prescindir de l’argument, que sovint procurava esquivar, i centrar-se en les impressions, que és on troba la seva màxima força expressiva.

• 

  Marina Porras

  El monstre de Katherine Mansfield

Katherine Mansfield es debat contínuament amb la necessitat de donar una forma especial i original al que escriu, i la seva constància és infatigable des que és adolescent: «Ha de ser misteriós, com flotant. Ha de tallar l’alè», escriu al diari. I sí que tots els poemes tenen una qualitat etèria, una mena de lleugeresa de plomes surant en l’aire. En una carta a Lady Ottoline Morrell, parlant d’Emily Dickinson, Mansfield escriu: «Diria que la bellesa del poema rau en el fet que no és l’Emily disfressada la que escriu, sinó l’Emily. Avui dia, un dels motius principals del descontentament de la poesia moderna és que no se sap del cert si de debò té a veure amb la persona que l’escriu. Cansa tant, oi?, no abandonar mai, mai, el ball de màscares.» Per a Mansfield, tant la narrativa com la poesia ha d’apuntar a la veritat, i sovint hi ha una identificació entre el jo poètic i l’autora, però no fa pas la sensació que sempre parli d’ella mateixa perquè s’expressen els seus múltiples jos, sovint en primera persona, però també en tercera, i parlen moltes veus: la veu de l’herba, dels arbres, del germà mort, la veu de la conquilla irisada i de les criatures de la natura, les veus del passat.

Amb la imaginació, la recreació i l’humor que li permet la poesia troba sortides al desesper i a la impotència a causa de la malaltia, cada vegada més incapacitant.

Cap al final de la vida, malalta i sola, la poesia és de les poques coses a què es pot aferrar: «Encara estic dividida. Soc dolenta. A la vida privada no me’n surto. Caic en la impaciència, el mal geni, la vanitat… Potser la poesia m’ajudarà», escriu al diari poc abans de morir. I, efectivament, amb la imaginació, la recreació i l’humor que li permet la poesia troba sortides al desesper i a la impotència a causa de la malaltia, cada vegada més incapacitant. En molts poemes s’hi veu el dolor de no poder estimar ni sentir-se estimada com voldria, ja que té el marit lluny i la relació és complicada i plena d’alts i baixos –més baixos que alts–: «¿És el meu amor una estrella? / Pobra de mi, tan enlaire, quina freda brillantor!» La poesia, però, li permet anar-se’n amb un altre home, ja que el seu és «la pedra» i si ella desapareix, a ell només se li acudirà que es deu haver mort: a «El nou marit», es casa de nou amb un estrany i viuen, ara sí, cada moment com si fos l’últim.

Com les flors, els ocells –ocells que volen alt, ocells d’ombra–, aletegen per bona part dels poemes. La imatge recurrent de l’ocell, amb tota la càrrega simbòlica, plana pels versos, i hi ha una identificació de la poeta amb l’ocell ja des del principi, «Quan vaig ser un ocell» parla d’un record d’infantesa a Karori, a «A KM», escrit quan tenia vint-i-un anys, la poeta torna a ser un ocell lliure, però ja apunta el tema del malestar corporal, «El seu cos crida de cansament, però les ales mai no es cansen» i el del desig de llibertat: «Allibereu-me, deixeu-me estar», i la tensió de sempre entre la mort i la vida: «”Un moment, un moment…, que em moro.” / Amunt i més amunt li baten les ales.» I cap al final de la vida, quan la poeta ja està molt malalta, trobem «L’ocell hivernal» i «L’ocell ferit»: en aquest poema el jo poètic és un ocell ferit que no pot volar i exclama: «Oh, ales meves, alceu-me, alceu-me, / no estic ferida de mort!». Tot i la malaltia i la falta de forces, l’ànsia de remuntar, sempre, fins a l’últim moment.