Les tribulacions de Lali Symon

Aquests dies al Teatre Romea Emma Vilarasau encarna Lali Symon, una monologuista preparada per fer tremolar els poderosos del món. És una dona amb un rostre públic, telegènic, però en certa manera emmascarat, perquè pràcticament ningú coneix la seva autèntica identitat. El seu nom real és Joana Pérez, però això només ho saben l’Aurora (Mont Plans), la seva mare octogenària, i la Violeta (Júlia Bonjoch), la filla que ha pujat sola com a mare soltera. Lali Symon no té gaires amics amb qui compartir els seus dubtes professionals i, cada nit, pregunta a la mare i a la filla què els ha semblat el monòleg que ha gravat en fals directe i que s’ha emès poc abans que ella arribi a casa. Lali Symon és una obra que explora les inconsistències d’una dona posseïda per un personatge públic poderós que s’obre a entendre la fragilitat de la seva vida personal. La duplicitat del personatge Lali Symon/ Joana Pérez permet a Vilarasau lluir-se en tots els registres, movent-se en una àmplia paleta d’emocions, des de l’humor descarnat de la monologuista al to més dramàtic a què ens té acostumats.

Lali Symon dibuixa un triangle d’amor materno-filial intergeneracional. Sergi Belbel hi explora els angles particulars d’unes relacions entre mare, filla i neta per fer aflorar les decepcions i els ressentiments acumulats, però també per obrir les escletxes d’una sororitat que s’acaba manifestant en el moment de màxim dolor.

Feia temps que no vèiem el Belbel dramaturg i el Belbel director treballant a ple rendiment en una producció d’aquesta envergadura. Aquí s’ha posat al servei d’una història que Vilarasau volia explicar des de fa molts anys i que ha permès a l’actriu finalment abordar la relació amb la seva pròpia mare i en certa manera saldar un deute personal: reconèixer que la seva realització professional s’ha construït sobre el sacrifici i l’abnegació d’una generació anterior de dones que no van poder volar del clos domèstic.

En un moment en què la realitat ha envaït els escenaris amb obres documentals i reportatges dramatitzats, ‘Lali Symon’ reivindica la ficció.

L’homenatge de Vilarasau a la progenitora no ha consistit a encarnar-la, sinó en reviure la seva relació amb ella, talment com si es tractés d’una constel·lació familiar, confrontant la seva pròpia vida amb la de la mare, un bombó de personatge magníficament escrit per Belbel i molt ben interpretat per Mont Plans, flamant premi Margarida Xirgu, que desplega la seva vis còmica al servei d’un personatge que supera tots els tics d’una Teresina amb un punch posat al dia i una astúcia de gata maula. Júlia Bonjoch encarna la Violeta, la filla de Lali Symon, una noia que a la vintena ja és la integritat personificada, una jove que sap fer equilibris per ser lleial a l’àvia i a la mare sense trair ni l’una ni l’altra. S’agraeix al dramaturg que no hagi caigut a la fàcil temptació de fer parlar catanyol a un personatge de vint-i-pocs anys per fer-lo creïble. Belbel s’allunya amb encert del verisme que pretén calcar la llengua parlada per acostar els personatges al públic.

Perquè Sergi Belbel trenca una llança a favor de la ficció. En un moment en què la realitat ha envaït els escenaris amb obres documentals i reportatges dramatitzats, Lali Symon reivindica aquella noció aristotèlica segons la qual el teatre és un lloc on juguem a imitar el dolor dels altres. “Les mentides són oxigen per a la gent normal com nosaltres”. Els acudits de pipi-caca-cul ens fan gràcia a l’escenari, però quan algú pateix incontinència fecal o urinària en la vida real, l’últim que fem és riure. Belbel es pregunta si aquesta tendència actual de tants dramaturgs a fer de reporters respon a la necessitat d’omplir un buit deixat pels periodistes submisos que han dimitit de la seva missió, desactivats pels mitjans de comunicació on treballen. En qualsevol cas, Belbel fa explícita la seva poètica teatral dins l’obra mateixa en un dels monòlegs de Lali Symon, en què defensa la funció catàrtica del teatre, que no té la missió d’informar sinó de fer-nos reviure el nostre dolor d’una manera suportable. Així, quan al final Lali Symon/Emma Vilarasau s’emociona fent un homenatge a la seva mare, no sabem si està actuant o plorant de veritat. Tant li fa. El teatre és ficció i és veritat.

Sergi Belbel torna al Romea, al mateix teatre on ha dirigit tantes funcions i on va estrenar Elsa Schneider l’any 1989, un altra obra metateatral on ja reflexionava sobre la vida de les actrius. Entremig també havia confrontat l’espectre matern a Forasters (2005). Entre l’Elsa Schneider i la Lali Symon han passat més de trenta anys. Belbel n’acaba de fer seixanta. Són dècades d’ofici i de sumar experiències vitals i teatrals que tornen a confluir aquí, en una obra de maduresa sobre la maduresa.