La carn i els contes

El 26 de maig de 1926, Virginia Woolf assegurava al seu diari: «Un dia d’aquests escriuré alguna cosa sobre Londres». L’any següent publicava Street haunting: A London adventure, on Woolf narra el seu vagareig pels carrers londinencs i en descriu racons com sabateries, floristeries o llibreries. També carnisseries: «L’esplendor carnal de les carnisseries amb les seves illades grogues i els seus filets violacis». Trenta anys després naixia a Terrassa la cansaladeria Cal Carré, que serviria carns de tota mena fins al 2016. Després de cinc anys amb les persianes abaixades, renaixeria en forma d’editorial. Dels llibrets de llom als llibres, com diu la família Carré. Es van estrenar amb Dos relats, de Virginia Woolf i el seu marit Leonard. Ara, amb l’editorial ja consolidada i vint-i-cinc obres clàssiques i medievals publicades, arriba a llibreries Uns quants contes de la mateixa Woolf.

Si un quiromàntic hagués llegit mai el palmell de la mà de Virginia Woolf, a la línia de la vida hi hauria trobat l’índex d’Uns quants contes. El llibre, que compta amb la traducció brillant de Marta Pera Cucurell, recopila més de la meitat dels relats que Woolf va escriure i els ordena cronològicament, de tal forma que el lector pot apreciar l’evolució literària i personal de l’escriptora. Cada conte esmolat és un bocí de la vida i la identitat de Woolf; tots plegats conformen un cos, una carn.

Potser és casualitat, o potser no, que a la primera pàgina del primer relat del llibre Woolf torni a mencionar una carnisseria. El misteriós cas de la senyoreta V. és un conte sobre la soledat i la mort en el qual una Woolf de només vint-i-quatre anys ja s’atreveix a proposar que en la malaltia i en la memòria dels altres som només ombres. La mort anirà apareixent en altres relats d’Uns quants contes, amb especial força a El llegat. Escrit l’any 1940, mesos abans del suïcidi de l’escriptora, és inevitable interpretar-lo com un vaticini funest. El conte és narrat per un marit que acaba de perdre la dona en un accident, però que anirà lligant caps fins a descobrir que la seva muller es va llevar la vida. I ho va fer per amor. Igual, en certa manera, que Woolf, com es desprèn de la inoblidable nota de comiat que va escriure al seu marit Leonard.

Seria injust, però, destacar només el vessant fosc d’Uns quants contes. També hi ha llum, molta llum. A Una societat trobem un exercici meravellós d’ironia —o sarcasme, més aviat— que li serveix a Woolf per brandar un discurs feminista del tot actual, i a Tres quadros s’endevina la fascinació que l’autora va sentir sempre per l’art i la pintura. Lappin i Lapinova és un meravellós tractat sobre l’idioma de l’amor i el desamor. En altres contes més curts i peculiars, com Blau i verd o Dilluns o dimarts, el talent literari de Woolf es mostra del tot desfermat, imparable. I és amb La dona del mirall, potser el millor del llibre, on l’escriptora excel·leix a l’hora d’endinsar-se en els viaranys psicològics i emocionals de personatges una mica sencers i una mica trencats, reflexos irreals de qui creuen ser, i per tant vivíssims.

Uns quants contes és un llibre i és una vida. Uns quants contes, vaja, és Virginia Woolf. I llegir-lo és abraçar-la.