Semblaria que la dansa es podria salvar d’un dels principals problemes del teatre, que és l’idioma, i, per tant, no tenir fronteres –tot i que la subtitulació tampoc hauria de ser massa problema. Però com que últimament sembla que la dansa no sigui suficient per parlar de res, durant aquest Grec (i des de fa un temps) ens trobem amb espectacles d’autors i autores catalanes, creats i coproduïts a Catalunya, que han obviat completament el català. No és aquest el lloc per estendre’m en una qüestió tan complexa com aquesta, però sí que em sembla important fer-la arribar al món de la dansa, sobretot per a grans coproduccions, per als que la subtitulació i l’adaptació seria una despesa mínima comparada amb els diners i recursos que hi aporten les institucions públiques catalanes. Tres espectacles de les nostres companyies més internacionals i aplaudits del festival han passat completament per sobre d’una problemàtica que portem arrossegant tota la temporada i que demostra la desconnexió dels nostres creadors amb la quotidianitat de la platea: Mal Pelo actua en castellà i anglès, La Veronal directament en anglès subtitulat al castellà i Aina Alegre en francès i anglès, si no recordo malament. És evident que tots tenen coproduccions estrangeres o de la resta de l’estat espanyol, però, curiosament, el català sempre és l’últim de la fila, malgrat el clima polític actual. Potser, a més de la censura de l’extrema dreta, també ens hauria de preocupar el nostre descuit per la llengua, quan precisament aquesta pot ser una de les principals eines de lluita política per la llibertat i la pluralitat polítiques, culturals i artístiques.

‘THIS IS NOT (an act of love and resistence)’, d’Aina Alegre

A THIS IS NOT (an act of love & resistance), el text segurament no era el més important de la peça, i potser és la que té més excusa de tots tres. L’Aina Alegre, que ha fet gran part de la seva carrera a França, des del gener és codirectora del Centre Chorégraphic National de Grenoble, coproductor principal de l’espectacle juntament amb el Grec 2023, a més d’altres entitats com el Mercat de les Flors, on Alegre ha estat artista associada des de 2021 fins aquesta temporada 2022-2023. Però si amb La Veronal ja vaig arribar a la conclusió que la trajectòria no podia condicionar la valoració d’un espectacle, amb l’última creació de la ballarina i coreògrafa de Vilafranca del Penedès, se’m va plantejar amb urgència el dilema sobre la importància de la sinopsi o el text del “programa de mà” (ara virtual). D’una banda –penso–, potser a altres països amb més a hàbit a l’hora d’anar a veure espectacles de dansa contemporània per part d’un públic no professional, els interessi les motivacions de l’artista i la investigació que ha resultat en el que veuran. Però, de l’altra banda, també em plantejo si aquesta informació ha de ser necessària per trobar algun sentit i connectar amb el que s’ha vist –i amb això no estic dient que la dansa o l’art en general hagi de tenir cap sentit concret–; o si directament pot generar malentesos i despistar, com ha passat amb Firmamento de La Veronal.

En aquesta primera peça de gran format, estrenada el desembre de 2022 al Festival December Dance de Bruges, Alegre volia fer evident l’existència de l’aire com a mitjà compartit entre el so i els cossos, motivada per les connotacions que es van associar a l’aire i el contacte humà durant la pandèmia de la Covid-19 i, també, per les seves ganes de treballar amb músiques de brass band en directe, com explica en aquesta entrevista amb Andreu Gomila. Per a qualsevol que conegui les “brass band” –si no, veieu Treme, d’HBO, una de les meves sèries preferides–, veurà que aquesta referència queda molt desdibuixada a nivell musical en el conjunt de la peça, quan potser és l’element cultural amb més potencial artístic. De totes maneres, Alegre volia parlar de l’aire i d’aquí els instruments de vent (tres trombonistes i una tuba), cosa que l’ha portat a treballar amb músics (dones) en viu i, per tant, amb “cossos diversos”, cosa que interessa especialment a la de Vilafranca per poder trobar i extreure la dansa d’allà on aparentment no n’hi ha. Músics en viu i ballarines formaven part per igual de la composició coreogràfica, tant amb el cos, com amb l’instrument i el so. 

La virtut d’Aina Alegre és que té idees artísticament originals i molt interessants per la seva abstracció a partir d’elements aparentment molt banals (l’aire com a matèria, o el gest de picar a R-A-U-X-A), però que amaguen tot un món, i són plens de potencial per a la creació artística. De vegades, el problema d’aquestes idees friquis (en el bon i millor sentit de la paraula), és que, portades a l’extrem, s’acaben allunyant de l’interès primigeni del fet escènic i artístic en general, que és la comunicació. És el mateix que li passa a la filosofia en l’àmbit acadèmic, que arriba un moment en què ja no sap sobre què ni per a què està pensant amb els recursos de la universitat i les institucions, però que alhora, és necessari que ho faci. Per tant, crec que sí, que la sinopsi pot ajudar a comunicar, però no hauria de ser imprescindible.

‘Jo soc d’aquí’, de Roseland Musical

Del Mercat de les Flors ens traslladem a un altre dels espais d’exhibició de dansa més importants de Barcelona: el SAT!; i és un salt físic, però també figurat respecte a maneres d’entendre i plantejar la dansa. Si en el primer hi trobem l’abstracció més contemporània (o, si es prefereix, la contemporaneïtat més abstracta), al segon hi podem veure propostes també contemporànies, però que d’alguna manera toquen més de peus a terra. Només cal veure la diferència de públics, molt més familiar i de barri al teatre de Sant Andreu, que té una programació centrada en espectacles familiars i de dansa. Precisament en aquesta ocasió s’hi va estrenar Jo soc d’aquí, de la companyia Roseland Musical, un espectacle de dansa i familiar alhora, cosa que no és gaire habitual en el món de la dansa contemporània, però que sembla que comença a agafar força. Però la companyia en qüestió ja és una veterana del gènere, ja que fa trenta-sis anys que es dedica a la creació d’espectacles de dansa per al públic infantil i juvenil, tractant diferents temàtiques amb llenguatges i estils de dansa diferents; inclús amb recursos tecnològics específics, com les projeccions 3D a l’anterior creació Geometria.

A Jo soc d’aquí, Roseland ha volgut tractar sobre la diversitat cultural de la societat catalana, agafant com a exemple un pati de l’Eixample de Barcelona, i fent servir diferents estils de música i dansa –contemporània, urbana, africana, afrobeat, acrobàcia, etc.– per representar i visualitzar aquesta diversitat. D’entrada es fa una mica estrany de veure aquest espectacle en sala, ja que l’energia dels ballarins i sobretot les danses urbanes i afro no acaben d’encaixar en el format de caixa negra i públic (amb nens i nenes) assegut a les butaques, sinó que convida a aplegar-se al voltant dels ballarins i sentir-se part de l’escena, com si realment es produís en un pati barceloní –potser hi haurà una versió de carrer (?). Però les projeccions i el disseny de llums i so ajuden a recrear aquesta ambientació urbanita i dinamitzen les escenes i trobades entre els veïns que viuen i conviuen en la quotidianitat de la ciutat.

La proposta neix de la trobada artística entre la ballarina i coreògrafa barcelonina Marta Almirall (directora artística de Roseland Musical) i la ballarina barcelonina d’origen senegalès Anna Mbengue, que també és intèrpret de la peça, juntament amb Aminata Diao, Maragda Induráin, Yahya Sarr ‘Dave’, Marta Gómez/Miriam Salvador, Guillem Ripoll. D’una manera divertida i amena, però gens naïf, representen la realitat social i cultural a Catalunya sense complexos, mostrant la diversitat com a font de riquesa, sense ignorar el conflicte. De fet, el procés de creació ha comptat amb la mirada externa d’un grup d’alumnes de l’Institut Turó de Roquetes de Barcelona, que també han participat aprenent-se parts de la coreografia.

Tornant a la situació política actual, tot i que sembli mentida, espectacles com aquest s’han de considerar propostes valentes que es fan cada cop més necessàries i haurien de girar per tot arreu, amb la participació d’escoles i instituts. De moment, es podrà veure al Temporada Alta.

‘Celebration. Un ball parlat’, de Montse Colomé

De la dansa més contemporània i la dansa familiar, passem a la dansa en primera persona, al cos que balla la pròpia biografia i trajectòria com a ballarina. Aquest és el cas de la Montse Colomé, que ha volgut celebrar els seus seixanta anys sobre els escenaris ballant, per tal de compartir les seves experiències i aprenentatges.

He de reconèixer que servidora és una mica escèptica amb propostes escèniques participatives i parlades, sobretot de dansa, però Colomé em va convèncer, sent del tot honesta amb el que plantejava en aquesta entrevista del blog del Grec, on deia el que volia fer a La Caldera: “La idea és parlar de la meva trajectòria, del fet de ballar, de què vol dir, què podem fer amb el nostre cos. Vull reivindicar el cos de tothom, no només el dels i les professionals del ball. Donar valor a la dansa com a espai terapèutic i creatiu. Faig ballar la gent el primer ball que vaig fer a la meva vida, un Ball de Nans”. Per tant: una celebració i un ball parlat.

L’esdeveniment va ser el següent: després d’una estona d’espera al balcó de La Caldera amb beguda i pica-pica, vam anar cap a la sala, on una Colomé vestida amb lluentons no va deixar seure pràcticament ningú a la grada per ballar amb ella “Celebration” dels Kool & The Gang. Quan ja hi érem tots, ens va ensenyar uns passos del primer ball que va aprendre de petita, a fer en grups de quatre, i després va explicar l’anècdota: van quedar en parella les nenes per una banda i els nens per l’altra, cosa que va ser tot un escàndol per al moment. Després d’haver trencat el gel i haver-se guanyat els i les assistents a “la festa” –la gran majoria amics, amigues, coneguts i conegudes; cosa que també diu molt d’ella i el seu tarannà–, ens va deixar seure. Aleshores va començar el “ball parlat”, un ball que oscil·lava entre una classe de dansa, la peformance, el monòleg, l’autobiografia, una conversa informal, el manifest polític, la improvisació, una sessió d’estiraments… Gairebé un show total, sense deixar de ser un espectacle de dansa, perquè Colomé parlava amb la veu, però també parlava i comunicava tota l’estona a través del cos. De fet, la ballarina, coreògrafa i docent barcelonina continua exercint i, per tant, ballant professionalment als seixanta-set anys.

Amb el suport de les beques Barcelona Crea de l’ICUB i les residències de creació a la Casa del Teatre Nu de Sant Martí de Tous i a La Caldera – Les Corts de Barcelona, ha pogut tirar endavant un espectacle que posa el focus en la part més humana de la dansa, que són els ballarins i les seves contingències, perquè no són mai perfectes, ni físicament ni emocionalment, com ho semblaria quan són sobre els escenaris. Però l’interessant d’aquest espectacle en concret és que també posa en valor l’experiència que només dona el temps, l’experiència en forma de vivències, formació, cops de sort, dificultats, casualitats, accidents, viatges, lesions, oportunitats, etc. Tot allò que només pot explicar algú en primera persona després de dècades de dedicar-se a alguna cosa, sobretot si ho explica amb gràcia i humilitat, com és el cas.

• 

  Parlem amb…

  Montse Colomé: “Encara no he perdut la curiositat”

  Oriol Puig Taulé

‘Jo, travesti’, de Roberto G. Alonso i Josep Maria Miró

Continuem amb els espectacles en primera persona de referents catalans en el món de la dansa, però en aquest cas es tracta d’un espectacle singular que combina teatre, música i dansa en un espai també singular fora del circuit escènic de la ciutat: l’antiga presó Model de Barcelona. De nou, amb l’excusa de la dansa vaig tenir la sort d’anar a veure Jo, travesti, un espectacle que ha volgut reivindicar la llarga i àmplia tradició de transvestisme a casa nostra, amb la interpretació del ballarí i coreògraf Roberto G. Alonso i el músic Jordi Cornudella, amb la dramatúrgia de Josep Maria Miró. L’espectacle es va estrenar en el marc del Festival Grec, però també es podrà veure al setembre a la FiraTàrrega i a la Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures, que juntament amb l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM) i la Cia. Roberto G. Alonso, en són coproductors.

Jo, travesti és un espectacle per a iniciats i entesos en el món del transvestisme, però també per a introduir a tots aquells que el desconeixíem en profunditat, ja que, d’una banda, repassa totes les figures travestis del segle XX fins a l’actualitat, i els espais mítics en què van dur a terme les seves actuacions, com l’Edén Concert, la Cúpula Venus o la Bodega Bohemia. Però, d’altra banda, també té molt de pes el component biogràfic i vivencial a l’hora d’explicar i fer valdre l’acte de transvestir-se com un art i un gest de llibertat. Per tant, tant si et sonen com si no els noms de Mirko, Derkas, Leopoldo Fregoli, Pirondello, Ocaña, Carmen de Mairena o Ángel Pavlovsky, l’espectacle t’atrapa i et commou de moltes maneres, malgrat la llarga durada. Els creadors no han volgut deixar-se res ni ningú, perquè precisament es tracta de figures ja prou oblidades en la cultura general.

Com explica el mateix Roberto en rebre el públic, amb un vestit de gala i uns talons d’agulla que no qualsevol s’atreveix a portar, l’acte de transvestir-se no s’ha de confondre amb la transsexualitat: una travesti es vesteix de dona, però no se sent dona (i el mateix per un travesti que es vesteix d’home). “El transvestisme és un acte d’imaginació, en el qual una es transforma en un ideal”. A partir d’aquí, tots els presents entenem el gran acte de llibertat que suposa aquesta transformació de persona, però també com d’arraconat i menystingut ha estat en la cultura i la societat;fins fa no res que s’ha començat a visibilitzar la cultura queer i drag, quan en veritat ja fa més de cent anys que es practica. De fet, el valor afegit de veure Jo, travesti a La Model és que l’espectacle no només és un homenatge, sinó que també es converteix en un “acte de justícia poètica”, com expliquen G. Alonso i Miró, ja que l’antiga presó va ser un espai de forta repressió del col·lectiu LGTBIQ, especialment amb les persones travestis que hi van anar a parar durant el franquisme, com és el cas de Carmen de Mairena i Ocaña.

Jo, travesti ens endinsa de ple en el món del transformisme, no només pel que fa a referents, sinó també pel que fa a la cultura i valors en un sentit ampli, marcades per l’humor i la ironia malgrat la violència patida, perquè com diu la mateixa G. Alonso: “A una travesti li agrada celebrar la vida”.