Sort de vosaltres

Dijous vaig sopar amb un amic. De fet, amb un bon amic. Disposats a compartir una estona de vida i anècdotes, vam arreglar el món en un frànkfurt ple de converses alienes, maionesa i olor de fregit. Ho vam anar posant tot al seu lloc, en un d’aquests locals on podries topar de clatell amb els de la taula del darrere i la teva veu queda dissimulada entre tant d’esgavell enaltit per la cervesa. Res era gaire més important que el meu entrepà de beicon i el meu amic, fins que una cama em va començar a ballar al travesser del tamboret en senyal de nerviosisme: estava a punt de sortir el nou disc de les Oques Grasses.

Quan ja ens havíem acomiadat i anava cap a casa, vaig coincidir amb les meves companyes de pis a l’escala. Llavors vaig fer una cosa que no solc fer mai: dir que no, que no sortia a ballar amb elles. A pinyó fix, només volia posar play a “Fruit del deliri”. I aleshores va començar “un dia nou per sobre les teulades”. Vaig sentir el disc d’una tirada. Un àlbum de dotze cançons i trenta-un minuts de plena essència ocagrassista. Vaig somriure, em vaig trasbalsar, em vaig emocionar. I que no quedi per confessar: una fan empedreïda de les Oques Grasses, que viu de la il·lusió, a punt d’escriure un article descaradament poc objectiu. Qui avisa no és traïdor.

“Torna la calor quan hem passat prou fred” és una de les frases del disc que descriu ben bé com els hem enyorat. -Tornem al 2024- ens van prometre fa poc més d’un any. Ho feien en un concert de final de gira al Palau Sant Jordi, on vam cantar i ballar entre la multitud amb la por que fos l´últim. L’espera ha estat llarga pels qui els estimem, però sembla que ha valgut la pena.

El grup de la bona vibra ha tornat evolucionat, deixant cada vegada més lluny aquell esperit hippie que tirava “pedres als avions”, demostrant-nos que sempre saben com fer-se un lloc en el mercat musical català. Malgrat haver deixat enrere les trompetes, per donar pas a nous estils -com l’electrònic- han mantingut la seva naturalesa chill a través del bon rotllo, marca registrada de la casa des de fa uns quants anys.

“La llum dels teus ulls es queda quan te’n vas” unes paraules que possiblement només podrien sortir de la boca d’en Josep Montero, un cantant de sensibilitat victoriosa, que porta l’alegria i la tristesa a dins. Un noi que ha patit per amor, sembla que més que ningú, i que ha après a estimar de nou, que ha passat pàgina; que anant al psicòleg ens ha fet teràpia amb les seves lletres. Un home que és sincer amb ell mateix i que escampa i encomana emocions als quatre vents. Un exemple d’un interiorisme sentimental desacomplexat, digne de ser admirat per la seva honestedat. Algú que deixa enrere el verí i crida “catxundena” de tant en tant. Una persona a qui se li ha trencat la veu i li ha fallat el cor, però que ha continuat lluitant, proclamant que no hi ha res gratis, “però estem aquí”.

Un disc pels qui convivim amb les contradiccions de la vida, pels qui de vegades sentim un àngel i un dimoni parlant-nos pel walkie. Pels qui perdem el cor pel menjador i no sabem a on trobar-lo o gaudim de la mel, dels dies i dels petons. Per a quan de vegades somiem en gran.

Des de “Com està el pati” fins a “Toca”, les Oques han tingut temps de moltes coses: de dedicar temes a la infantesa, a l’amor, a l’enyorança o als dies nous. Tot plegat, acompanyat d’un orgue que es va fent present cap al final del disc, quan se’ns va enterbolint el cor. Aquest so es deixa sentir a “Ping Pong”, una cançó dedicada plenament “al rotllo de l’amor”, un tema que ens destrossa pel seu realisme inapel·lable, dedicada a algú que ja no hi és. I tot seguit, com quan un amic et fa un copet a l’esquena perquè tiris endavant després d’una sagnia a l’ànima, arriba “Cap amunt”, per animar-nos una mica l’existència després del vendaval de veritats que canta Josep Montero. I la història culmina amb “Sort de tu”, una delícia feta cançó on cada estrofa és millor que l’anterior.

Ja he avisat que no podria ser objectiva. Ens heu fet tocar el sol, ens heu fet creure en tot. Sort en tenim, de vosaltres.

Cap amunt!