Lo Grec és vida

Un any més, un estiu més, un Grec més. El festival d’estiu de Barcelona, la cita ineludible de la capital catalana, el petit Avinyó de la ciutat comtal… En fi, que sant tornem-hi. Els esdeveniments culturals són ritual i ordre, i el Grec sol seguir un guió força establert: camises estampades, ventalls, vestits llargs de cotó i molt de lli. “Neeena, estàs molt morena!”, “Aquest estiu farem uns dies a Menorca i poca cosa més”, “Guapooo, que ets car de veure!” i tota la pesca. Una inauguració del Festival Grec pot ser un mer tràmit pel sofert cronista cultural. Si, com en el cas que ens ocupa, va començar amb una ovació dedicada a Ada Colau i es va truncar per l’aparició de la pluja, la cosa ja canvia. Gràcies, bons déus.

“A les treballadores dels centres de proximitat ens estan escanyant!”. Aquesta pancarta va ser el primer que va veure Jaume Collboni i la resta de públic que va assistir a la inauguració del Grec. Penjada al costat de la taquilla del teatre, la reivindicació de #culturailleurenlluita servia de fons de pantalla als primers petons i abraçades (“Estàs estupenda!”). Un cop als jardins del Grec, més petons i abraçades, comentaris a cau d’orella i cues a les barres: cerveses a 3,50 € i copes de vi o cava a 5 €. Got de plàstic o copa de vidre amb dipòsit i retornable. Sostenibilitat i tòtils protegits a les basses: roc-roc, roc-roc, roc-roc. Vaig fer cua pacientment amb la meva acompanyanta (involuntàriament conjuntades) per accedir a la grada: la cosa anava lenta, ja que s’havia format un embut per baixar cap a les fileres. De sobte, sentim uns aplaudiments. Servidor de vostès, cronista, crític d’arts escèniques i curiós de mena, no es podia perdre a qui aplaudien: efectivament, l’ovació anava dedicada a l’Ada Colau. La ja exalcaldessa de Barcelona va rebre un sonor aplaudiment (amb tres o quatre xiulets i “uh”) quan va accedir a la seva butaca. Baixant l’escala, devia pensar en la Guillermina? Com cantava la Motta a “L’escala de la vedet”, potser pensava: «Baixa amb compte, noia, / ja que et pots entrebancar / i allà on hi ha vedet caiguda / tothom vol sucar-hi pa». Al costat de Colau, la foto era impagable: Jaume Collboni, Xavier Trias, Ernest Maragall i fins i tot Daniel Sirera aixecaven la cella a l’uníson i posaven el seu millor somriure circumspecte.

Però i l’espectacle? Ai sí, que havíem vingut a veure un espectacle. The Pulse és una proposta de circ contemporani i música coral en directe, un muntatge popular i per a tots els públics, ideal per inaugurar un Grec. En Cesc Casadesús en sap un munt. El Cor de Noies de l’Orfeó Català van vestides de negre, els acròbates de la companyia australiana Gravity & Other Myths (Gravetat i altres mites) porten colors crema. Espatlles amples i força tatuatges (ells). La proposta és molt senzilla, tant que a moments té el perill d’apropar-se a una representació escolar: especialment el moment de les llanternes. La cosa comença amb el cor de noies comptant, cadascuna al seu ritme, mentre una de les cantaires descriu tot allò que succeeix en escena: “Jo explico el que veig. Ha arribat la Guida, l’Alba, el Kris el Kevin…”. La música que cantaran està composta per Ekrem Eli Phoenix, i els números i les notes musicals serveixen de lletra. En un moment donat vaig pensar que es posarien a cantar el “Tres i tres i tres fan nou”. Nou i tres fan dotze. Dotze i tretze vint-i-cinc, ai ves qui ho diria?  

Els acròbates fan pilars de dos i de tres, i en un primer moment un bon català està temptat a pensar “Què ens han de venir a ensenyar, aquests australians?”. Però aquí no hi ha pinya, senyores, i els pilars i les torres humanes es fan i es desfan, pugen i cauen en gran varietat de maneres. El cor canta i el públic hi afegeix els seus “Oh!”, “Ah!”, “Uh!”. Espectacle participatiu sense haver de sortir a escena. Una filera de llum led il·lumina la paret de pedra que serveix de fons escenogràfic, i una mica de fum fa la resta. Els acròbates despleguen una sèrie de cordes, que van des de les torres d’il·luminació (a la darrera fila de la grada) fins a l’escenari. Comencen a caure les primeres gotes. “Les cordes estan fluixes”, diu en català un dels acròbates. Generosa riallada a platea. És igual que siguis el Bruce Springsteen, un artista de circ australià o una barcelonina de l’Upper Diagonal: si dius quatre paraules en la nostra llengua, t’aplaudirem com si fossis Mahatma Gandhi.

L’espectacle continua amb una escena protagonitzada per un “piano de carn humana”. Alerta boomer: recordeu a la pel·lícula Big (Penny Marshall, 1988), l’escena en què Tom Hanks toca aquell piano gegant? Doncs el mateix, però amb persones. Una mena de gag que podria signar en Jordi Oriol, en què un acròbata va saltant de panxa en panxa dels seus companys estirats a terra, cadascú amb un “Oh!” o un “Ah!” més o menys afinat. El cor canta, en català i en anglès, “La Maria té un xaiet” i/o “Mary had a little lamb”. Les gotes de pluja són cada cop més nombroses i grosses. En Casadesús s’ha aixecat de la seva butaca (al passadís) tan bon punt ha caigut la primera gota. El plugim inicial era fins i tot agradable: artistes i públic hem estat una estona obviant-lo, en un exercici col·lectiu molt bonic de suspensió de la incredulitat. Finalment, passa l’inevitable: se suspèn la funció. Aplaudiments sincers cap als artistes, que ràpidament es posen a treure la gruixuda capa de goma que protegeix l’escenari de fusta.

I cap als jardins del Grec a fer la copa, quin remei. Més trobades i relacions públiques (“A veure quan vens a Chicago!”) i gintònics gratuïts cortesia de la casa. La majoria de la parròquia marxa, ens informen que hi ha autobusos llançadora amb parades a plaça Espanya, Universitat i Catalunya. La pluja, finalment, s’atura. “Al meu país la pluja no sap ploure”, canta en Raimon (al meu cap, amb la brillant imitació que en fa el Carles Pedragosa). Els espectadors s’agrupen en grupets i rotllanes, no per ballar sardanes sinó per comentar la jugada. Algunes frases es pronuncien en veu baixa, evidentment. Un grup de cantaires ens regala una breu actuació (gratis!) al mig dels jardins, com a agraïment als espectadors que ens hem quedat. Els mòbils treuen fum. I els acròbates provoquen furor entre la parròquia. La Noe Alesan –la directora real del Teatre Lliure– fa anar el seu ventall a una velocitat supersònica. La Marta Oliveres ens demostra com s’ha d’anar per la vida: amb atreviment, bon humor i empenta. El Kevin ve a parlar amb nosaltres i ens ensenya el seu tatuatge preferit. Tot forma part de la crònica. Tot és vida. L’ovació a la Colau, la cara desencaixada de Xavier Trias, la pluja, els gintònics… i fins i tot l’espectacle. Sense oblidar-me de la natja dreta del Kevin. El Grec ja ha començat. Lo Grec és vida!