Creació i talent jove en els últims espectacles de dansa del Grec

El Grec Festival de Barcelona ha posat punt final a l’edició d’enguany, tot i que alguns espectacles encara s’allarguen aquesta primera setmana d’agost. Si desgranem la programació de dansa que hem anat seguint durant aquestes cinc setmanes, trobem tretze espectacles en aquesta categoria, sense tenir en compte les obres d’escena híbrida ni el teatre musical. D’aquesta tretzena, tres han estat peces de creadors internacionals –Sasha Waltz, Damien Jalet i Yinca Esi Graves–, tres més de creadors de casa nostra amb projecció internacional –Mal Pelo, La Veronal i Aina Alegre–, dues de creadors de l’estat espanyol –Rocío Molina i Bea Fernández & Carmelo Salazar– i, finalment, cinc eren de creació local; de les quals tres eren obres de companyies i coreògrafes consolidades –Sol Picó, Roseland Musical i Montse Colomé– i dues de joves talents locals –Marina Fueyo i IT Dansa. És d’aquests darrers dels quals us parlaré tot seguit.

Escena de ‘The Weak Side’ de Marina Fueyo © Luis San Andrés

De totes les propostes esmentades, set han estat coproduccions en què participava el Grec. Per tant, més del 50% dels espectacles de dansa que hem vist aquest estiu són de nova creació i compten amb el suport del festival; percentatge que es manté si afegim els espectacles Jo, travesti (amb el coreògraf Roberto G. Alonso) i Rèquiem de la Llum (coreografiat per Marina Mascarell), en els que la dansa o, més aviat el moviment, tenen, també, un paper important.

Més enllà de números i noms propis (que cadascú els llegeixi i interpreti com cregui convenient), podem valorar positivament la rebuda per part del públic perquè, en general, tots els espectacles de dansa han omplert la platea o han esgotat entrades amb dies d’antelació (potser haurien pogut tenir algun dia més de funció?). Però el sabor de boca que ens queda després del Grec és agredolç, perquè és força evident que bona part del públic provenia del mateix sector de la dansa, que després de tota la temporada es regala el goig de ser espectador; i, també, perquè com a professional hi ha coses que s’han de veure, tot sigui dit.

Tot i això, ja sabem que el Grec és un bon aparador de què s’ha fet en l’àmbit internacional i de què podrem veure al llarg de la pròxima temporada a Catalunya (i que també girarà fora). Una mena de pretemporada amb algunes reposicions. Per tant, esperem que els nou espectacles de companyies locals que hem pogut veure (amb quatre estrenes absolutes), tinguin també una bona acollida durant la temporada vinent; així com els de creació i talent jove que hem pogut veure l’última setmana de festival.

«The Weak Side» de Marina Fueyo

Aquest espectacle és l’únic de creació jove «emergent» (per no dir «precària») que hem pogut veure al festival, i hi ha arribat d’una manera molt concreta. Des de fa uns anys, el Premi de Dansa de l’Institut del Teatre consisteix en un ajut econòmic per a la producció de l’espectacle –presentat al concurs en una versió de 15 minuts– i la possibilitat d’estrenar-lo en un context professional i de caràcter internacional com és el festival Grec.

D’aquesta manera, es vol contribuir a la professionalització dels i les joves coreògrafes i intèrprets acabats de graduar a l’Institut, la qual cosa dona una falsa sensació de trampolí i també de millora de les condicions laborals, com expliquen els mateixos finalistes en aquesta entrevista al pòdcast de Recomana. En qualsevol cas, aquest reconeixement sí que serveix com a mecanisme intern del festival per a donar espai a creadors i creadores joves formats a Barcelona i cobrir així certa «quota» de creació jove i «emergent».

Deixant de banda les qüestions de producció, l’espectacle no només està al nivell de la resta d’espectacles que s’han presentat al festival, sinó que, a parer meu, fa pujar qualitativament la «quota de dansa» del festival –al costat de l’IT Dansa, Sasha Waltz i Damien Jalet. M’explico. En aquest espectacle –i els altres que he mencionat– la dansa, el moviment, el llenguatge i la dramatúrgia a través del cos són el principal element de composició escènica, acompanyat de música (o so), llums, vestuari i escenografia; independentment de la valoració que se’n pugui fer de cadascun. Potser ara mateix això soni conservador, però veient que la tendència contrària –l’ús del text i recursos tècnics amb l’excusa de la interdisciplinarietat– és la més recurrent en les creacions de dansa contemporània, d’una banda, i la menys sostenible (en termes ambientals), de l’altra, les propostes centrades en el cos com a element principal de comunicació, em semblen les més revolucionàries en l’àmbit artístic i de producció.

Dit això, The Weak Side és la segona peça d’una trilogia que tracta sobre la vida en un sentit humanament existencial, és a dir, la vida com a forma d’existència en el món a la que som «llançats», en termes heideggerians. Aquesta peça, que és la segona en el procés de creació, però la primera pel que fa al concepte, tracta precisament de la vida com a forma preconscient d’existència que evolucionarà cap a la consciència individual marcada per l’absurd i sotmesa a la intranscendència. Aquesta absurditat i intranscendència és el que es tractava, justament, en la peça anterior, Toys in the attic, presentada el 2020 com a treball final de carrera.

Per tant, en l’espectacle que es va presentar a la Sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors en el marc del Grec Festival, vam poder veure una peça de dansa amb un llenguatge molt particular que Marina Fueyo ha creat expressament per a l’obra per tal de recrear uns éssers «ahumans»; és a dir, que no estan vius, però tampoc estan morts, sinó que encara no han vingut a la vida. L’ambientació, del tot abstracta (escenografia i il·luminació d’Alba Paituví García), recorda una mena de llimbs,però anterior al naixement, on les ànimes dels encara no nats esperen, potser eternament, el moment de ser concebuts. En aquest sentit, el vestuari (Manuel Mateos) aportava el contrapunt de concreció, comicitat i caricatura.

Em va semblar una proposta escènica molt intel·ligent, pensada fins a l’últim detall tant pel que fa a la coreografia, com les escenes, el tempo i la composició plàstica, que juntament amb el disseny de llums, la creació musical (Mourae) i la impecable interpretació del seu equip (Laia Camps, Vera Palomino, David Santana, Martí Forcada, i la mateixa Marina Fueyo), donaven a la peça tota la força i solidesa. Precisament per això vaig trobar un pèl sobrers el pròleg i l’epíleg, ja que, tot i ser molt bones idees artístiques –que podrien servir per a una altra creació–, a mi no m’acabaven d’encaixar amb la resta del plantejament i estètica de la peça per l’ús caricaturesc dels límits teatrals (el teló) i, per tant, del mateix espai utòpic (no-lloc) representat en escena.

En qualsevol cas, em quedo amb ganes de seguir la pista d’aquesta nova generació de coreògrafes sortides de l’IT com Guillem Jiménez, María Jurado i Celia Espadas que igual que Fueyo han començat a fer-se un lloc en l’escena contemporània catalana.

‘Minus 16’, coreografia d’Ohad Naharin per a IT Dansa. © Ros Ribas

«Celebració» d’IT Dansa

També en clau jove, però amb un registre i llenguatge totalment diferent, hem pogut veure l’actuació de la companyia jove de l’Institut del Teatre, que enguany celebra 25 anys de la seva primera actuació al Grec Festival. Per a l’ocasió, van presentar al Mercat de les Flors un programa triple amb peces de coreògrafs que han tingut algun vincle amb IT Dansa des dels seus inicis, però que entre ells són de generacions i estètiques diferents.

La primera peça és Twenty Eight Thousand Waves, una coreografia sobre la força de les onades del mar com a forma de resiliència de Cayetano Soto, qui va ser ballarí titular de la primera promoció d’IT Dansa i, actualment, és un coreògraf reconegut internacionalment. També vam veure Lo que no se ve, una peça íntima sobre l’amor en les relacions de parella, creada especialment per a la companyia jove el 2011 per Gustavo Ramírez Sansano, graduat a l’Institut del Teatre. Va tancar el programa el clàssic de repertori contemporani Minus 16, del coreògraf israelià Ohad Naharin, que es va estrenar a Israel el 1999 i que IT Dansa ja havia representat el 2009. Es tracta d’una peça musicalment molt eclèctica que fa passar als ballarins i el públic per diferents estats d’ànim associats al gust pel ball. Un programa divers, doncs, que reivindica la capacitat expressiva de la dansa, així com la importància de la musicalitat.

‘Lo que no se ve’, coreografia de Gustavo Ramírez per a IT Dansa. © Anna Fàbrega

La veritat és que després de temps veient espectacles de dansa contemporània «d’autor», fossin de petit, mitjà o gran format, tornar a veure un espectacle no només de companyia (com també ho va ser el de Sasha Waltz), sinó de repertori, va ser alliberador i emocionant. De cop, tot semblava més senzill i alegre, més bonic i intranscendent; he de dir que la mateixa setmana també vaig veure Ink de Dimitris Papaioannou al Teatre Lliure. I amb això no vull dir que una cosa sigui millor que l’altra, simplement, que de vegades també està bé no donar tantes voltes –teòriques, artístiques, escèniques, estètiques, de llenguatge, polítiques, poètiques, etc.–, sinó quedar-se amb la bellesa de la forma.

Després d’haver-me «trencat» tant el cap per entendre de quina manera podia gaudir (potser més intel·lectualment que sensorialment) un espectacle de dansa, vaig entendre en què consistia el mer gaudi emocional i estètic, també carregat de poètica. Insisteixo que no és una declaració a favor ni en contra de res, sinó una constatació personal després d’un mes i una temporada de cròniques de dansa contemporània. En algun moment vaig entendre que hi ha espectacles més contemplatius i d’altres més participatius, no perquè el públic hagi d’intervenir físicament, sinó intel·lectualment i imaginativa, i això també és molt enriquidor i necessari.

De fet, en el tríptic de Celebració d’IT Dansa hi va haver totes tres coses: Twenty Eight Thousand Waves de Cayetano Soto és una peça que transmet l’ímpetu i l’energia del mar, a vegades en calma, a vegades remogut, i d’altres enfurismat, cosa que despertava la imaginació sensorial de l’espectador. Lo que no se ve de Gustavo Ramírez és una peça més visual en la que l’espectador es deixa endur per la delicadesa de les tres escenes que es plantegen, amb una visió potser una mica naïf i excessivament tendra de l’amor. Mentre que Minus 16 d’Ohad Naharin és una peça que té tota la força de la tradició i la voluntat de futur alhora, una intensitat que atrapa l’atenció del públic i el deixa amb l’ai al cor gairebé fins al final, quan li permet alliberar tota aquella energia convidant-lo a ballar.

De la interpretació dels ballarins i ballarines de la companyia jove, només em queda dir que és un goig veure persones que es dediquen a la dansa amb tanta determinació i dedicació, perquè depèn d’on es vagi a prendre classe de dansa, a vegades sembla que estudiants, o fins i tot ballarins professionals, tinguin més drets que ganes, cosa que deixo per parlar-ne en una altra ocasió.