Un poc de Kant

Tots els “car” i tots els “emperò” de la primera traducció al català de la Crítica de la raó pura podrien induir un cert autoengany: per més senyorial i decimonònic que soni el text que ha quedat, la veritat és que Immanuel Kant arriba a la nostra llengua amb 300 anys de retard i això ha d’haver tingut alguna conseqüència. El llibre que publica Edicions de la Universitat de Barcelona, naturalment de tapa dura, és la traducció del doctor en filosofia Miquel Montserrat, i l’edició ha corregut a cura dels també doctors Josep Montserrat i Salvi Turró. Turró, un dels professors més inspiradors que hom pot tenir la sort de trobar-se en una classe, omplia la sala de l’Ateneu Barcelonès un divendres a la tarda per presentar l’obra i celebrar la fita nacionalfilosòfica. Vaig voler preguntar-li sobre la recepció de Kant a Catalunya i primer es va fer l’orni, però a mesura que responia es va veure que entenia perfectament de què li parlava: som un país molt poc kantià, i sap greu. Kant és la majoria d’edat del pensament, i una cultura sense la primera crítica traduïda patiria els problemes propis de l’adolescència.

Tothom es vol saltar la Crítica de la raó pura i anar directament al final feliç. Hi ha una gran confusió sobre la revolució kantiana que només es desfà llegint directament el text fundacional. La impressió és que Kant estableix com són les coses, però el que és veritablement revolucionari és que es carrega la possibilitat de saber del cert com són en realitat. Kant fa un estrip absolutament irreparable i encara avui no hem sortit d’allà. La famosa distinció que estableix la primera crítica, entre les coses tal com se’ns apareixen i les coses tal com són en elles mateixes, el fenomen i el maleït noümen, posa la negativitat al centre de tot pensament possible. La mirada precrítica està tranquil·la sentint que formem part del món i el podem conèixer, i després d’aquestes sis-centes pàgines l’abisme entre el nostre crani i el que hi ha allà fora es converteix en un problema que no podrà ser despensat. La realitat ja sempre més necessitarà el suplement d’alguna mediació per accedir-hi. No em diguis només què estàs mirant, sinó com la teva forma de mirar està dibuixant els contorns d’allò que mires. Com correspon a la filosofia, Kant no ens ensenya a saber, sinó a saber que no sabem.

Però ho fa a la manera alemanya, que és més seca i turmentada que la grega. En aquesta edició m’agrada especialment la frase triada per a la contracoberta: “La raó humana té el singular destí, en un gènere dels seus coneixements, de veure’s assetjada per preguntes que no pot defugir, car li són plantejades per la mateixa naturalesa de la raó, però tampoc no pot respondre, car depassen tota facultat humana”. En el fons, Kant és l’elaboració seriosa de l’astorament infantil: ¿El món té un inici en el temps i està limitat en l’espai, o tot és infinit per davant i per darrere? ¿Tot és fruit de relacions de causa i efecte, o hi ha espontaneïtat? ¿Hi ha una unitat mínima de matèria, o tot és divisible? La Crítica de la raó pura estira aquestes preguntes fins a la conclusió que ha d’haver-hi en la realitat alguna cosa que sobrepassi l’enteniment humà, que no hi haurà un experiment científic capaç de resoldre certes preguntes perquè són fruit de la forma i els límits del nostre aparell de coneixement. 

La gràcia del buit és que el necessitem per a la fe i la llibertat. Kant escriu contra el món com a mecanisme de rellotgeria que havia descobert Newton. Si som objectes determinats per les lleis de la naturalesa, saber com és el món implicaria saber quines són les decisions que hem de prendre, i potser seria saber massa. Com en certes filosofies orientals, o com en Spinoza, contra qui Kant també lluitava, l’única llibertat possible seria la contemplació estoica i benevolent de la necessitat. Avui aquest debat s’ha desplaçat a la retòrica de la mecànica quàntica i els escàners cerebrals que semblaria que li han donat la volta: la física contemporània diu que el món és constitutivament indeterminat, de manera que la llibertat d’una neurona fent alguna cosa imprevisible dins del nostre cervell quedaria estranyament salvada. Al mateix temps, la física sap que hi ha coses que no sap (gràcies a Kant, en bona part) i que potser amb més coneixement podríem arribar a dissoldre les paradoxes de la llibertat. A l’altre extrem, el romanticisme que va seguir les crítiques kantianes, el que sí que va arribar a Catalunya i al nacionalisme català, que ens diu que el buit es pot relligar amb una giragonsa de poesia i voluntat com si aquí no hagués passat res.

La Crítica de la raó pura ens mira amb la severitat protestant dels ulls de Kant que coneixem pels quadres que el representen, i aquell front tan infinit com les frases plenes de cars i emperòs ens diu que no, que ni tot el coneixement del món podrà resoldre certes preguntes, i que només hi ha la possibilitat d’aprendre a viure amb el vertigen de la llibertat i l’angoixa d’haver de fer-nos-en responsables. I una mica de fe, però això ja és una altra història.