El moment que no surt mai a les cançons

El fàstic és la millor drecera per treure’ns un nom de sobre. Diuen que saps que has superat una història quan mires la persona que havies desitjat i t’envaeix una sensació d’angúnia. De repulsió, fins i tot. De retret contra un mateix perquè, havent passat pel desengany, la lògica que va menar-te a la idealització d’aquell qui et va enlairar, ja no fa cap sentit. L’espai que ocupava l’ideal és un forat, totes les seves gràcies et fan vergonya, i tot el que te’n va agradar al principi ara sents que et deixa en ridícul. El desencantament està fet mig d’aterratge a la realitat, de retorn a la lucidesa, i mig d’instint de supervivència. El present intenta convèncer el passat que ja no vol allò que un dia va voler.

Curiosament, parlem de “desengany” i “desencantament” com si l’enamorament ens hagués fet víctimes de fetilleria, i com si l’altra cara de la moneda fos el retorn a l’honestedat com a antídot. Com si la submissió a allò que ens semblava més gran que nosaltres ens hagués rebregat fins a l’última engruna de voluntat. I no és ben bé així: en el desencantament, en el desengany, hi ha tant o més autoengany que en l’enamorament. És un acte reflex antitètic per desfer el vincle. Si abans érem captius de l’altre i hi estàvem sotmesos, ara ens l’hem de mirar amb altivesa, gairebé amb menyspreu, per alliberar-nos-en. On hi havia una virtut, hi posem instintivament un defecte. Per reafirmar-nos, bo i sabent que ningú s’embadaleix si en l’altre no hi veu bondat, fer-nos forts és tornar a flirtejar amb la nostra maldat.

Més que una restitució de la veritat, tot plegat és una resposta automàtica amb la supèrbia com a bàlsam. El ridícul, la vergonya i l’angúnia són els pal·liatius per a la mort de l’encanteri. Quan t’hi trobes esculls tan poc com quan l’idil·li s’apodera de tu. En ambdues ocasions, però, penses que estàs jugant les cartes a favor teu: que ara tot mori és necessari per poder seguir vivint. Per revertir la inclinació vers l’altre cal anivellar allò de positiu amb negativitat fins a arribar a la suma zero, a la neutralitat. A la indiferència. Però el tall net no es fa a base ni d’anestèsies ni d’automatismes, i a la indiferència no s’hi arriba si, després del trasbals, un no es replega sobre si mateix i recupera l’equilibri. I així i tot, pot ser que a la indiferència rodona i absoluta no s’hi arribi mai.

Davant la perspectiva d’una nostàlgia perpètua, d’un enyor que retorni eternament i inesperada, assaborir el fàstic sense acomodaments em sembla l’única manera d’acceptar la nostàlgia amb naturalitat quan li arribi l’hora. Jugar a matar la idea que teníem d’algú és la via trapella per acceptar que aquesta idea ha de morir. Autoenganyar-nos per desfer allò que va ser és, en una perspectiva de mínims, lluitar per desfer-ho, intuir que ho has de desfer. Ara tinc una repulsió, que sempre és millor que la primera pena perquè comporta una resposta activa, però que acabarà, inevitablement, en esgotament i en resignació. I en despreniment, si Déu ho vol. Tinc una angúnia íntima que m’ha de dominar abans jo no pugui dominar-la. El cringe, en realitat, només és el preludi d’una melangia menys pesada i agressiva a la qual mai no s’aconsegueix tancar la porta del tot. A la pràctica, la indiferència s’afigura força a això.