Abans de començar a treballar de professor a secundària, mentre era a la universitat fent recerca –i, per tant, mirant-me la realitat de les aules de secundària i batxillerat des de fora, des de la distància–, no em semblava pas malament que els directors de l’escola pública poguessin fer entrevistes per tal de triar el professorat del seu centre, ans al contrari, em semblava una mesura encertada –fins i tot higiènica– per tal de poder aconseguir claustres més cohesionats, «coherents» i amb més embranzida pedagògica.

Suposo que l’opinió que tenia en aquell moment –i que ara, després d’uns quants anys d’experiència a l’escola pública, no tinc, per descomptat que no– deu ser l’opinió de moltes persones que, igual que jo en aquell moment, observen els toros des de l’altra banda de la barrera i, amb bona intenció però sense entendre res del que realment passa, opinen sense coneixement de causa i es permeten el luxe de jutjar la feina dels docents. Ja se sap que tots tenim un mestre a dins, és humanament comprensible, i més si tens el vici de ser català.

I és que la LEC (Llei d’Educació Catalana), aprovada l’any 2009, lluny de servir per millorar l’Educació a casa nostra –més aviat al contrari; vegi’s els resultats dels darrers informes PISA– i aconseguir claustres «més cohesionats, coherents i amb més embranzida» –redéu quina ingenuïtat, la meva!–, ha servit en molts casos per convertir els directors dels centres públics en petits directors feudals del seu esquifit regne, sempre al servei dels capitostos del Departament d’Educació i subalterns. I el més xocant de tot plegat és que aquesta Llei, aquesta nostrada LEC, només es troba a Catalunya, ves tu per on. Casualitat?

Als Claustres de les nostres escoles i instituts d’avui dia, el poder no s’exerceix de manera clàssica –a partir de la força–, sinó que el poder s’exerceix a partir de favors i contrafavors.

Quan vaig fer les pràctiques del Màster per ser professor, encara baixava de l’hort, jo, encara no tenia prou experiència per detectar la meva pròpia ingenuïtat en relació al sistema educatiu català. D’aquella època, recordo una conversa amb el meu tutor de les pràctiques, un professor de Filosofia bregat, amb criteri i experiència, que em va dir: «visto lo visto, és una mala decisió deixar en mans dels directors decidir sobre determinades qüestions, com ara la contractació de personal».

En aquell moment, no el vaig acabar d’entendre. L’he entès al cap dels anys, a fe de Déu que l’he entès. Tot allò que té a veure amb la LEC i el consegüent Decret de plantilles –tria de professorat a dit; confirmacions de plaça per al curs vinent; autonomia de centre; etc.– cal analitzar-ho des de la perspectiva del poder, i més concretament des de la perspectiva foucaultiana: als Claustres de les nostres escoles i instituts d’avui dia, el poder no s’exerceix de manera clàssica –a partir de la força–, sinó que el poder s’exerceix a partir de favors i contrafavors. El director feudal de cada centre, com que curs rere curs té la possibilitats de repartir favors per la gràcia atorgada per la Llei i pel Departament, aleshores és probable que es vagi creant, de mica en mica, una xarxa clientelar –i més si en el centre hi ha molts interins– en què tots aquells que li deuen algun favor no es rebel·laran, perquè hi estan en deute. No sempre és així (afortunadament hi ha directors que no entren en aquest joc), però el «sistema» no només ho permet, sinó que abona el terreny pel servilisme de caràcter feudaloide.  

Aquest és el quid de la qüestió: el favor i la deguda obediència. Resultat: claustres cada cop més dòcils, silents, humiliats, porucs… Des que, amb la LEC i el consegüent Decret de plantilles, el Claustre ja no té la potestat de triar el director del centre, la democràcia i participació en molts centres públics ja ni tan sols és una romanalla de temps pretèrits, sinó que directament no existeix, ha desaparegut, s’ha esfumat, en el millor dels casos es tracta d’una estratègia retòrica per legitimar un sistema que, en el fons i en la forma, en té ben poc, de democràtic.

No fa gaire, em vaig assabentar que un company de feina –en aquell moment, ell era interí– va haver de fer una formació interna –és a dir, una formació en el centre i organitzada pel mateix centre; deu treballar en un centre motivat– de coaching, ara que està tan de moda, lamentablement. A tots els membres del Claustre els van embenar els ulls i es van haver d’abraçar els uns als altres durant una bona estona, la dinàmica de grup consistia en això. Ai, festa!

No és d’estranyar que aquest company, aquell dia de formació interna obligada, tornés a casa amb l’estranya sensació que li havien potinejat, deshonrat i maculat una part íntima, important, que l’havien humiliat, en definitiva.

I és que, tornant a la pregunta inicial: de què serveix humiliar els docents? Per a què serveix la humiliació en l’àmbit laboral?

En el terreny educatiu, tinc força clar que aquest tipus d’humiliacions –unes humiliacions normatives, que els docents patim sovint– són una espècie de ritual iniciàtic, això és, una iniciació en tota regla perquè, un cop has rebut la primera humiliació sense queixar-te ni rebel·lar-te, aleshores ja acotaràs el cap sempre més, per vergonya, per necessitat, per baixa autoestima, per falta d’experiència o pel motiu que sigui.

Solució: a l’hora de fer formacions internes –claustres pedagògics i xorrades de l’estil–, potser caldrà, quan se’ns obligui a participar en una dinàmica de grup, prendre la sana determinació d’alçar-nos de la cadira i marxar, perquè després de la primera humiliació exercida impunement, sempre en ve una altra, i una altra, i una altra…

• 

  Opinió

  Els motivats

  Damià Bardera Poch