El dolor del record

Als afermats lectors de Paul Auster, els que fa set anys que esperen des de la publicació de 4 3 2 1, no els costarà reconèixer en Baumgartner el món de l’autor nord-americà. La novel·la, publicada per Edicions 62 i traduïda per Ernest Riera Arbussà, insisteix en una estructura que ja ens és familiar: un personatge, sospitosament similar a l’autor, es veu empès, per una cosa o una altra, a un món literari confús, que mesclarà realitat i ficció en totes les seves capes.

Aquest cop el protagonista és el Sy Baumgartner, un professor universitari en edat de jubilació, que passa la major part del seu temps a casa. L’acció de la novel·la és mínima: Paul Auster explora els pensaments del seu protagonista, que s’aboca a la revisió de tota una vida viscuda. I no se centra només en ell mateix: també ens descobrirà el seu arbre genealògic, de manera que, sense moure’ns de casa seva, circularem des de la Ucraïna austrohongaresa fins al present als suburbis de Nova York. Al llarg d’aquesta revisió, però, la narració es detindrà constantment en els records de l’Anna, la seva dona, morta ja fa una dècada, deixant entreveure que allò que motiva el record no és sinó un llarg procés de dol.

El primer capítol, narrat amb la mestria d’un escriptor experimentat, ja ens situa de ple en la vida del Baumgartner. Tot comença quan es crema la mà amb el pot d’alumini que va comprar el dia que va conèixer l’Anna, el mateix que va fer que es miressin als ulls breument, el que va fer que comencés una història d’amor acabada en tragèdia. El pot cau a terra, ell crida, i sent el timbre de la porta. Adolorit, obre la porta a la Molly, la repartidora d’UPS, i potser la més significativa de les relacions que manté aquest professor septuagenari, a qui compra llibres només per poder interactuar-hi.

Auster no atura el fil de pensament en cap moment, i àgilment lliga una història amb la següent; tant així, que no en pocs instants el lector es preguntarà com hem arribat fins aquí.

La filla de la seva dona de la neteja li truca per anunciar que el seu pare ha perdut un dit a la feina, i neix una de les metàfores claus del llibre: la pèrdua de la seva dona ha sigut, pel Baumgartner, com perdre un membre. De fet, fins i tot afirmaria que pateix la síndrome del membre fantasma, perquè tot i haver passat deu anys, nota la seva presència com si fos real. Tot reflexionant, l’interromp la visita del comptador de gas, que està en el seu primer dia a la feina, i, quan en Baumgartner el vol guiar per les escales que baixen al soterrani, cau i es lesiona, i queda a la mercè de la cura d’aquest noi inexpert.

Abandonarem ràpidament, però, la vida del protagonista, deixant pas a la narració confusa, eclèctica, postmoderna que tant caracteritza l’obra d’Auster. Ara bé, ja no es deu a l’existència de personatges doblats, amb el mateix nom, com a la Trilogia de Nova York, o perquè el mateix fet de narrar esdevingui un joc de cartes, com a La Música de l’Atzar, sinó que ara, el que motiva aquesta confusió no és sinó la vellesa de Baumgartner. A mesura que el seu pensament discorre pels records acumulats de tota una vida coneixerem la història del seu pare, la seva mare, la seva germana i, sobretot, de l’Anna.

Queda lluny l’Auster subversiu, audaç, i ara, en el seu lloc, en la navegació de la psicologia d’en Baumgartner, podem llegir-hi un narrador més aviat poruc.

Aquest discórrer, i això no sorprendrà ningú, és tractat amb una gran tècnica literària: Auster no atura el fil de pensament en cap moment, i àgilment lliga una història amb la següent. Tant és així que no en pocs instants el lector es preguntarà “com hem arribat aquí?”, i no podrà sinó quedar meravellat davant de la ràpida successió de les pàgines, que constantment l’han empès cap endavant. Les que van dedicades al record de l’Anna, a més a més, són d’una innegable bellesa, creada més amb la subtilesa d’un llenguatge prosaic que amb una carregada llèngua poètica.

Sí que hem d’admetre, però, que aquest ús de la tècnica postmoderna, confusa i inconnexa, per tractar la vellesa, fa que el llibre perdi força. Queda lluny l’Auster subversiu, audaç, i ara, en el seu lloc, en la navegació de la psicologia d’en Baumgartner, podem llegir-hi un narrador més aviat poruc. Tant així, que ens trobem davant la paradoxa que, tot i que reflexionem sobre la història de l’últim segle, els fets que condicionen la narració són només aquells que són ja canònics a la història dels Estats Units: la immigració de principis del segle XX, la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Vietnam, i prou. Com si hi hagués un buit des d’aleshores fins al present, s’obvien tots els fets sobre els quals dir res pot ser encara controvertit: l’era Reagan, la Guerra a l’Iraq, la crash del 2008, o l’ascens del trumpisme.