Pa, sucre i llana a Igualada

Pot ser copiada, pot ser imitada… però mai serà Igualada. Els que fa temps que anem a la Mostra Igualada hi acabem tornant, any rere any, perquè hi continuem descobrint propostes que ens sorprenen. Cosa que no és tan habitual en el teatre “d’adults”, ehem… Per si això fos poc, la feliç comunió que es produeix entre artistes, programadors i distribuïdors a la Llotja, punt de trobada dels professionals, és el reflex físic i analògic del bon estat del nostre teatre familiar. Els petons i les abraçades són més gràfics que moltes estadístiques. Tres dies i mig a la capital de l’Anoia donen per a molt, i aquesta crònica intentarà no ser exhaustiva i detallada, sinó parlar més aviat de temes, tendències, encerts i errades comuns que hem detectat en una quinzena d’espectacles. Us prometo que ho intentaré.

Una cuina d’estil anys setanta pot contenir una lliçó d’història del segle XX. Uns cabdells de llana i uns ventiladors fan néixer figures fascinants. Amb ingredients tan humils com la farina, el llevat i l’aigua es poden fer meravelles, tito. En tan sols cinquanta minuts es poden explicar moltíssimes coses. De fet, un dels espectacles que més m’ha agradat d’aquesta Mostra en durava vint-i-cinc. Algunes peces, quan s’estrenen, encara no saben ben bé què són, ni què volen ser quan siguin grans. Veure un espectacle per tercera vegada pot ser, sorprenentment, una experiència molt gratificant.

A casa som molt de titelles i de teatre d’objectes. La meva Mostra va començar amb Frères, una proposta de la companyia francesa Les Maladroits que té lloc en una cuina. Els encerts de programació depenen, sovint, dels llocs on es programen els espectacles: la sala gran de L’Escorxador és un espai enorme, i la distància entre la primera filera i l’escenari és considerable. És indubtable que un espai més reduït hauria encaixat molt millor amb aquesta proposta. Tot i això, vaig gaudir força amb la història d’una parella de germans que investiguen la vida del seu avi, un exiliat republicà que va emigrar a França, previ pas per Argelers. El teatre juvenil també es pot fer en versió original i sobretítols, o us penseu que els joves no saben llegir? El millor de la proposta és la manera com ens expliquen la Guerra Civil espanyola amb sucre: en forma de terrossos o de sacs, el sucre blanc i el sucre morè com a símbol dels dos bàndols és una gran troballa. El pitjor és que l’espectacle dura una hora i quinze minuts i, efectivament… li sobren quinze minuts. Passa a les millors famílies.

Els elements més senzills poden donar els resultats més satisfactoris. Història de llana, de la companyia Rauxa, és un espectacle de circ de butxaca, una peça de teatre visual, íntima i emocionant. Els personatges que emergeixen de la llana taronja són pur cinema primitiu, animació en directe –fràgil i trencadissa– d’éssers en moviment constant. La manipulació que en fa Xavi Sánchez, acompanyat en tot moment al piano per Jennifer Aïach, és alhora amorosa i un xic maldestra, i el caràcter impredictible del vent i l’ànima precària de la llana fa que la dansa sigui diferent a cada funció. Una petita meravella tèxtil. El gremi llaner aprova aquest espectacle.  

Les Pinyes han creat una peça a partir d’un element que ens acompanya durant molts moments del dia a tots nosaltres, habitants de la Mediterrània: Un tros de pa sorgeix del projecte educatiu La caixa del Lliure, i a Igualada el vam veure al Teatre de l’Aurora. Platea plena de criatures petites, programadors i algun crític: el millor públic. Amb la caixa-teatrí com a escenari principal, Les Pinyes ens ensenyen a fer pa, però també tot allò que passa al seu voltant, amb música a cappella creada en directe (“Un-pa! Un-pa! Un-tros-de-pa!”, Za! per a tots els públics) i màscares fetes amb la massa encara crua. Els nens s’ho van passar pipa, i veure les seves mirades il·luminades és mil vegades millor que qualsevol paraula. Ja ho saben: són els crítics més despietats. La seva compassió és inexistent, i quan s’avorreixen ho demostren sense vergonya.

Els objectes de tota mena també són els protagonistes a Entrañas, un espectacle preciós de la companyia de La Rioja El Patio Teatro. Com en una Wunderkammer o gabinet de curiositats, l’escena es va omplint d’objectes que expliquen l’anatomia humana. Superat un moment inicial on sembla que estiguem a classe de ciències naturals (certa sobredosi d’informació), l’espectacle agafa una gran volada quan passa de la matèria a l’ànima, parlant dels records, la nostàlgia o la tristesa. El pare que no plora mai, sinó que “se li ha ficat alguna cosa a l’ull”, és el pare universal. El viatge a l’interior del cos és un viatge al cosmos, i és molt bonic que l’espectacle finalitzi sense haver respòs les preguntes que plantejava a l’inici. Izaskun Fernández i Julián Sáenz-López són els dos elegants mestres de cerimònies –entonació calmada i dicció perfecta– que ens guiaran en aquest trajecte de la física cap a la metafísica. Es pot parlar de la mort a les criatures? I tant. Entrañas n’és una molt bona mostra.

Ara fa set anys, a la meva crònica de la Mostra em preguntava “On són els dramaturgs del teatre familiar?”. Tot i que en aquest temps hem millorat força, és una llàstima seguir comprovant com, de vegades, el que més fluixeja dels espectacles per a tots els públics és la seva dramatúrgia. Aquest és el cas dels dos muntatges que van venir del Quebec: Life-Cycle i The Monsters. Al primer, la companyia DynamO Théâtre uneix el ciclisme i la família: a la sortida del teatre, alguns espectadors van confessar que no havien acabat d’entendre la història, cosa que demostra que quelcom no funciona. Un fill que es retroba amb el seu pare gràcies a la bicicleta és l’excusa d’aquesta proposta altament visual i amb acrobàcia sobre rodes: la successió de números sense continuïtat o els foscos sobtats entre escenes no són mai la millor solució. Les transicions, estimats, les transicions! Això sí, l’escena en què la bicicleta anava sola em va ben meravellar. I, evidentment, no vull saber el truc. En el cas de The Monsters, la companyia de dansa Cas Public ens proposa parlar dels monstres infantils: ens trobem davant del típic cas en què la sinopsi no es correspon amb l’espectacle. A part d’una bona posada en escena i un disseny d’il·luminació força sofisticat, ni la dansa neoclàssica tirant a contemporània ni l’evolució dels ballarins em van dir massa cosa. Les projeccions de dibuixos animats, protagonitzades per un monstre que recorda molt El Monstre de colors d’Anna Llenas, tampoc acabaven anant massa enlloc. El meu cansament físic i mental de la setmana (i de la Mostra) es va fer evident durant aquest muntatge. Quan els ulls es tanquen a platea, alguna cosa no funciona a l’escenari.

Per acabar amb el tema de les dramatúrgies febles, els bascos Marie de Jongh en van ser un altre exemple: Mr. Bo és un espectacle visualment molt potent (amb unes màscares fantàstiques de Javi Tirado), però que no acaba d’enlairar-se. La història d’aquest senyor Bo –un tirà amb tres servents sol·lícits al seu servei– va endavant i enrere en el temps perquè el públic descobreixi que tot prové de la infància. Vivim en una societat plena de “petits dictadors” i pares consentidors (els que no tenim fills ho veiem de seguida), però l’argument es podria haver desenvolupat una mica més perquè la cosa no quedés tan escarransida, a nivell de continguts. Estèticament, l’espectacle és una meravella, això sí. El meu moment preferit és quan els servents imiten el senyor, convertint-se en una versió per a tots els públics de Les criades, de Jean Genet. Però encara no entenc perquè les cançons són en un alemany correcte, però fonèticament macarrònic: potser és més fàcil trobar bolos per Espanya si la música és en alemany, i no en basc?

A la Mostra també hem vist estrenes absolutes i propostes que ja havíem vist a altres bandes. Unes i altres estan lligades per un fil invisible: la prova fefaent que un espectacle és un organisme viu, que creix i evoluciona a cada bolo. La companyia Projecte MAM va estrenar Matzali, una proposta que destaca, sobretot, pel seu espai escènic: una carpa inflable de color blanc dissenyada per Clàudia Vilà. Juntament amb el vestuari i la il·luminació (de Vilà i Xavi Arbonès), aquest espai distòpic i retrofuturista es troba a mig camí entre un magatzem i un laboratori científic. El públic, a qui se li proporcionen uns monos blancs, ha d’enfilar una sèrie de boles de plàstic seguint uns plànols molt detallats. A continuació, assistirem a una sèrie de fets (tocats per la màgia) que la companyia hauria d’acabar d’arrodonir. La dramatúrgia sovint consisteix en saber per què passen les coses en cada moment, quina lògica interna tenen els fets que veiem en escena. Matzali és un excel·lent punt de partida, i estem segurs que a mesura que faci més funcions acabarà trobant la seva lògica interna.

A Igualada he tornat a veure Sfumato, l’espectacle de carrer dels Llum de fideu, i és el cop que m’ha agradat més. Havia vist la peça en forma d’embrió al festival Escena Poblenou del 2021 i, ja acabada, al Sismògraf de l’any passat. La companyia sap adaptar-la perfectament a tots els contextos i espais, sigui el museu de Can Framis, un Olot verd i primaveral o l’estació vella d’Igualada. Uns coloms molt humans, un peix que va en bicicleta i demana aigua, un text reversible sobre la gent gran i les bestioles que tant ens molesten a la ciutat protagonitzen una proposta itinerant i sensible, amb algunes imatges corprenedores. Els Llum de fideu saben aprofitar, fins i tot, l’estat actual de sequera: un petit llac artificial sense aigua parla un idioma diferent d’aquell rierol idíl·lic a la capital de la Garrotxa, i la companyia ho utilitza molt sàviament.

I anem acabant, que sempre em passa el mateix: dic que no parlaré de tots els espectacles que he vist, i acabo parlant de tots els espectacles que he vist. La Mostra jove, que va incloure espectacles com Cavallet de mar o La Chispa, també va acollir la nova producció del Teatre de l’Aurora: Sí Sí Sí és un text d’Eleanor Bishop i Karin McKraken, traduït per Màrius Serra, dirigit per Joan Arqué i protagonitzat per Ann Perelló. Ras i curt, és un espectacle ideal per a instituts que tracta sobre el consentiment. Més enllà de les dues històries que serveixen de fil conductor, el millor de tot és la interpretació d’Ann Perelló: amb el to just, sap presentar el tema i comentar-lo amb tacte, fins i tot amb humor, guiant molt bé en públic en tot moment. Els testimonis d’adolescents de Palma, Barcelona, Banyoles i Esparreguera que apareixen en pantalla (audiovisuals de Cultura i Conflicte) són un prodigi de sensatesa, i van fer somriure i emmudir la platea en diversos potents. També és escènicament molt interessant que alguns voluntaris surtin a escena a llegir converses de Whatsapp: tots som o hem sigut còmplices de situacions de violència sexual, d’una manera o altra. Sí Sí Sí és un espectacle que hauria de girar per tots els instituts de Catalunya. Aquí ho deixo.

Els carrers i les places d’Igualada també han sigut part de la Mostra: al passatge de Cal Font vam assistir a Kaboom!, l’espectacle de la Cia. Sabanni sobre un pallasso que fa balanç dels seus trenta anys de trajectòria, amb l’ajuda de la música, la màgia i el circ. El truc final és digne de mag internacional… d’aquells que poden comprar teatres trinco-trinco, sabeu? L’Atapeïda va presentar Esberlar, una peça de teatre físic i dansa sobre unes estores quasi màgiques. Una proposta senzilla, tendra i ben feta: de vegades no cal res més que una bona idea i uns intèrprets amb talent. No cal inventar la roda a cada espectacle.

Els balcons de la plaça Pius XII van ser l’escenari de Bon veïnatge, una proposta dels banyolins Cor de Teatre amb molt bones intencions: utilitzar els balcons com a escenari és una gran idea, però si la dramatúrgia hagués anat una mica més enllà, la cosa ja hauria sigut la bomba. Els fons voltor són horrorosos, destrueixen els nostres barris i n’expulsen els seus veïns, ja ho sabem. Els senyors vestits de negre que apareixen en un descapotable s’acaben ajuntant, incomprensiblement, al cor de veïns que canta a la resistència des dels seus pisos. El repertori musical de la peça passa pel teatre musical, el “My way” o el “Nessun dorma” de Turandot sense massa explicacions. Els aplaudiments del públic reunit a la plaça van ser entusiastes, això sí. Mai facin cas d’un trist crític.

Veure pallasses en escena continua sent revolucionari: només calia veure les reaccions d’algunes bones famílies igualadines (vestides de diumenge) comentant B.O.B.A.S. l’espectacle de la valenciana Jimena Cavalletti. “Però què fa?”, “Està boja!”, “Mira com s’embruten!”. Un enterrament on tot acaba sortint malament, amb fuga inclosa del capellà, dona peu a un espectacle gamberro i sacríleg en molts moments (“Ha girat la creu!”), que no arriba al risc o a la violència d’un MDR (Mort de Riure) de Los Galindos, però que s’hi acosta. La mort i tot el ritual que comporta són ridiculitzats des de la rialla sardònica de tres pallasses que acaben ben empastifades de terra i cendres. Som pols, i en pols ens convertirem.

I ara sí que ja acabo. M’he deixat els Farrés Brothers i cia pel final, expressament. Com deia al principi, de vegades només calen vint-i-cinc minuts per entretenir i emocionar la canalla (i els seus acompanyants) a parts iguals. No cal res més. Dins el cau del Tabalet adapta un conte del pioner naturalista Ernest Thompson Seton sobre un conillet que espera la seva mare, que ha sortit a buscar menjar al bosc. El cau en qüestió està fet en paper i cartó i és on entrem els vint-i-cinc espectadors: una delicadesa escenogràfica, pur arte povera. La història se’ns explica amb titelles, objectes i ombres xineses. No cal inventar res. La colla formada pel conillet Tabalet, Pol l’esquirol, Lluc el cuc o Eudald el pardal ja formen part del meu record d’aquesta Mostra. La gent que no veieu teatre familiar… no sabeu el que us perdeu, titis.

I fins aquí. Fins l’any que ve, Igualada, igualadins i igualadines. La Mostra és un exemple de fira amable i simpàtica (una més de les que tenim a Catalunya) gràcies al Ramon Giné i a tot el seu equip. Tornarem a Igualada. Evidentment. Això ni es pregunta.