Antoni Llena: «No ens hem de preocupar perquè Tàpies sigui actual»

Antoni Llena (Barcelona, 1942) és un dels grans artistes catalans, el segon amb més obra guardada al MoMA de Nova York després de Joan Miró. Però a part de pintar (sense pinzell, però ell en diu pintar), Llena també escriu sobre art: peces breus, profundes i sensibles que encaixen bé dins del registre de l’article periodístic. Enguany ha publicat Deu estius a Campins (Barcino), un recull d’articles sobre l’obra d’Antoni Tàpies i la relació entre tots dos, que va començar a la Caputxinada (a vint-i-quatre anys Llena estudiava filosofia al convent de Sarrià i va cedir el seu llit a Tàpies durant els fets), i va durar tota la vida. Ens rep a casa seva per parlar de l’eco estètic de les coses, d’escriure, i de com no celebrar el centenari de Tàpies. 

El 2021 la Fundació Vila Casas va fer-te una gran exposició retrospectiva, però també hi havia obra novíssima relacionada amb la pandèmia. Continues treballant o t’has retirat?

Jo cada dia dibuixo. És la manera que tinc per treure’m els neguits de sobre. Quan feia exposicions, tot tornava cap a casa perquè ningú ho volia, i s’anava menjant l’espai… fins que vaig dir: plego! Però no vaig poder plegar, perquè m’hauria corsecat. I des d’aleshores cada dia dibuixo ninots, que no ocupen espai i es poden anar guardant als calaixos. Suposo que és com els músics, que han de tocar cada dia per mantenir la musculatura àgil. Jo no exercito la musculatura dels dits, sinó la del cap. 

Per què pintes?

Quan era petit em costava entendre la realitat de les coses fins al punt que vaig pensar que potser era autista. No entenia la distinció entre el que era real i el que no. Fins al dia que vaig descobrir la pintura! En els bons quadres, tot se’t dona de manera completa. Veus un quadre de Cézanne i hi ha una poma que sembla que estigui a punt de caure de la taula, o que la taula estigui torta; però si elimines aquestes «equivocacions», el quadre s’espatlla. Resulta que aquella tensió és un eco que dreça una gerra malgirbada del fons. Vaig entendre que la realitat era això: una ressonància de coses que es contradiuen, però que es necessiten. 

Sempre parles de la idea d’eco estètic de Marcel Duchamp, que diu que l’art no pot dir-se amb paraules, que l’única aproximació vàlida és «una emoció que presenta analogies amb la fe religiosa o la relació sexual». Els teus dibuixos són molt sexuals.

Els meus dibuixos sempre són grotescos, tràgics, sensuals; sempre són esfondraments. El que no sé és si són intel·lectuals. A vegades una línia en un extrem o una taqueta que pels altres no té cap sentit, a mi em salva tot el quadre. No m’agrada quan entres en un museu i t’expliquen el que veuràs, el que se suposa que volia fer l’artista. A mi el que m’agrada de l’art és anar a les fosques. 

Però Tàpies era un gran intel·lectual amb una producció assagística excepcional.

Amb mi en Tàpies mai em parlava de la seva pintura. Feia el contrari del que fan els artistes joves ara, que et volen explicar sempre l’efecte que els seus quadres volen aconseguir o el sentit del seu procés creatiu. Ell parlava de tot: de diners, de política, de filosofia oriental, però tenia molt de pudor de parlar de pintura. Un dia ens vam trobar per casualitat a París amb ell i la seva dona, la Teresa, i vam anar tots tres al Louvre. Jo estava encantat pensat que per fi podria veuria en què es fixava el gran artista, que aprendria molts secrets sobre la pintura. I aleshores va començar a anar pels passadissos a tota velocitat, tanta que jo no el podia seguir. Ni tan sols mirava els quadres. Semblava que no es volgués comparar amb aquells pintors. 

Tàpies és com un arbre, un arbre immens que potser no deixa créixer altres arbres, però sota els arbres poden créixer-hi bolets. Jo soc un bolet que se sent confortable sota un gran arbre.

Què has descobert de Tapies fent aquest llibre?

Jo no he llegit mai res sobre Tàpies. Jo anava Campins [on Tàpies passava els estius i feia bona part de la producció anual] a mirar. Em fixava en els quadres que em parlaven i intentava explicar-me a mi mateix què deien. Aleshores jo feia els textos d’aquest llibre, que en realitat parlen de mi mateix i de les meves referències. Jo no faig teoria de Tàpies, sinó que escric sobre l’impacte emocional de les seves obres sobre mi. En Tàpies sempre he vist algú en qui em reconec, una naturalesa afí. La primera vegada que vaig veure una exposició de Tàpies a la Sala Gaspar vaig tenir un impacte fortíssim, vaig sentir que entenia aquella manera de fer i no tenia secrets. Alhora, mai vaig voler copiar-lo formalment, vaig fer coses completament diferents. Si ell es volia fer omnipresent amb la pintura, jo volia fer-me absent. Si ell volia fer-se immortal, jo efímer. Si ell ho senyava tot, jo amb prou feines signo els meus quadres. Alhora, això em donava llibertat per parlar de les mateixes coses que ell: que l’art és memòria, revelació de la realitat, manifestació del sagrat. Ser deixeble és buscar nous camins per dir les mateixes coses que el mestre.  

Ara hi ha una fixació amb voler comparar Tàpies amb els expressionistes abstractes americans, i aquí fracassarem. Tàpies neix d’una amalgama molt particular: és romànic, romàntic i barroc. Som el que hem menjat.

I aleshores de què parlàveu a Campins?

De res. Recordo que un dia em va preguntar: Antoni, tu quan cotitzes? I jo mai he guanyat un duro pintant, i em xocava que un home amb el seu èxit estigués preocupat pels diners si jo no ho estava gens. Però vaig pensar que Tàpies necessitava una seguretat que era una d’aquestes contradiccions que tenen els grans artistes. Jo de jove jo feia escultures de paper, i quan ell s’hi atansava, amb el seu nas les feia caure totes. Em deia: No et preocupa? I jo deia que no, que ja m’agradaria fer coses grans i maques, però no tenia el talent ni els mitjans econòmics. I al cap de dos dies m’arriba un carregament de teles i pintures! No les vaig fer servir mai. Jo sempre m’he sentit còmode sota l’ombra de Tàpies. Tàpies és com un arbre, un arbre immens que potser no deixa créixer altres arbres, però sota els arbres poden créixer-hi bolets. Jo soc un bolet que se sent confortable sota un gran arbre.

Parlant de l’arbre i del llegat: què en penses de l’any Tàpies?

La gent té por que Tàpies hagi passat de moda. Hi ha un neguit. Però jo ho trobo totalment injustificat. Bach també va passar de moda. Però les coses que són, són, i al final sempre tornen perquè uns nous ulls saben veure-hi coses que no s’havien vist abans. Georges Didi-Huberman diu que a cada moment històric hi conviuen tots els temps. A mi em passa que planto violetes en un lloc i les rego allà, però em surten a l’altra banda del jardí. La gent vol que les coses surtin d’una manera, i acaben sortint d’una altra. Ara hi ha una fixació amb voler comparar Tàpies amb els expressionistes abstractes americans, i aquí fracassarem. Tàpies neix d’una amalgama molt particular: és romànic, romàntic i barroc. Som el que hem menjat.

Notes la influencia de Tàpies en el nostre temps?

Jo ara no la noto. Aquestes coses es deixen veure al cap dels temps. No ens hem de preocupar perquè Tàpies sigui actual, cal deixar estar tot aquest neguit.

Tàpies pensava cada dia en la mort, però no volia separar-la de la vida. Per això pinta calaveres que brosten, i d’altres que semblen fetes amb semen. 

Tanques el llibre amb una fotografia on se’t veu davant del quadre Dos personatges, un dels últims que va pintar Tàpies.

La gent pensa que quan els artistes ens fem vells degenerem. Estaven acostumats a reconèixer el Tàpies contundent, matèric i, en aquesta peça, Tàpies agafa una fusta nua i amb uns gargots dibuixa uns personatges molt simples, a ell mateix deixat i envoltat d’ampolles de vi, com un sense llar. I sembla que els dos personatges es diguin adeu, però no arriben a tocar-se. A mi m’impressiona veure que es pinta com un desvalgut, desmentint la idea de burgès que circulava sobre ell. És com si sabés que no podrà controlar la manera com entrarà a la història. Fa pensar en els Tàpies del començament. Al principi de Tàpies ja hi és tot, però no troba les paraules per dir-ho. A la plenitud les troba. I al final de la vida, de nou, tot s’escola pel forat de l’aigüera.

La vellesa afecta els artistes?

De molt jovenet, Tàpies va estar obsessionat amb la mort. I jo també. Una cosa molt bèstia: a quinze anys em posava al llit i m’imaginava a mi mateix difunt. En canvi, quan arriba la vellesa ja tens assumida la mort. Ja saps que tot decau i tot se’n va. Quan arribes a vell, continues pensant en la mort cada dia, però no de manera tràgica. I Tàpies també pensava cada dia en la mort, però no volia separar-la de la vida. Per això pinta calaveres que brosten, i d’altres que semblen fetes amb semen. 

Al llibre comentes que el primer Tàpies era esotèric i l’últim el trobes animista. El mistic i el sagrat és una cosa que us interessa molt als dos. 

La primera exposició de la Fundació Tàpies me la va encarregar a mi en Manuel Borja-Villel. Hi havia un rum-rum com si en Tàpies s’estigués fent un temple perquè l’anessin a venerar. Que s’havia fet un edifici amb un núvol i un tro a dalt de tot des del qual regnar. I jo vaig fer dues coses. En primer lloc, vaig voler ensenyar els seus primers dibuixos, que ell no volia ensenyar i als quals ningú feia cas, i avui en dia resulta que interessen a tothom. I, un cop acabada l’exposició, li vaig dir que pintés el terra de tota la Fundació. Ell no sabia per què, però em va fer cas. I jo el que volia era que la gent ho trepitgés, perquè Tàpies sempre arriba al sagrat des del sacríleg, violentant el sagrat.

Tàpies feia el mateix que Pla: mostrar-se i amagar-se alhora. De jove, Tàpies es va fer molts autoretrats. Fins que arriba un moment que plega, i l’últim autoretrat es pinta a ell mateix en pijama, assenyalant la seva signatura.

A part de pintar, has escrit a molts diaris sobre art, i aquest llibre també és una mena de recull d’articles. 

Jo era un negat per l’escriptura. Soc dislèxic, i encara em costa distingir la be alta de la ve baixa. També em costa molt puntuar: sempre necessito correctors que m’ajudin. Al meu avi li agradava molt escriure, i quan va morir tenia tot de feixos de paper amb uns llacets ben guardats. La meva àvia sempre deia «d’això no en farem bullir l’olla». Quan va morir, el seu fill, el meu oncle, el primer que va fer va ser llençar tots aquells papers al foc, i em va impressionar molt. En canvi, la meva mare també volia escriure, però no va escriure mai. I quan es va morir, vaig decidir posar-me a escriure.

Recordo un quadre teu que em va impressionar molt que es deia Escriure en un llengua que es mor.

Jo sento que tinc una responsabilitat tant amb la llengua catalana com amb la pintura, que sempre he treballat amb dues llengües que la gent diu que s’estan morint. És la simple responsabilitat de fer-ho. I m’hi poso com un peregrí que no sap on va, però que potser algun dia arriba a la Meca i es troba la pedra sagrada [riu].

Ja que sempre reivindiques acostar-se a l’art des de l’emoció, quina és la darrera emoció que has sentit amb Tàpies?

Avui llegia la biografia de Josep Pla [damunt la taula del menjador hi ha Un cor furtiu, de Xavier Pla], i pensava que Tàpies feia el mateix que Pla: mostrar-se i amagar-se alhora. De jove, Tàpies es va fer molts autoretrats. Fins que arriba un moment que plega, i l’últim autoretrat es pinta a ell mateix en pijama, assenyalant la seva signatura. És com si digués que, a partir d’aquell moment, tot el que faci serà Tàpies, encara que no sigui un autoretrat explícit; que mentre hi hagi la signatura sempre hi serà ell. I alhora sempre fuig. Als quadres de Tàpies jo sempre el veig, i sempre m’estira.

Com hem d’encarar les celebracions del seu centenari?

Ens falta fe. Hem de creure en l’ànima. No hem de voler entendre Tàpies. Tàpies t’ha de ferir. Aquella ferida és com una llavor que va fent. I al cap d’un temps, se’t revela. És com el dia que agafes un llibre que no t’havia interessat fa anys, i hi trobes una frase que t’estava esperant, que et serveix més que res del que haguessis intentat buscar expressament.