Que no estem malalts!

Arran de les manifestacions a partir de l’empresonament de Pablo Hasél, que es van convertir en una protesta contra les estructures adultes, la Clàudia Rius va descriure en aquest article els problemes que es troben els joves d’avui, i les seves diferents actituds a l’hora d’afrontar-los. Parlava de tres tipus de resposta: la conservadora (els joves que decideixen tapar-se els ulls i acomodar-se en les estructures adultes que els beneficien), l’activisme (com el que van demostrar els nois i noies que durant dies van sortir al carrer conscients que tenien totes les de rebre) i, en un punt mig, la desídia. La desconnexió amb el passat i desesperança amb el futur fàcilment desenvolupen una actitud nihilista amb el present. La Clàudia Rius cita Boris Groys, que deia que “ocupar-se del present significa molta paciència, molta incertesa, molt esforç i poc efecte”, i el desgast d’això té estralls psicològics. Els personatges de La malaltia, l’espectacle que Juan Carlos Martel dirigeix al Teatre Lliure, es troben constantment obligats a triar a quin d’aquests tres grups volen pertànyer.

Explica Martel en aquesta entrevista de l’Oriol Puig Taulé que va començar a treballar com a director del Lliure quan la gent cremava contenidors a les manifestacions post-sentència de 2019. Gens casualment, l’escenografia de La malaltia està protagonitzada per un contenidor industrial enmig d’una gran capsa negra que és alhora pantalla. La versió de Martel, amb dramatúrgia d’Ingrid Guardiola, és una reinterpretació del text La malaltia de la joventut, del dramaturg búlgar Ferdinand Bruckner, que narra la història d’un grup d’estudiants de medicina ofegats i desassossegats a la Viena d’entreguerres. La malaltia manté les preguntes del text de Bruckner, però les presenta amb formats actuals: la protagonista ja no es comunica només amb el text, sinó que també ho fa a través de càpsules audiovisuals que es projecten a les tres parets de l’escenari. Explica Bibiana Puigdefàbregas, escenògrafa de l’obra, que la idea del muntatge és que “l’escenari sigui una caixa negra que pugui fer On/Off, centrar l’atenció i alhora descentrar-la”. El text original, doncs, es fragmenta i es barreja amb diversos llenguatges escènics: apareixen càpsules audiovisuals amb fragments de pel·lícules, els mateixos actors graven escenes en directe a l’escenari i la història s’atura amb interludis on els mateixos actors se surten dels seus personatges per reflexionar sobre què és la joventut.

El tema de fons que planteja La malaltia és el nihilisme que resulta de la falta de mecanismes per detectar o per donar resposta a les anomalies del sistema on vivim. Hi apareixen tractats la precarietat, el masclisme, el suïcidi, la falta d’expectatives i, sobretot, la consciència de viure segons unes normes que no són garantia de res. La joventut, doncs, desapareix del títol del text original perquè la malaltia existeix, però qui la pateix no és la joventut sinó tothom. Davant d’això, les solucions que es presenten són o bé el suïcidi o bé l’aburgesament (o bé perdre un ull).

Explicava la Clàudia Rius que en “les darreres dècades, la societat ha reflexionat discursivament sobre si mateixa, però a la pràctica no ha canviat els seus fonaments”. La malaltia mostra i confirma això. Els problemes s’exposen i l’escenografia els actualitza, però la solució continua fora del mapa. Aquest text de fa gairebé un segle ens demostra que hi ha una sèrie de problemes que tothom troba quan acaba els estudis i ha de començar a nedar en un món capitalista i deshumanitzat. La fragmentació amb què això se’ns explica i el suport audiovisual ho traslladen al present i fan el muntatge més atractiu i dinàmic, però no s’acaba de treure l’entrellat de l’assumpte. Els joves d’avui vivim una angoixa idèntica a la dels de la Viena d’entreguerres? Realment les pantalles són un factor tan decisiu? És veritat que l’aburgesament conscient ens salvarà d’aquesta apatia envers el món que ens envolta? La malaltia assenyala un problema, però l’espectador surt del teatre sense gaires pistes per relacionar-s’hi.

Precisament aquesta setmana la Laura Grau (pertanyent al Canal Malaia) ha publicat aquest vídeo on explica la seva experiència com a convidada en un programa de TVE dedicat (en principi) a analitzar la situació dels joves en l’actualitat. En 13 minuts de vídeo, la Laura Grau repassa millor que en tres-centes tertúlies el problema que es viu ara mateix amb el concepte de joventut: l’error rau en el fet les persones joves hagin de viure i expressar-se constantment des de la seva condició de joves. És aquest tractament el que els fa sentir com un malalt observat per un grup de metges, el que aboca a la desafecció amb un món que no compta amb les seves opinions. La gent jove vol fugir d’una categoria tan buida com la de “jove” i participar de tots els àmbits que li estan vetats (tant en espais mediàtics com al món laboral), per solucionar la malaltia sistèmica que, en realitat, pateix tothom.

La malaltia es representa al Teatre Lliure (Montjuïc) fins l’11 d’abril. Pots trobar més informació aquí.