Un Nadal amb els clàssics

Com deia el savi Ciceró, si a prop de la biblioteca hi teniu un jardí ja no us mancarà res. En el tsunami constant d’informació, els editors ofereixen flotadors i ensenyen a nedar. Una biblioteca no és només un luxe, sinó una de les necessitats de la vida, com alimentar-nos o defecar, com ajudar el proïsme o estimar. La lectura segueix essent una eina indispensable en l’aprenentatge i la transmissió de coneixement. Els clàssics ho són perquè no passen de moda. Cal recuperar i apropar al lector contemporani a les joies de la literatura. Aventurem-nos a llegir-les en català, i repassem els orígens de tot plegat: potser així arribarem a entendre una mica més el nostre present i serem capaços, encara, de millorar-lo. Que siguin novel·les que superen les cinc-centes pàgines no ens ha de tirar enrere: a un clàssic no se li pot demanar la mesura d’una piulada, no fotem.

Enguany, per festes, faríem bé d’adquirir algunes de les novetats que responen a aquesta voluntat d’actualitzar i revitalitzar els clàssics sense la mà de capes interpretatives que els hi ha afegit el temps. En primer lloc, Club Editor publica El castell de Franz Kafka (1852-1931), traduït de l’alemany per Joan Ferrarons, que ha partit per primera vegada en català del manuscrit original (i inacabat) de Kafka editat per Malcom Pasley. El traductor ha respectat i mantingut la puntuació original, sense afegir-ne d’altres. En el cas dels diàlegs, en canvi, de sintaxi molt estricta i comes innecessàries en català, el traductor ha decidit adaptar el text al català en pro de la naturalitat. Llegir El castell de Kafka als nostres dies no deixa de ser com mirar un telenotícies. Un informatiu, divertit, això sí, sobre la farsa del poder i l’existència en un món sense futur ple d’amenaces: el món de les lleis, del poder, en el qual no hi ha innocents fins que es demostri el contrari.

En segon lloc, Navona publica, dins la seva col·lecció Escollits i amb traducció de Joan Fontcuberta i Gel, Els Buddenbrooks de Thomas Mann (1875-1955), la seva primera novel·la de llarga extensió, acabada l’any 1900 després de dos anys de treball interromput. Els Buddenbrooks és una extraordinària saga familiar burgesa a qui l’autor (que no deixa de ser un artista) atonyina irònicament per totes bandes, sobretot posant la banya a la decadència d’una classe social que lluita (amb hipocresia i estratagemes ridículs) per sobreviure al preu que sigui. I Thomas Mann no feia altra cosa que retratar la seva pròpia família, els Mann, una nissaga burgesa de comerciants establerta i esfondrada a la ciutat hanseàtica de Lübeck. Amb aquesta obra de tall decimonònic, Thomas Mann va esdevenir un clàssic com d’altres autors amants de les novel·les panoràmiques a l’estil de Balzac, Tolstoi o Zola.

Tercerament, Proa aposta per la publicació dels tres primers volums del gran cicle A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922) sota els títols A l’ombra de les noies en flor, El costat de Guermantes i Pel cantó de Swann, respectivament, en traducció de Valèria Gaillard. Proust és, sens dubte, el gran clàssic de la novel·la psicològica del segle XX. A la recerca del temps perdut no deixa de ser la història d’una vocació, la d’escriure. I recuperar en català actual aquests textos és tot un repte, sobretot per a la traductora, que defensa que Proust no emprava un llenguatge retorçat sinó pla i oral, fresc, amb moltes subordinades però una riquesa lèxica que li permetia retratar els personatges segons la seva manera de parlar. Proust sap fer parlar una criada i sap fer parlar un aristòcrata. L’obra magna de Proust ens interpel·la: es tracta d’una extensa biografia (la del narrador) des de la seva infantesa fins a la maduresa, amb tots els descobriments, experiències, transformacions i confecció d’una identitat que aquest procés de creixement suposa en qualsevol ésser humà. Proust parla del sentit de la vida i ens ajuda a trobar respostes.

En quart lloc, Club Editor aposta per actualitzar la novel·la Eugeni Oneguin del gran clàssic rus Aleksandr Puixkin (1799-1837), traduïda per Arnau Barios durant set anys. Es tracta de la primera traducció a la nostra llengua que respecta el vers original. La dificultat de la traducció recau en el fet que Puixkin empra una llengua massa transparent, massa arrelada. Aquesta novel·la en vers és la història d’un dandi rus avorrit de la vida que es trasllada al camp per assajar una nova quotidianitat molt més rural. Al poble hi coneix Tatiana, una noia que llegeix però que és més vulgar que uns sostenidors d’espart, i amb qui Oneguin inicia una relació epistolar (suposem que per no veure-la, ja que a ell no li fa el pes). Durant més de cinc mil versos, l’autor testimonia el desencís i la manca d’al·licients de tota una generació formada per individus sense identitat que imiten els herois dels llibres que llegeixen però que, en el fons, no tenen substància.

També faríem bé d’apropar-nos a la col·lecció Bernat Metge Universal, que aposta per la traducció en vers de la Ilíada d’Homer, a càrrec de Pau Sabaté i amb pròleg del poeta Enric Casasses. Hi llegim un Homer més directe, clar i diàfan en català que no té res a veure amb aquella pesantor inacabable d’altres traduccions més arcaïtzants, més noucentistes, que s’allunyaven de la llengua viva i de l’escalfor real del text. Acarar-se amb el grec clàssic ha portat Sabaté a deslligar el vers i fer servir l’hexàmetre per donar més agilitat al text. Ha respectat la mètrica però se l’ha fet seva per apropar-la a la prosòdia catalana. Pel que fa a la temàtica, Casasses apunta la rabiosa actualitat del clàssic establint un paral·lelisme entre la guerra de Troia i els bloquejos a l’AP-7. La Ilíada parla de la violència sense concessions, però alhora de la tendresa imprescindible en aquesta humanitat a mig gas.  

Per acabar —perquè en algun moment s’ha d’acabar—, recomanem amb fervor la novel·la Claus i Lucas, un clàssic modern, una lliçó d’escriptura, la trilogia de l’escriptora i dramaturga Agota Kristof (1935-2011), editada per Amsterdam i en traducció de Sergi Pàmies. Dos bessons han de fugir la segona guerra mundial i són enviats a una ciutat fronterera, a casa de la mala pècora de la seva àvia. Tots dos, també perversos, escriuran les seves penúries en un quadern escolar. La novel·la és un exercici brillant de penetració demolidora als budells de la condició humana, de la identitat, de la solitud, de la misèria, de la crueltat i de l’engany. Un abisme fet de prosa freda, minimalista, despersonalitzada i lúcida en la qual l’autora hongaresa fotografia, sense filtres, els desastres psicològics d’una guerra. Claus i Lucas generen estratègies de supervivència apel·lant a l’enginy, es fan autodidactes de tot, treballen del que sigui, s’autoimposen càstigs severs per tal d’enfortir-se. Claus i Lucas esgarrapa el lector i li deixa marca de per vida.