George Eliot i la saviesa

Segons Harold Bloom, George Eliot (1819-1880), pseudònim literari de Mary Ann Evans, representa millor que ningú la figura del novel·lista pensador a Occident, fet que li permet ocupar un lloc importantíssim en el seu cànon literari. Però més enllà de la possibilitat d’establir jerarquies de valor i partint del fet que tots els grans novel·listes poden ser identificats com a pensadors, resulta molt més interessant establir un conjunt de condicions, és a dir, com Eliot és un model de pensament i, sobretot, com es pot caracteritzar aquesta excel·lència. El seu saber és diferent, d’entrada, al de J. W. Goethe, un altre literat que se sol associar al camp de les idees o, fins i tot, al de la filosofia. Mentre l’autor germànic va traçar diferents itineraris per als joves amb sensibilitat (Els sofriments del jove Werther i Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, 1774 i 1795 respectivament) i va cristal·litzar les obsessions del savi romàntic (Faust, 1808), Eliot va escriure per realitzar un rigorós estudi dels comportaments humans d’acord amb la varietat de caràcters i de classes socials que trobem en el món modern, però també per transcendir aquesta xarxa a través d’una formació discursiva i moral ben particular. Aquest plantejament problemàtic troba el seu punt àlgid en Middlemarch (Columna), una obra que es presenta com el retrat de la vida en una comunitat de províncies anglesa al voltant de 1830.

George Eliot

Taxonomia de caràcters

Middlemarch (1871-72) és una novel·la coral formada per un mosaic de caràcters, una polifonia de línies simultànies que mostren possibles maneres d’interpretar el que passa. Per aconseguir-ho, Eliot s’ha de convertir en una espècie de ventríloc i parlar des de cadascun dels personatges, que afronten de manera dispar les circumstàncies que formen el destí personal. A tall d’il·lustració, poden destriar-se alguns d’aquests caràcters: qui justifica els seus interessos segons la voluntat de Déu però que és incapaç d’afrontar d’una manera directa les faltes que ha comés (Bulstrode); l’orgullós que confia obertament en la seua vocació però que falla quan intenta posicionar-se (Lydgate); la vanitosa que només es troba interessada en la vida social però que falla quan intenta posicionar-se (el matrimoni entre Rosamond i Lydgate); el gran intel·lectual amb ínfules enciclopèdiques que és en realitat un desconfiat, un gelós i un miserable (Casaubon); l’optimista que creu en les circumstàncies i en ell mateix però que no té capacitat de previsió (Fred Vincy); aquells que accepten de manera resignada el que passa i que sempre estan disposats a ajudar el proïsme (el matrimoni Garth); l’home capaç de sacrificar el seu amor per una causa certa (Farebrother); l’inconstant i juganer (senyor Brooke); els conservadors i porucs (els Chettam); o el cínic (Fetheastrone).

En Middlemarch hi ha un recull taxonòmic de les possibilitats d’encarar i de llegir la vida, és a dir, se’ns mostra com fabriquem diferents imatges per interpretar les circumstàncies que ens afecten. La recopilació va de posicions obertament mítiques fins a l’esperit pràctic propi de la burgesia, de la hipocresia més imaginativa fins al tarannà més realista, de l’egocentrisme més vanitós fins a l’amor al proïsme més obstinat i solidari. Malgrat tot, Eliot evita manifestar-se per cap de qualsevol extrem, perquè el seu model es troba en una altra banda. És per això que la protagonista principal de Middlemarch, Dorothea Brooke, una jove sensible i idealista, aspira a un saber que no casa amb l’època liberal, ni amb la seua edat, ni molt menys amb la seua condició de dona. Dorothea ambiciona l’autenticitat, fins i tot quan això suposa per a ella el sacrifici de les expectatives personals. Que aquest propòsit constituïsca un gran error i font de grans disgustos (el casament amb Causabon), obliga a replantejar no només el sentit de la novel·la, sinó també la identificació del model de saviesa que intenta proposar Eliot. A partir d’aquí, cal preguntar-se si la figura de Dorothea ha d’entendre’s com un principi organitzador, cosa que significaria que pot ser interpretada com una representant directa de l’autora, o tan sols com una imatge més.

La possibilitat de saber

Dorothea no ha trobat al llarg de la seua existència cap altra preocupació més que l’estudi i ajudar els pobres de manera desinteressada. Ara bé, aquesta devoció, que, segons algunes mentalitats de l’època, s’apropa a la santedat, només pot explicar-se per una capacitat ardent de sentir les coses. Seria un error confondre aquest tarannà amb aspiracions ascètiques, perquè «Dorothea no es volia engalanar amb coneixements… no volia pas posseir-los com una cosa esperada dels nervis i de la sang que alimentaven les seves accions, i si mai hagués escrit un llibre, ho hauria fet com santa Teresa, per obediència a una autoritat que obligués la seva consciència. Però anhelava alguna cosa que pogués omplir la seva vida amb una activitat ardent i racional alhora». L’ideal que es presenta aquí és la unió del fet ardent i del racional, de l’estètica i de l’ètica. Com diu el jove Will: «ser poeta és tenir una ànima tan ràpida en el discerniment, que no s’escapi cap matís qualitatiu, i tan amatent a sentir, que el discerniment sigui una mà que, amb variacions delicadament ordenades, toqui les cordes de l’emoció…, una ànima en la qual el coneixement es transformi instantàniament en sentiment, i el sentiment torni veloçment enrere com un nou òrgan de coneixement». Però cal recordar també que la idealista Dorothea s’equivoca quan es casa amb Causabon, perquè precisament el seu anhel i recel han impedit que poguera veure les coses clares. En canvi, serà el jove i menyspreat Will, un altre personatge que no ha trobat el seu lloc al món ni la manera com projectar els seus desitjos, l’home a qui, sense proposar-s’ho, estime de debò. I fins que veja clar aquesta realitat, ella mateixa serà la responsable d’enganyar-se a si mateixa. De manera anàloga, la manera en què ell es veu abocat a tergiversar el món ve donada únicament per la seua atracció per Dorothea.

L’amor és la manera més eficient de canviar l’aspecte de les coses, però fins que aquest es consuma pot haver-hi una gran distància, tant per les dificultats subjectives a l’hora d’actuar com a causa dels impediments en forma de circumstàncies exteriors. Aquí es troba el tema fonamental del llibre i alhora la màxima lliçó. En aquest sentit, Eliot, per molt que no li haguera agradat la comparació, no es troba lluny de Jane Austen (1775-1817), les històries de la qual també són causades pels perills de la representació subjectiva, és a dir, per fets tan comuns com la falta d’objectivitat a l’hora de valorar un esdeveniment o un sentiment, l’extrem de la qual són els prejudicis de tipus social però també les aprensions de caràcter personal. En aquest sentit, el punt àlgid d’Orgull i prejudici (1813), d’Emma (1815) o de Persuasió (1818) es produeix amb la superació dels vels que amaguen la veritat, que sempre ve acompanyada per un descobriment de com han estat les coses realment. El triomf de les protagonistes d’aquestes novel·les, també de la Dorothea de Middlemarch, suposa assolir una excel·lència perceptiva que es tradueix en la possibilitat d’accedir a una vida lliure, cosa que significa sovint pagar un preu i anar en contra de les convencions, bé siguen de tipus social o de gènere. Així mateix, l’itinerari que se segueix fins a aquest triomf és el substrat principal que justifica la creació dels relats que protagonitzen. Això sí, la felicitat en aquesta nova vida, siga el que siga això, s’haurà de desenvolupar i gestionar en la grisor de la més pura quotidianitat, que sempre queda fora del relat. Quant a això, cal recordar aquelles notes en forma de coda que ens trobem en Persuasió i en Middlemarch, les quals informen sobre l’esdevenir absolutament normal dels personatges un cop han acabat les peripècies que hem llegit i que tant hem gaudit. En altres mots, els personatges viuran una vida subjecta a les tribulacions diàries amb què tots hem de lidiar, plenes de llums i d’ombres.

Tot i que també pot establir-se una diferència entre Austen i Eliot, explicada per les respectives veus novel·lístiques. Austen, com a bona autora romàntica, sempre se situa al costat dels seus personatges, com si Emma Woodhouse (Emma) haguera escrit ella mateixa la novel·la que protagonitza un cop ha estat capaç de pair el que li ha passat. En la mateixa línia, coneixem els sentiments d’Anne Elliot (Persuasió), les tribulacions d’Emma Woodhouse i el progressiu enamorament de Lizzy Bennet (Orgull i prejudici), però no es pot dir el mateix de les respectives parelles o dels antagonistes. En canvi, Eliot és una escriptora realista que no valorava gaire, per simplistes, les novel·les romàntiques d’Austen o de les germanes Brontë, cosa que es tradueix en l’adopció d’una distància major a l’hora de presentar el relat. Això li permet l’estudi taxonòmic sobre la vida en províncies que trobem en Middlemarch i situar-se en totes les parts que formen el cosmos dramàtic, però també observar d’una manera més subtil l’evolució emocional de Dorothea, així com el procés literari en el qual queda imbricada.

Middlemarch, com tota gran novel·la, presenta d’una manera radical el problema de l’existència. Aquesta radicalitat no només consisteix a copsar la relativitat de les interpretacions sobre el que passa sinó també en la possibilitat de reconéixer una tendència que transcendisca aquest perspectivisme, tot i que això no vol dir que s’aspira a aconseguir un tipus de desenllaç determinat basat en un model ideal de felicitat. Resulta admirable com Eliot aconsegueix relacionar esdeveniments i caràcters mentre que la majoria dels personatges practiquen tot el contrari, és a dir, no veuen res sota l’ombra de la imparcialitat. En aquest sentit, destaca la intermissió del narrador omniscient que s’identifica clarament amb la mateixa Eliot i que s’encarrega de lligar-ho tot. El distanciament com a narradora facilita la introducció d’una sèrie de comentaris i de valoracions de tipus moral, al mateix temps que també permet ser implacable a l’hora de presentar les contradiccions que caracteritzen cada postura relativa. Val la pena copiar un dels comentaris intercalat en la novel·la per l’autora, que explicita els dos fonaments que regeixen Middlemarch, la ironia que permet el distanciament i la teoria de les contradiccions en la formació del discurs:

Un dels meus amics, filòsof eminent, capaç de dignificar fins i tot uns mobles lletjos elevant-los a la serena llum de la ciència, m’ha mostrat un fet insignificant però prenyat de conseqüències. Un mirall de cos sencer o una vasta superfície d’acer brunyit que una minyona s’ocupi de fregar, quedarà ple de diminutes i múltiples esgarrapades en totes direccions; però si després col·loqueu al seu davant una espelma encesa com a centre d’il·luminació, les esgarrinxades semblaran que es distribueixen en una sèrie de cercles concèntrics a l’entorn del petit sol. Es pot demostrar que les esgarrapades van en totes direccions d’una manera imparcial i que sols la nostra espelma crea la falaguera il·lusió d’una ordenació concèntrica, ja que la seva llum produeix una selecció exclusivament òptica. Tot això no és més que una paràbola. Les esgarrapades són esdeveniments, i l’espelma, l’egoisme de qualsevol persona absent en aquest moment.

Per a Eliot resulta fonamental véncer l’egoisme que destil·la cada visió particular. Aquest ideal es troba personificat, en principi, en Dorothea. Però, com s’ha vist, Eliot permet que el personatge estiga viu, que actue per si mateix, cosa que vol dir que s’equivoque i que se n’adone. És per això que, tot i ser la protagonista de Middlemarch, acaba sent una imatge més d’aquest mosaic de caràcters amb què treballa l’autora. Tanmateix, cal reconéixer que és a través de la seua experiència, dels errors i de l’aprenentatge, que s’aprén a atorgar valor a les coses i a donar forma al particular ideal de saviesa que estem tractant d’explicar. En aquest ordre de coses, la manera com s’administra el distanciament de la prosa, que permet l’estudi dels diferents caràcters, i la complexitat de l’estil literari, fonamentat en les intervencions de l’autora, són els elements clau per a entendre el pensament de Middlemarch. És aquesta voluntat recopiladora, moralista i estètica alhora, la que converteix la novel·la en un artefacte tan especial. No debades, Middlemarch, si bé no és tan popular com les novel·les de Jane Austen, sempre ha tingut admiradors realment importants. En citarem només tres: Marcel Proust es va reconèixer com un deutor del seu estil, i és considerada per Martin Amis i Julian Barnes la millor novel·la escrita en anglès.

Una altra pregunta que ens podem fer és si Mary Ann Evans, la dona que es refugiava darrere del nom de George Eliot, va poder practicar aquest model de saviesa en la vida real. En el convuls segle XIX, quan es va haver de lluitar per defensar alguns dels ideals que havien impulsat el món modern, Mary Ann Evans  es va qüestionar la religiositat encara imperant en les comunitats provincianes angleses. Les seues idees la van conduir també al racionalisme, al lliure pensament i al feminisme. Bona mostra d’aquest compromís són les simpaties que va manifestar per la revolució de 1848 o els treballs per a la mítica Westminster Review, revista de tendència liberal i radical on va escriure articles sobre l’alliberament de les dones, sobre pensament literari o en contra de l’antisemitisme. En definitiva, va ser una intel·lectual que aspirava a l’adveniment de la democràcia per donar pas a una organització social racional, basada en el dret, la igualtat d’oportunitats i la impersonalitat de les relacions administratives. Al mateix temps, també es va sentir molt allunyada del món materialista burgés, cosa que la unia a les classes proletàries. Al capdavall, ens trobem davant d’una escriptora molt avançada al seu temps, com es demostra en el fet que s’havia d’amagar sota un pseudònim i pels problemes que sempre va tindre amb la família i amb les autoritats per manifestar-se com una figura intel·lectual crítica amb la societat en què vivia.

Colofó

Middlemarch, igual com Silas Marner  (1861) o Daniel Deronda (1876), són novel·les d’Eliot llargues, formes grans sustentades per un principi de realisme que es caracteritza per l’actuació del medi i les seues forces sobre els personatges. Així es provoca un desafiament i es configura una situació en la qual els personatges queden atrapats. A partir d’aquí, el que interessa és mostrar les reaccions i com es pot modificar la situació. Com s’ha vist, Eliot és una autora moral en el sentit que treballa, quasi d’una manera didàctica, els diferents comportaments de les persones, les diferents maneres de reaccionar davant de la realitat. Dintre d’aquest propòsit taxonòmic, presenta situacions que provoquen una acció i que reflecteixen un particular caràcter. En Silas Marner també fa un retrat de la vida d’una zona aïllada de províncies, a partir d’una sèrie de caràcters comuns enfrontats a una sèrie de circumstàncies i desafiaments. Però, a més d’això, en aquesta novel·la Eliot disposa un arc temporal molt gran a través d’una el·lipsi que talla la novel·la en dues parts diferents separades per molts anys, cosa que significa que quan es llegeix la segona part cal trobar i identificar els signes i els índexs que expliquen què ha passat durant tot aquest lapse de temps. D’aquesta manera també introdueix el factor del temps com un aspecte clau en la conformació o degradació de les diferents imatges morals. Justament, aquest tractament del temps condueix a una altra faceta d’Eliot, que és la dels contes didàctics, dels quals en destaca Germà Jacob (1864), també conformat per dues parts simètriques separades per un llarg període de temps i protagonitzades per dos germans que es relacionen sota el patró de la Nèmesi. Eliot va practicar el seu saber en petites formes, en contes morals que barregen el didactisme amb profundes lliçons de construcció literària. En aquestes formes curtes fa gala d’una sorprenent capacitat formal i simètrica, però funcionen de manera inversa que les novel·les llargues, en les quals es presenta una situació que indueix a actuar i una relació paral·lela entre diferents figures. En canvi, en els contes són les accions les que revelen el drama, i el lector ha d’interpretar aquells signes que serveixen per a deduir uns caràcters, que acaben esdevenint pures imatges morals. Amb això, la saviesa ja no es presenta d’una manera espiràl·lica i estructural com en Middlemarch, sinó que és més aviat el·líptica i geomètrica.