El Quixot rus

Club Editor publica el clàssic rus Aleksandr Puixkin

“L’hora anhelada ha arribat, ha conclòs la feina de tants anys.” Amb aquest vers expressava Aleksandr Puixkin la joia d’haver enllestit, després de set anys de feina, Eugeni Oneguin. L’obra es convertiria en el clàssic rus per excel·lència. Curiosament, Arnau Barios també ha dedicat set anys a traduir l’obra al català. Es tracta de la primera traducció a la nostra llengua que respecta el vers original. L’editorial Club Editor l’acaba de publicar. 

Aleksandr Puixkin

“La literatura russa respira amb paraules de Puixkin” afirma Barios al pròleg de la nova edició de l’Eugeni Oneguin. Barios descriu el creador com un dels més divertits i lluminosos de l’època i assegura que “cap obra ha sigut capaç de desbancar la peça de Puixkin en la consciència dels lectors russos. La consideren la millor obra del millor escriptor que ha generat mai la seva literatura.” Salvant les distàncies i en termes molt generals, podriem fer-ne un paral·lelisme amb El Quixot. Un Quixot rus. 

Escriptors com Gógol, Tolstoi, Dostoievski o Gorky reconeixen la influència de Puixkin. Segons Barios, “la línia paròdica i grotesca brillarà en Gógol, Dostoievski portarà fins a l’extrem la línia irònica i d’encreuament de veus, Turguénev la línia més bella, l’argumental i d’ambientació, Tolstoi la de la distància i la desconfiança cap a les construccions que ens envolten i ens volem creure. L’únic que seguirà la línia de la lleugeresa, però, serà Txékhov…”. 

El clàssic més celebrat a Rússia és, paradoxalment, el menys conegut a fora. Potser la complexitat de la seva traducció hi té alguna cosa a veure: “La seva llengua costa de traduir, massa transparent, massa arrelada”, afirma el traductor. Malgrat la dificultat, la traducció de Barios és capaç de plasmar de manera justa aquesta transparència, aquest arrelament. És lleugera, clara, rigorosa. El jove filòleg va descobrir Puixkin de la mà d’un altre traductor: Xavier Roca Ferrer, la traducció en prosa del qual mostra que és possible gaudir de la novel·la prescindint del vers.

Arnau Barios , traductor d’Eugeni oneguin.

Novel·la en vers: el ritme del desengany 

Després d’heretar la mansió del seu oncle, Oneguin, un dandi rus avorrit de la vida, es trasllada al camp on inicia un nou estil de vida rural. Allà trava amistat amb el poeta Vladímir Lenski. Un vespre en Lenski convida Oneguin a sopar amb la família d’Olga, la seva promesa. En aquesta reunió, la germana d’Olga, Tatiana, una jove senyoreta provinciana aficionada als llibres i poc sofisticada, s’enamora d’Oneguin i hi inicia una relació epistolar. Tatiana mai serà corresposta. Oneguin, en canvi, després d’una festa massa pomposa pel seu gust, començarà a flirtejar, enutjat, amb Olga. Per aquest fet és reptat a duel pel seu amic poeta. Les conseqüències resulten fatals: Lenski mor, Oneguin fuig. Tatiana es pregunta, després de llegir les anotacions al marge dels llibres que conformen la biblioteca d’Oneguin, si no és el seu enamorat una mescla de diferents herois literaris. Existeix un veritable Oneguin? 

Eugeni Oneguin és l’heroi literari amb què Puixkin retrata el segle dinou, quan s’encreuen tradició i modernitat. Durant més de cinc mil versos testimonia el desencís d’una generació a partir de les anades i vingudes d’Oneguin i dels seus amics. Oneguin, Tatiana, Olga o Lenski són joves que imiten els llibres que llegeixen i que, perquè volen o perquè no tenen altre remei, malgasten el temps, les capacitats, la vida. Aquest temps que se’ls escola ressona en el ritme particular que el vers dóna a la novel·la. La narració vol córrer, el vers pesa, alenteix la lectura. Aquesta tensió entre vers i prosa és als fonaments de tot un joc de contraris que planteja la peça: cor i raó, costum i ruptura, tradició i modernitat. En una carta al seu amic Viàzemski, Puixkin escriu: “Ara escric no una novel·la, sinó una novel·la en vers, diferència diabòlica.” 

Aquesta “diferència diabòlica”, aquesta tensió fonamental és la que conserva la nova traducció de Barios. Malgrat la dificultat d’assolir un just equilibri entre sentit i ritme, el traductor assegura que “conservar el vers compensa: hi notes la importància formadora de la tradició i hi sents córrer l’alè de l’original”. Com ho fan els nens a les escoles russes, Barios aprenia de memòria alguns versos i hi pensava tot el dia mentre passejava per Óbninsk, Moscou o els camins de Térmens. “Ha estat una alegria veure com el català creixia i es dilatava per dir tot el que havia de dir: adonar-me que la llengua no s’acaba, que ho pot dir tot”, explica. Barios està tan satisfet de la feina feta que s’afigura que aquesta immensa tasca de traducció serà el millor que haurà fet a la vida. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació