Retrat d’una retratista en flames

La sacerdotessa Diotima li explica a Sòcrates la bellesa com una escala del cos cap a la idea: la figura humana que captem amb els sentits ens atrau amb una força extremadament concreta, però, si hi pensem una mica, ens adonem que el que sigui que ens captiva també ha de ser una propietat abstracta compartida per totes les figures belles. Si continuéssim pujant els graons, la materialitat de l’estimat que ens va seduir inicialment acabaria sent vista com el prolegomen d’un ideal de bellesa fora d’aquest món. Doncs bé: aquesta filosofia tan contraintuïtiva és al cor de les estàtues gregues i la tradició occidental del nu, el retrat de cossos impossiblement perfectes com a pedagogia perquè les masses que els contemplen es converteixin en aspirants a l’ideal. A l’altre extrem hi ha una contratradició del cos humà grotesc; de la veritat de les pelleringues i els greixos abjectes i desespiritualitzats. Potser el més extraordinari és representar el cos com ho fa Suzanne Valadon, que pinta dones amb una bellesa recalcitrantment immanent. Les carnacions de Valadon no ens demanen que creguem en res més que el que hi ha.

La grandesa de l’exposició que el MNAC ha dedicat a Valadon i que es podrà veure fins l’1 de setembre també té a veure amb aquesta resistència a què la didàctica engoleixi el misteri lliure dels cossos pintats. I mira que Valadon compleix tot els requisits del manifest feminista per embastar un seminari d’art i patriarcat. Suzanne Valadon, pseudònim de Marie-Clémentine Valadon (1865-1938) és un cas únic en la història de l’art de transició reeixida de model a gran artista, la història d’una noia que a quinze anys comença a posar nua i és retratada per tots els grans, des de Renoir a Toulouse-Lautrec, i que aconsegueix esdevenir una pintora consagrada en vida. En un espai i un temps tan masculí i dur com el París de l’avantguarda, aquest viatge era tan difícil i improbable que està perfectament justificat que la mostra comissariada per Eduard Vallès, cap de Col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i Philip Dennis Cate, comissari independent, es tituli Suzanne Valadon. Una epopeia moderna.

Acostumats com estem a discursos de rehabilitació artística en què la pallisa del relat es carrega les contradiccions i ambivalències de l’artista, la narració de Valadon que ens presenten Vallès i Cate és sensual i vitalista com l’obra de Valadon mateixa. Igual que Picasso, Matisse o Gauguin van a l’Àfrica i a l’Àsia buscant estratègies per trencar les convencions estètiques i socials que els semblaven repressives, Valadon aprofita l’accés privilegiat a la intimitat femenina per remodelar el seu estil i el seu jo a la recerca d’una llibertat pròpia. Si la prostituta nua és el camp de batalla en què els grans pintors de l’avantguarda van competir pel títol del més modern, de l’Olympia de Manet a la Tehura de Gauguin, passant per les senyoretes de Picasso, la prostituta que pinta Valadon no és res més que una continuació d’aquesta cursa cap endavant. La dona de L’habitació blava té sobrepès, va vestida còmoda, no ens fa gaire cas o té un llibre damunt del llit per les mateixes raons que el color i el traç han superat la funció descriptiva o que la carn té el misteri que té. Valadon no es pot reduir a la lectura feminista retrospectiva i fàcil perquè competeix amb els més grans en tots els llenguatges a la vegada.

Valadon també arriba bé a Catalunya sense haver de forçar gens el relat. Amb la idea de veïnat i coneixences quotidianes al centre, l’exposició ens presenta el naixement de la pintura moderna com el resultat dels cinc kilòmetres quadrats de Montmartre on hi havia tothom. I la gràcia és que en aquesta densitat sense parió també hi havia molts catalans. Valadon va tenir una relació llarga i tempestuosa amb Miquel Utrillo a qui va conèixer el 1882 a Le Chat Noir, i Utrillo integrava el grup d’artistes catalans que vivien a París, sobretot els seus amics íntims Santiago Rusiñol i Ramon Casas. Passejar per les primeres sales on se’ns mostren els retrats que els uns es feien als altres fa un efecte de transferència d’energies. De la mateixa manera que aquesta gran mostra ens presenta una Valadon desconeguda pels catalans i ens permet veure-la com una artista universal, podem imaginar totes les lectures que queden per fer de Russiñol i Casas que també esperen el reconeixement que l’oficialitat encara no els ha donat. Quan acabes aquest recorregut per l’extraordinària obra de Valadon fa venir ganes de reescriure els llibres d’història de l’art.