Una adaptació del clàssic de la literatura catalana: el Zoo d’en Pitus

No fa gaire temps, en un barri de Barcelona, va passar una cosa que val la pena de ser contada. En aquest barri, com tots els barris, hi havia una colla. El capdavanter d’aquesta colla era en Tanet, un noi molt espavilat que la dirigia amb mà ferma. El segon de la colla es deia Quim, però com que era molt saberut i tenia ex-gifted child syndrome, li deien Fleming, com l’avinguda. Després hi havia la Juli (que tenia un nom prou neutre per a canviar-li el gènere i afegir paritat), en Manelitus, en Cigró i el més petit de tots, en Pitus.

Un dia el Pitus va caure molt malalt. Al començament tothom es pensava que era celíac, i li van recomanar que es passés a la Daura. A poc a poc, van veure el que li passava al Pitus era força més greu. Els metges se’l van mirar i remirar, però no sabien quina malaltia podria haver agafat. Finalment, un d’ells els va dir que només un doctor de Suècia els podria ajudar, però el viatge fins allà era molt car i la família d’en Pitus no se’l podia permetre. Davant d’aquestes tristes notícies, en Tanet va organitzar una trobada urgent amb la seva colla.

“Això no pot ser nois, hem de trobar la manera d’aconseguir els diners per poder dur en Pitus a Suècia”, va dir.

“Ja ho tinc! Podríem fer pastissos i muntar un berenar popular per la gent del barri,” va proposar la Juli.

“Això no funcionarà, avui en dia tothom prefereix el brunch,” va dir la germana del Tanet, la Mariona, molt conscienciada dels perills dels negocis gentrificadors gràcies a la seva afiliació al Sindicat d’Habitatge.

“I si fem un zoo?” va dir en Cigró.

“Alça! Per idees de lluç fregit ja tenim les d’en Manelitus,” va dir en Fleming, “Ni que fos el 1966”.

Tenia raó. Hi ha moltes coses que abans es podien fer i ara ja no, com muntar un zoo al bell mig de Barcelona, fumar dins els bars o dir-li “mongolo” a un nen amb dificultats d’aprenentatge.

“He tingut una idea! I si fem un festival alternatiu d’artistes emergents i pòdcasts en directe?” va dir en Tanet.

“Un què???” saltaren tots a l’uníson.

“Un festival alternatiu d’artistes emergents i pòdcasts en directe!” va repetir.

“I d’on els traurem?”, preguntà en Manelitus, perplex.

“De qualsevol lloc, vivim en l’era de la monetització de la visibilitat i la sobreoferta cultural,” va dir la Juli, repetint el que havia llegit al pròleg del seu nou llibre de l’editorial Anagrama.

“És una idea fantàstica, podríem tenir cantautors de folk acústic, compositors experimentals mallorquins, grups revelació de trap en català i pòdcasts d’actualitat i d’humor irreverent!” va afegir en Fleming.

“Ja sé com li podem dir,” digué en Tanet. “El festival alternatiu d’artistes emergents i pòdcasts en directe d’en Pitus! O el FAAEPD d’en Pitus”.

Tots van estar d’acord que era un títol amb molt ganxo i fàcil de recordar. Tot i que la colla tenia experiència muntant les festes majors, el FAAEPD d’en Pitus era una empresa força més ambiciosa. Per aquest motiu, van fer una crida popular a tots els nois i noies del barri, que ràpidament es van comprometre a participar, ja que en Pitus era molt estimat per tothom (no queda clar què hagués passat si en Pitus no hagués estat tan estimat, per això és important invertir en sanitat pública i evitar que el dret a la salut quedi en mans de la popularitat de cadascú dins el seu barri).

El primer pas per muntar el FAAEPD d’en Pitus va ser pensar el line-up. D’això se’n van encarregar la Mariona, la Pepeta i en Ritus. Ben aviat, els van començar a arribar propostes de diferents col·lectius juvenils contraculturals.

“Formo part d’un pòdcast d’amigues que parlen dels temes de sempre,” va venir a dir-los una noia.

“Genial!” va respondre la Pepeta, mentre la inscrivia al costat dels altres setze pòdcasts de la mateixa categoria.

Paral·lelament, el Cigró i en Manelet es van encarregar de les tasques de comunicació i difusió. Amb els coneixements d’en Cigró, que havia estudiat disseny a la Bau, van elaborar una sèrie de cartells llampants per repartir per tot el barri.

“Quins cartells més eixerits,” va dir una veïna, mentre encartellaven. “Serveixen molt cony”.

“Moltes gràcies, senyora Pujades!” va dir-li en Pitus.

En últim lloc, l’Esperanceta, la Núria i la Mariona conformaven la comissió logística, que s’encarregava de gestionar l’espai, l’escenari i la barra.

“Posarem les begudes a preus populars?” va preguntar la Núria.

“Els preus populars formen part de l’imaginari pre-Covid,” va explicar l’Esperanceta, que tenia mentalitat d’enterpreneur. “Tal com està la inflació hem de vendre les birres a tres euros i fer que els gots no siguin retornables.”

A poc a poc, el festival anava agafant forma. Les comissions funcionaven bé, tot i que algunes persones que havien afirmat estar “molt motivades amb el projecte” ràpidament es va despenjar, sent motiu de mal rotllo amb els seus companys que van acabar una mica “cremats amb la gestió”.

El dia abans del festival, la colla va anar a visitar en Pitus a casa seva.

“Pitus, el teu FAAEPD ho petarà. Podràs anar a Suècia a curar-te!” va dir-li el Tanet.

“Moltes gràcies, nois,” va dir el Pitus, colpit pel FOMO de no estar participant del seu propi festival benèfic. “Tinc esperances, però cada dia estic més malalt.”

“Has provat prendre’t un ibuprofèn?” va preguntar-li el Fleming.

Per fi fou el moment d’inaugurar el festival. Tot i haver fet una bona campanya comunicativa, la colla patia per l’assistència del públic, ja que hi havia diversos esdeveniments semblants aquell cap de setmana que contraprogramaven el FAAEPD d’en Pitus, en especial, el FAAEPD de l’Aniol, un noi malalt del barri del costat, però menys estimat que en Pitus. Malgrat això, la convocatòria va ser un èxit rotund: s’hi va acostar gent de tota la ciutat, fins i tot d’indrets llunyans com el Poblenou, ja que era un pla pel qual no s’havia de pagar entrada anticipada i, per tant, donava més llibertat per “fluir”.

L’endemà van fer caixa i… Visca! Tot i que tothom era de lletres, van ser capaços de comprovar que havien recol·lectat els diners justos i necessaris per poder ajudar el seu amic. Quan el Pitus va tornar de Suècia, sa i feliç com un gínjol, van quedar tots al bar de sempre a donar-li la benvinguda.

“I si ho tornem a fer l’any que ve?” va dir en Tanet, abraçant en Pitus.

I així va ser com va néixer el Primavera Sound.

Fi.