Franz Kafka, entre l’humor i el sexe

Joan Ferrarons tradueix 'El castell' de Franz Kafka (Club Editor)

Traduït de l’alemany per Joan Ferrarons, El castell, última i inacabada novel·la escrita per Frank Kafka (1883-1924), és un d’aquells llibres ineludibles que cada època necessita tornar a llegir. El cas d’aquesta nova traducció de Club Editor és especial: el traductor ha partit per primer cop en català del manuscrit original de Kafka editat per Malcolm Pasley. Això vol dir que s’ha trobat amb un text que no ha passat pels filtres editorials habituals. M’explica Ferrarons que, conjuntament amb l’editora Maria Bohigas, van parlar llargament sobre el tema de la puntuació kafkiana. Kafka tenia una manera particular de puntuar. En aquest sentit, i sobretot en la part narrada, Joan Ferrarons ha respectat i mantingut la puntuació original, sense afegir-ne d’altres. En el cas dels diàlegs, en canvi, de sintaxi molt estricta i comes innecessàries en català, el traductor ha decidit adaptar el text al català en pro de la naturalitat. Kafka tenia dos mecanismes alhora de puntuar. La frase curta acabada en punt li serveix tant per reflectir el punt de vista del narrador com l’estat d’ànim de perplexitat del protagonista. Mentre que quan l’engranatge flueix i les coses encaixen, la frase kafkiana és molt més llarga i pausada a través de comes.

Franz Kafka

El castell, com és sabut, és una farsa sobre el poder. Si a aquest tema sempre actual hi sumes dosis ingents de situacions humorístiques a l’estil Buster Keaton i de trobades sexuals sense ordre ni concert per part d’uns personatges amb hiperactivitat sexual obtens una novel·la juganera, concupiscent i, sobretot, kafkiana, que és del que es tracta. Angoixa en estat pur. Això també.

Quan K arriba a un poble vinculat de manera estreta a un castell per treballar-hi com a agrimensor, no té ni idea dels misteriosos afers de poder que s’hi gesten. La frustració permanent del protagonista enfront de la impermeable burocràcia que no li permet entrar ni al sistema ni al castell (símbol del poder) on l’han contractat desemboca en una alienació recurrent. Al poble on s’allotja, K no entén res: el microcosmos que l’acull opera a còpia d’irracionalitat i ell, perdut i desorientat, mira de cercar una humanitat que, en realitat, no existeix.

Si a El procés, el protagonista, Joseph K., intentava fugir de la burocràcia, a El castell, K mira d’apropar-s’hi. Sense èxit. Oprimits i frustrats, cap dels dos aconsegueix acomplir els seus objectius. Per transmetre aquesta sensació de paràlisi, fins i tot en la lectura, Kafka fa mà dels flashbacks i els flashforwards i de la ininterrompuda presència d’altres veus narratives que se solapen  El narrador omniscient d’El castell és selectiu, en la mesura que sovint coincideix amb el pensament del propi K, del qual en sabem ben poca cosa, començant pel nom i continuant pel seu passat, del qual només se’n dona una escassa referència en el primer capítol. Sabem que de petit va aconseguir enfilar-se a un mur que semblava inaccessible, que està casat, té un fill i ha vingut al poble per millorar la seva situació econòmica.

En la seva carrera estèril per accedir al castell, K coneix la misteriosa Frieda, inspirada en la txeca Milena Jesenská, una de les figures femenines més destacades de la vida de l’escriptor. Frieda és l’escollida, i acompanya K en la seva caiguda a l’abisme de la incomprensió. Però, en canvi, mai no arriba a veure Klamm, el senyor del castell, del qual fins i tot arribem a dubtar de la seva existència. A Klamm el venera tothom i quan fa una crida, hi assisteixen totes les dones del poble. K es comunica amb ell a través de Barnabas, un missatger del castell.

En el fons, a El castell res no és el que sembla, ni com diuen que és. Com a la vida. El mite kafkià és un etern present, un món sense futur sobre el qual plana una amenaça o una advertència permanent: el món de les lleis, del poder, en el qual no hi ha innocents fins que es demostri el contrari. Com sobreviure? Fent de l’absurd i la contradicció un modus vivendi o acabar absolutament dement.

El castell és un malson claustrofòbic. La subordinació frena el desig d’infinitud de l’ésser humà, li talla les ales, el paralitza, l’envelleix i el noqueja. Les jerarquies de la novel·la són inacabables, com un joc de nines russes sense fi, i l’accés al poder es fa inviable a causa d’una suma infinita d’obstacles. La humanitat vista sota el prisma kafkià només té deures. No té drets. Com si el món fos poc més que un subjecte passiu incapaç de treure els peus del fang.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació