Escoltar els animals

Set animals de Catalunya i d’altres bandes -ratpenats, abelles, dofins, ases, elefants, cotorres i serps- són els protagonistes de Bestiari, la instal·lació que l’artista Carlos Casas presenta al pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia. Comissariada per Filipa Ramos, l’obra de Casas ens submergeix en cicles d’imatges i sons del món natural que s’han gravat i enregistrat en diversos parcs naturals de Catalunya. Bestiari ens convida a escoltar aquests animals a través de set altaveus amb formes escultòriques diverses que reprodueixen la seva freqüència sonora específica. Són altaveus que funcionen amb un sistema anomenat ambisònic, que fan que el so surti modulat i s’escampi espacialitzat pel pavelló. En parlarem més avall.

Una assemblea d’animals

Les set bèsties escollides per Casas provenen de l’assemblea d’animals que Anselm Turmeda es va imaginar a La disputa de l’ase (1417), un llibre que s’anticipa sis-cents anys a la urgència de reequilibrar la relació entre individus humans i no humans que avui s’imposa com una necessitat si volem preservar la biodiversitat del planeta. Turmeda hi explica la història del Fra Anselm, un frare que després d’un son profund es desperta amb la capacitat d’entendre el llenguatge dels animals i hi estableix un diàleg. La disputa de l’ase narra el judici a què un grup d’animals sotmet Fra Anselm, que ha predicat tota la vida la superioritat dels fills d’Adam sobre els animals. L’ase serà l’animal escollit per l’assemblea per debatre amb el frare sobre aquesta suposada superioritat, que és encara avui la base de l’especisme que ha dominat durant segles la nostra civilització. Malgrat reconèixer a través dels arguments de l’ase la capacitat dels animals per organitzar-se i fer grans obres, Turmeda arriba a la conclusió que l’home és superior perquè és el representant de Déu a la terra. Això el va salvar de la condemna per heretge, però no va impedir que la Inquisició inclogués el llibre més de cent anys més tard, l’any 1583, a la llista de llibres herètics inclosos a l’Index librorium prohibitorum.

Filipa Ramos, comissària del projecte, valora l’actualitat de Turmeda, perquè “posa veus catalanes (humanes i no humanes) a la primera línia dels debats contemporanis al voltant de la justícia social i mediambiental”. Pere Almeda, director de l’Institut Ramon Llull, considera que “Casas ha partit del lema de la Biennal d’enguany, Foreigners everywhere, i l’ha portat al límit de les seves possibilitats. Hem construït la nostra humanitat en contrast amb els altres animals, però no hem estat capaços d’escoltar-los”. Ramos ha anat més enllà en apuntar que “la divisió entre humans i no humans va facilitar durant els processos colonitzadors la segregació entre humans de valor diferent”. L’especisme ha desembocat en el racisme. Així, si alguns països com Brasil o els Estats Units han cedit la paraula a artistes indígenes per representar el seu país, i d’altres, com Àustria o Espanya, han convidat artistes exiliats o estrangers a presentar la seva obra a la Biennal, Catalunya ha portat a Venècia veus no humanes que s’expressen amb una alteritat encara més radical.

Els parcs naturals, un reservori de sons

Alguns d’aquests animals, com el lleó o l’elefant, han estat enregistrats a l’Àfrica o a Sri Lanka respectivament, però d’altres als Parcs Naturals de Catalunya, un paisatge que també es fa present en aquesta instal·lació a través d’una pel·lícula, on Casas ha captat imatges aèries de diversos parcs naturals catalans. Casas ha anat a trobar les cotorres al Montseny, els ratpenats a l’Obac i les abelles a Eivissa.

“La relació amb els parcs naturals de Catalunya neix com un desig de crear un fons on es pugui desplegar aquesta comunitat interespècies”, diu Casas, que ha constatat com els parcs naturals del país han perdut biodiversitat d’una manera alarmant en els darrers quinze anys i sent la urgència de conservar un patrimoni sonor.

No us imagineu un documental naturalista. Casas no actua com un documentalista ni pretén fer reportatges de natura. Més aviat li interessa l’ecologia sonora i traduir els sons que ha enregistrat en imatges prou plàstiques. Aquí no és el so que se supedita a la imatge sinó a l’inrevés.

Servint-se de drons FPV, ha intentat guiar la càmera perquè segueixi l’espectre de visió de cada espècie i els mateixos moviments que fan els animals en els seus hàbitats. Així, ha aconseguit dirigir els moviments dels drons per la serra de l’Obac com si fossin ratpenats i després ha tractat les imatges amb ultraviolats per captar la visió crepuscular que tenen aquestes aus a qualsevol hora del dia.

Al Parc Natural del Cap de Creus Casas va enregistrar sons marins. “Vam captar sota l’aigua amb un hidròfon les vibracions d’una microgamba, que se serveix del so per hipnotitzar els organismes de què s’alimenta”, explica Casas. “Jacques Costeau parlava del silenci del mar, però el mar justament no en té res de silenciós. Hem descobert que les espècies marines es comuniquen a través del so encara que no ho percebem. Costeau no disposava d’hidròfons per enregistrar-ho i per això parlava del mar com d’un món silenciós”, diu Casas.

Com explica el músic Chris Watson, que ha acompanyat Casas en la gravació d’aquests sons, “l’audició humana se situa en una gamma de freqüències relativament restringida, aproximadament entre 20 i 20.000 Hz. Els llenguatges animals arriben a freqüències molt més altes i a unes velocitats d’emissió que només la transmissió de dades digitals pot assolir”. Casas ens convida a seure i sentir alguns d’aquests ultrasons i infrasons, que no podem escoltar però que es manifesten a través de vibracions en els nostres cossos, que responen als diferents tons i freqüències. Casas ha procurat que tota aquesta complexitat tècnica sigui invisible i no interfereixi en la percepció del visitant. Bestiari té la virtut de convidar-nos a sentir abans de pensar, de fer-nos viure una experiència en un santuari hipersensorial abans de racionalitzar-la en clau ecologista.

Casas explica que en les seves gravacions s’ha servit “de l’espacialització, que és la manera més elevada de capturar i reproduir el so que tenim avui dia. L’objectiu és induir un estat de difusió i percepció estàtica vibracional i crear una experiència que fomenti la comprensió i la connexió amb l’entorn, sobretot amb entitats sintents no humanes”.

No n’hi ha prou amb capturar el so dels animals per fer-lo comprensible als humans. Les noves tècniques de gravació ens permetran descobrir com es comuniquen els animals entre ells. Casas me’n dona algun exemple quan m’explica que “les zebres i les aus es comuniquen. Hi ha ocells que amb el seu cant avisen les zebres quan hi ha perill. I com si fos una mena d’intercanvi, els ocells es mengen petits insectes que troben a la pell de la zebra”.

Casas encara és més ambiciós quan afirma que cada dia som més a prop de propiciar “la col·lisió entre els umwelts (entorns) d’algunes d’aquestes espècies i nosaltres. Si tot va bé, a poc a poc serem capaços d’entendre’ns els uns i els altres, i ampliarem la connexió que tenim amb el món no humà i crearem una manera més simbiòtica de coexistir en aquest planeta”.

El so, un nou llenguatge ecumènic

Casas no amaga les fonts que l’han inspirat, com l’exposició de Bernie Krause, The Great Animal Orchestra, que es va poder veure a la Fondation Cartier de París l’any 2016. Al llarg de quaranta anys d’investigació bioacústica, Krause ha recollit gairebé 5.000 hores de gravacions d’hàbitats naturals. La seva recerca ofereix una immersió en l’univers sonor dels animals, el que s’anomena biofonia. Krause parla de paisatges sonors, i utilitzat el terme soundscape. La paleta dels sons ens revela la salut d’un hàbitat determinat. Cada lloc té una veu pròpia i és important preservar-la de les interferències humanes. Els científics han descobert que cada animal ocupa un nínxol en l’escala dels sons de la natura i que un ecosistema sa és aquell que recull el màxim espectre de sonoritats.

Pol Capdevila, cap del programa públic d’activitats que es desenvoluparan a Venècia i a Catalunya al voltant de Bestiari, valora que el projecte Bestiari s’inscrigui en una nova tendència emergent a incorporar el so com un nou llenguatge ecumènic en l’art contemporani, que permet al públic tenir una experiència privilegiada dels diversos llenguatges naturals.

Ara que ja hem vist lloros conversant amb l’Alexa, no ens ha de sorprendre que hi hagi també ocells que intentin imitar sons humans, observa Casas. Amb aquesta voluntat d’explorar el so en la seva dimensió més ecumènica, l’artista culmina el seu film amb la introducció d’una veu humana, la de la cantant Marina Herlop, que també ha actuat a la festa d’inauguració de Bestiari. Carlos Casas va convidar Herlop a participar al film amb una intervenció sonora i li va demanar explícitament que intentés enregistrar, sense cap interferència tecnològica, el so plausible d’una veu no humana. Herlop, que cada dia és més partidària d’explorar les possibilitats de l’aparell vocal sense manipular-la amb l’autotune, ha buscat un so que sense perdre la seva humanitat pogués ser percebut com animal. La veu inquietant de Herlop acompanya l’escena final en què veiem desfilar animals de nit pel bosc: cérvols, gats fers, mosteles i uns senglars, que arriben a localitzar la càmera oculta entre els matolls i provoquen una fosa en negre.