“Cal llegir ‘El castell’ sense prejudicis”

Gabriel Ferrater (El procés), Jordi Llovet (La transformació), Joan Fontcuberta (Narracions) i Josep Murgades (Un metge rural) han estat, més o menys, els principals traductors de l’obra de Franz Kafka al català. Al traspàs de l’autor txec, però, també hi ha contribuït el poeta Lluís Solà, transvasador d’El castell (un treball de 1971, editat per Ayma). Avui, aquesta traducció de Solà és impossible de trobar; aquell que hagi volgut llegir El castell en llengua catalana s’ha hagut de resignar, finalment, a traduccions en altres llengües. Això ara ha canviat, però. Club Editor llança aquests dies una nova versió catalana de la novel·la. Joan Ferrarons n’ha estat l’artífex. El castell torna a dominar la plana.

Alejandro Dardik, editor de la casa juntament amb Maria Bohigas, explica que va ser Arnau Pons qui els va fer entrar “el cuc”. “Ens deia que la traducció de Solà era antiga, feta sobre la tercera versió de Max Brod i descatalogada avui”. Pons, doncs, els va impulsar a decidir que calia tornar a traduir El castell, una feina que aquesta vegada s’ha fet sobre el manuscrit original, la versió de l’obra que Kafka considerava definitiva, polida; en cap cas, però, tancada: es tracta d’una novel·la inacabada. “Ha estat un regal de l’Arnau Pons”, bromeja Dardik. Ferrarons, el traductor, ja havia treballat anteriorment amb Club Editor. Ha traspassat Kruso, de Lutz Seiler, o Lliçó d’alemany, de Siegfried Lenz. Avui té llesta una nova traducció que sortirà l’any vinent: El pes del temps, de Seiler també.

Satisfets amb les traduccions, el 2016 l’editorial decideix encarregar a Ferrarons el transvasament d’El castell. Ell accepta. “No havia llegit la novel·la. Les meves lectures de Kafka eren El procés, en català, i La transformació, en alemany. Vaig llegir el llibre quan me’l van encarregar. Un mes més tard vaig començar la traducció, l’octubre del 2016. Em passo tot el 2017 treballant-hi i el juliol del 2018 la lliuro”, explica. “Ens entrega un text prou madur per publicar. Només va caldre fer una feina d’afinament. El Joan va treballar amb el Xavier Valls, el corrector, i amb la Maria, segona correctora. L’afinació final és notable”, apunta Dardik.

Ferrarons explica que tots tres van debatre amb intensitat diferents aspectes de la traducció: els registres, la puntuació o la pertinença o no d’una adequació dialectal. “Vaig fer una primera traducció completa i vaig mirar també tot el que s’ha dit sobre la traducció; se n’han dit un munt de coses…”. La puntuació ha estat un dels punts més treballosos: “Vaig redactar un document de tres pàgines en què exposava el que jo penso que s’havia de fer amb la puntuació i sobre aquest document vam treballar. Hi va haver discussió; de mica en mica, vam anar trobant l’enfocament i vam arribar a un acord”.

Dardik destaca “les aproximacions múltiples” a l’obra. “Hi ha més literatura sobre El castell que lectures”. “Això, que de vegades pot ser un inconvenient, és també una sort. És una sort perquè puc comparar la meva traducció amb moltes altres (al francès, a l’anglès, al castellà…). Enriqueix molt la feina saber què han dit els filòlegs, saber la història del manuscrit, qui era Max Brod… Tens més informació per prendre decisions”, sosté Ferrarons. Som davant d’un llibre que conté una paradoxa: és un llibre molt comentat, molt discutit, però poc llegit. “Ha estat un llibre molt comprat segurament, però de segur que poc llegit”, apunta Dardik. “Molta gent abandonava el text perquè tenia la sensació de no entendre’l. Es perdia en alguna cosa. A mi em va passar amb El procés, del qual me’n vaig despenjar en algun moment i el vaig deixar”, diu Ferrarons.

Ja ha aparegut el nom de Max Brod, personatge clau en aquesta història. Brod, escriptor i periodista, va editar algunes obres de Kafka, entre elles El castell (1926). Edicions que l’autor no va poder veure ni revisar: ja havia mort (1924). Brod es pren certes llicències en aquesta feina editorial i modifica el manuscrit original. “En va suprimir alguns passatges, va eliminar alguns adjectius; una frase en subjuntiu la podia passar a indicatiu… Va fer coses qüestionables”, explica Ferrarons. No és fins als anys vuitanta que el germanista Malcolm Pasley dirigeix un equip de filòlegs que té accés al manuscrit original i el pica íntegrament, tal com l’havia deixat Kafka. També piquen les parts guixades del manuscrit i publiquen els dos volums: l’obra tancada per Kafka i el volum amb “les coses que ell havia guixat”. L’editorial alemanya Fischer publicarà, el 1982, per al gran públic el volum definitiu, que és en el que Ferrarons s’ha basat, tot i que “també faig referència a l’edició filològica i crítica”. Quan Solà va traduir El castell aquest treball filològic encara no s’havia fet. El poeta es va basar en la tercera edició de Brod, alterada. Ja hem dit, però, que la novel·la és anòmala des de l’origen: guixades i final abrupte, inconclús.

Què guixa, però, Kafka? “Als primers capítols, per exemple, guixa la primera persona. Una primera persona que, més endavant, s’adona que no pot mantenir. Ratlla el pronom «jo» i el canvia per «K.», el personatge central”, explica el traductor. “K. ja és el personatge protagonista d’El procés; el podríem considerar una evolució d’aquest”, especula Dardik. Segons Ferrarons, el nom “és una mica com una màscara; fa que el lector pugui imaginar-se diferents coses”. Per tots dos, El castell –la narració d’un asfixiant tràngol oficinesc– s’ha de llegir “sense prejudicis, sense por”. “Tal com l’hem traduït”, afegeix Ferrarons, que considera l’obra “la millor d’un dels millors escriptors en llengua alemanya del segle XX”. “Contra la idea d’un Kafka feixuc, ens hem trobat un llibre lleuger que té la part angoixant de l’escriptor –és Kafka, per tant– i una part humorística que aquesta traducció apuntala”, tanca Dardik.