L’art de narrar segons William Faulkner

L’any 1950, William Faulkner (1897-1962), només uns mesos després de rebre el Premi Nobel de Literatura, va reunir en un únic volum quaranta-dos contes que havia escrit entre 1925 i 1942. El resultat va ser Collected Stories, que ara podem llegir per primera vegada en català amb el títol de Contes, a càrrec d’Edicions de 1984, casa que en el seu quarantè aniversari està disposada a regalar als lectors multitud d’hores de passió, d’emoció i de plaer, com passarà amb l’obra de Faulkner que ens ocupa o amb la nova traducció que han fet de Guerra i pau de Lev Tolstoi, tots dos llibres amb les seues mil monumentals pàgines i el bon quilogram de pes.

William Faulkner © Carl van Vechten/Wikimedia

Com no podia ser d’una altra manera, a Contes trobem excel·lents relats ambientats en el mític comtat de Yoknapatawpha. Però, de manera paral·lela, és una bona oportunitat per a comprovar com Faulkner s’endinsa en altres ambients, tan dispars com són Nova York, Beverly Hills o la França i l’Alemanya durant i després de la Gran Guerra (1914-1918). Així mateix, hi trobem diferents registres de to, des de contes que mostren la condició humana d’una manera molt crua i desencantada (la immolació del protagonista de «Wash» a càrrec dels cacics del poble), a d’altres que fan gala d’un humor exagerat i grotesc, molt típic del Sud dels Estats Units (l’egua i les lloses de «Llosetes per al Senyor»). Fins i tot ens trobem un Faulkner imaginatiu i juganer, també filosòfic, que s’atreveix a ambientar una història en una espècie de purgatori o sala d’estar que serveix de preparació a les ànimes per a ingressar en el més enllà («Més enllà»). O en «Divorci a Nàpols» escriu una commovedora història sobre la confusa identitat sexual i la cruesa del desig d’un personatge presumptament gai.

Ara bé, cal destacar que Contes no és una mera antologia que agrupa obres de Faulkner de diferents èpoques i que serveix al lector per a veure l’evolució o els canvis de l’autor en qüestió. Igual com passa amb les dues històries independents que conformen Les palmeres salvatges, les quals estan plenes d’ecos i de ressonàncies i acaben formant un conjunt intrínsec, aquest recull de contes independents adquireix una sorprenent sensació de conjunt. D’entrada, el mateix Faulkner va crear un marc, una estructura particular on encabir els relats que va seleccionar. En concret, són sis seccions temàtiques: «El camp», «La vila», «La terra salvatge», «La terra erma», «Terra de ningú» i «Més enllà». A partir d’aquí, una bona prova per al lector resideix en tractar de trobar una coherència en aquest marc. Cosa que s’ha de fer, encara que, com sempre passa en l’obra de Faulkner, de seguida ens adonarem que mai s’ha elegit la via més fàcil.

Així, podem dir que els contes agrupats en «El camp» tenen a veure amb la vida dels pobres blancs que viuen al comtat de Yoknapatawpha, en uns ambients marcats per un caràcter rural i per costums de fer que tenen orígens atàvics i, sovint, brutals (aquesta dèria pels vincles de sang que sol acabar en tragèdia). Mentre que en «La vila» s’introdueix l’element urbà, això sí, marcat, de nou, per la clara idiosincràsia típica del Sud, amb unes maneres socials molt codificades per uns registres fortament tradicionals (unes maneres tan marcades que condueixen pels camins de la necrofília a la protagonista d’«Una rosa per a l’Emily»). Per la seua banda, a «La terra salvatge» trobem contes protagonitzats per indígenes americans i esclaus negres en la mateixa zona, en els quals els trets de les creences ancestrals d’aquestes ètnies són molt presents, sempre amb la tensió constant amb les normes introduïdes per la civilització europea occidental.

Per consegüent, en aquestes tres primeres seccions tenim el gran autor que es va ocupar d’escriure sobre la vida original del seu racó de món, sense importar-li mostrar totes les coses lletges i brutals que hi havia, i sempre lluny de qualsevol mena de nostàlgia carrinclona. En altres mots: en aquestes seccions s’explora el més concret. Per això, es produeix un canvi molt sobtat en els relats agrupats en «La terra erma», perquè alguns dels quals estan ambientats en la Gran Guerra a Europa, cosa que li permet a Faulkner presentar-se com un dels narradors que millor ha mostrat l’horror bèl·lic contemporani. No debades, per a aquest escriptor en la guerra no hi ha cabuda per a cap engruna d’heroisme, només per a una «una voràgine d’alcohol en què els supervivents s’amaguen dels seus jos indefugibles».

La particular manera de narrar de Faulkner, difícil i plena d’experiments, sovint busca la integració en forma de contrapunt, amb imatges contades des de diferents punts de vista o salts temporals trencadors.

Per si no fora prou complicat, encara queden dues parts més, i en la següent, titulada d’una manera enigmàtica com «Terra de ningú», Faulkner retorna als ambients originaris. Però, amb quin enfocament? Doncs resulta difícil de dir, perquè hi trobem una miscel·lània de qüestions. Potser la que crida més l’atenció són els contes en els quals hi ha una espècie de polèmica entre la ruralitat i la urbanitat dels Estats Units, que és el mateix que dir entre el Sud i el Nord, entre els perdedors i els guanyadors de la Guerra de Secessió (1861-1865); quant a això, un bon exemple és el conte «La cacera de la guineu».

Finalment, tenim l’última secció, titulada «Més enllà», que serveix per a marxar de nou lluny («Divorci a Nàpols»), alhora que inclou els relats més fantasiosos, filosòfics i abstractes de l’autor. A tall d’il·lustració, a banda del conte «El més enllà», que és aquell ambientat en el purgatori, hi trobem «Música negra», una esbojarrada història sobre un home que ha hagut de fugir del país perquè va cometre un delicte caracteritzat com el mític Faune de l’Antiga Grècia –un relat en el qual el lector només pot dir-se a si mateix: «mai hauria dit que podia pixar-me de riure amb un conte de Faulkner!».

Com s’ha pogut comprovar, la proposta que ens fa Faulkner és un viatge des de l’autenticitat del més concret fins a allò més general i abstracte. Podríem dir, fins i tot, que era molt conscient d’aquella màxima que diu que només es pot arribar a la universalitat des de les apostes per allò local. Tanmateix, una lliçó molt important que es deriva de llegir aquest autor és que sempre existeix una tensió entre tots dos pols, d’aquí precisament les giragonses que trobem en el camí marcat. A sobre, després d’haver fet aquesta síntesi, ens adonem que en cada compartiment, i, fins i tot, en cada relat, descobrim moltes referències temàtiques i argumentals creuades que fan que, al capdavall, la cosa no estiga tan clara. En realitat, el que es proposa Faulkner és oferir-nos tota una declaració d’intencions. És veritat que els arguments i els personatges tenen la seua línia d’univers, però tots estan connectats per una mateixa visió heterogènia del temps, de l’espai i de la condició humana. I aquí sí que adquireix una importància fonamental la terra, el famós comtat de Yoknapatawpha, perquè la seua presència ressona fins i tot en els racons més allunyats on Faulkner ambienta les seues històries.

Al capdavall, en la lectura d’aquests contes es produeix la modulació que hauria pogut tenir una novel·la. Una novel·la immensa, polièdrica. Evidentment, és una operació que respon a la particular manera de narrar de Faulkner, difícil i plena d’experiments, que sovint busca la integració en forma de contrapunt, amb imatges contades des de diferents punts de vista o salts temporals trencadors. I com és ben sabut, la poètica de Faulkner dinamita tota voluntat d’unitat i presenta mil bocins i mil perspectives diferents de la mateixa realitat. Mil bocins i mil perspectives que, nogensmenys, s’intenten presentar de manera conjunta, perquè encara existeix l’intent provocador, propi dels novel·listes més agosarats, de narrar el món. A més a més, molts relats que podem llegir en Contes estan emparentats amb altres novel·les de Faulkner a través dels mateixos personatges o espais, el que significa que tota la seua obra seria aquesta única novel·la, tan monstruosa com meravellosa. Sense tenir la possibilitat d’establir totes les connexions, sí que podem destacar que en alguns relats de Contes trobem narradors i personatges que pertanyen a les conegudes sagues dels Snopes, dels Compson o dels Fathers, que ja coneixíem de les novel·les.