Nosaltres us creiem

M’atreveixo a dir que els meus estimats companys de professió d’aquest digital cultural i jo mateix tenim una especial atracció per aquells projectes escènics de temàtica social que aporten una mirada dura i sincera, sigui en la forma com en el contingut. Aquí s’han publicat ressenyes i crítiques d’espectacles que han narrat casos de discriminació, de genocidis, de vulneració de drets… Conflictes socials que van del macro al micro, del cas històric al drama personal i íntim. I la dona ocupa el centre de molts d’aquests relats. La setmana passada van coincidir tres estrenes de muntatges on s’explicava, en formats diferents, tres històries amb un punt en comú: estaven basades en fets reals de tres dones que havien patit violència de gènere. No és del tot habitual que això passi. I menys sense que hi hagi un 8-M o un 25-N pel mig. Un servidor, però, encara no ha pogut veure la peça de la Mariona Naudin Songs for the bitch-witch women. Però sí que he assistit al renovat muntatge de Jauría de Jordi Casanovas i dirigit un altre cop pel Miguel del Arco. I, l’endemà vaig viure el ritual catàrtic de Marina Guiu fent La Muda a l’Antic Teatre.

Asfixiar la víctima

Tota canilla busca la seva presa a través del rastre olfactiu que deixa. Un cop la troba, la persegueix incansablement fins que, extenuada, la víctima és atrapada. L’anònima víctima de La Manada va explicar a judici com va ser caçada per aquests gossos de presa. Però el que no sabia era que els advocats i els jutges també podien ser caçadors, tot i que aquests són professionals del dret. El Teatre Romea estava ple, divendres passat, per indignar-se amb la reconstrucció dramàtica i eficaçment tendenciosa del judici als cinc salvatges que la nit de San Fermín del 2017 van violar una noia en un portal de tres metres quadrats.

Miguel del Arco i Jordi Casanovas recuperen la peça després que s’estrenés el 2019 a Madrid amb un altre sextet interpretatiu i fes gira a casa nostra dos anys després (encara que no passés per Barcelona). Ara els sis intèrprets baixen la mitjana d’edat (exceptuant David Menéndez) apropant-se més a l’edat real dels acusats i de la víctima. Però el mecanisme és el mateix: la dramatització de la transcripció de les declaracions públiques que es van donar durant el judici. Si el 2021 al Teatre Zorrilla vaig acabar mig enfonsat a la butaca, aquest cop vaig mantenir una distància més prudent. Venia a gaudir de les interpretacions excel·lents de l’elenc i del virtuosisme de Casanovas a l’hora de seleccionar, ordenar i narrar la ingent documentació que es devia acumular i, per descomptat, de la coreogràfica direcció de Miguel del Arco que es basa en una premissa: l’asfíxia física i moral de la víctima.

Un altre cop ens trobem un escenari ocupat per sis cadires i, al fons, un cubicle que serveix com a portal. Aquest cop, però, l’aspecte de la sala no és tan carcerari, no hi ha aquell raig de llum lateral que en l’anterior muntatge enclaustrava encara més a la víctima. Però, si la memòria no em falla, sí que es veu una intenció encara més gran de simbolitzar la cacera dels cinc andalusos (per cert, chapeau al coach d’accent andalús, no és paròdic, no és exagerat, és molt encertat) i es fa més palès l’acorralament dels advocats amb el joc de cadires.

La virtut d’aquest muntatge renovat és la possibilitat de veure nou material afegit. Si a Badalona, l’obra acabava amb la sentència del Tribunal de Navarra, al Romea s’afegeix la sentència definitiva del Tribunal Suprem. Però el que és encomiable és la capacitat que té Casanovas d’agafar els autos judicials i posar-los a dialogar entre ells com si fos una conversa de bar. La dramatització de les conclusions dels magistrats hauria de ser estudiada a totes les escoles de teatre i dramatúrgia.

En l’apartat interpretatiu, l’esforç de tots ha estat a donar la màxima naturalitat en els comportaments de cada personatge. Si bé els cinc membres de La Manada semblen actuar com un cor, es noten els matisos. Artur Busquets és el Prenda i dels que té més pes, però particularment em captiven les interpretacions de Quim Àvila i Francesc Cuéllar, sigui per l’accent, el to de veu o certa tendresa que traspuen. Aquest era l’objectiu interpretatiu dels actors: crear uns monstres que no accepten els càrrecs perquè simplement no consideren que hagin fet res malament. Mentre que el paper d’Ángela Cervantes és més polièdric. Si el viatge de Maria Hervás partia d’una fragilitat endèmica, Cervantes dona forma a una víctima més sencera, que es troba en un moment en què està sortint del pou. És per això que a mesura que és sotmesa a la ignomínia per part dels magistrats es va enfonsant, sent revictimitzada per uns corbs que defensen els seus clients sense tenir cap escrúpol cap a la denunciant. Brava Cervantes.

Alliberar la víctima

És evident que la significació social que té el cas de La Manada no l’ha agafat pràcticament cap cas judicial a casa nostra. Va ser transformatiu. I això té un pes significatiu per tal d’arrossegar a la gent al teatre (com no va passar amb l’excel·lent Port Arthur, del mateix Jordi Casanovas i que va tenir molt poc recorregut). Que la Marina Guiu hagi estat assetjada sexualment per un home durant la seva infància, en canvi, no té el mateix ressò. En el fons, és un cas més de pederàstia. I és que segons dades europees, un de cada cinc nens és víctima d’abusos sexuals. Però el patiment, la vergonya, el dolor, tot allò que ha sentit aquesta creadora no és una estadística freda i ens ho fa entendre d’una manera crua, a través d’una proposta on l’estètica marca el discurs entre la denúncia i la poesia.

Guiu se situa en un espai folrat per un llenç blanc, tant en les parets com al terra. Sobre el paper, Guiu, formada en arts plàstiques, comença a pintar una vagina de color vermell. Les gotes regalimen. Aquest cony s’anirà transformant en altres formes a mesura que el relat episòdic va avançant, primer un iceberg i, finalment, un volcà en erupció. Sobre la pintura es projectaran diferents vídeos i fotografies que aniran donant forma al relat. Guiu juga a la contraposició de significats i significants. Mentre veiem els vídeos infantils o les fotografies de la gasolinera on va viure, ens parla d’alguns dels actes perpetrats pel seu abusador, sense estalviar-se detalls. Tant ho fa ella a viva veu, com a través de la veu en off d’una nena (Maia Vidal). El text barreja reflexions minimalistes, poètiques, amb frases directes, grolleres, insults. La ràbia, la impotència, la vergonya arriba i et destrossa. Les criatures no haurien d’explotar per dins, diu.

El projecte La Muda respon a una necessitat vital, probablement a un cert procés de sanació filtrat a través de la creació artística, allà on Guiu se sent forta per vomitar-ho tot. S’emparenta a molts altres projectes autobiogràfics o autoficcionats com Boja de Mariona Esplugues o, sobretot, Sucia de Bàrbara Mestanza. La proposta estètica, de denúncia i provocació de l’excomponent de The Mamzelles potser és un referent. Però Marina Guiu no ho fa de cara al públic, no ens fa partícips com sí que feia Mestanza. Guiu explota des de dins a fora, per ningú més que per ella mateixa. Nosaltres som convidats al seu ritual d’expiació. Però l’artista no ve sola, té la complicitat de la Maria Cano (amb qui forma el Colectivo Hartístico, junt amb la Raquel Arnaiz) qui la dirigeix.

La performance de Marina Guiu evoluciona a mesura que va avançant en el temps i hi ha un stop en el camí, quan l’artista canvia la granota de pintar per un llarg vestit vermell xopat de pintura en la part baixa i creant tot de cercles i línies negres sobre el terra de paper. A partir d’aquell moment, hi ha un canvi de discurs, més directe i explicatiu, tant pel que diu com pels missatges que es van projectant. La lleidatana començarà a narrar el seu esclat, com decideix explicar-ho, parlar amb l’advocada Carla Vall i posar la denúncia. És especialment revelador que quan va a fer la denúncia té totes les pors del món que no l’acceptin per falta de proves, per les llacunes de memòria que té. Afortunadament, la policia resulta ser més empàtica que els jutges i advocats. 

La història arriba a la seva fi i no és un bonic final. Tanmateix, la Marina Guiu (o la víctima de La Manada) té tota la potestat per encendre un misto i llençar-lo en un escenari ple de gasolina. La vergonya per esdevenir víctima és dolorosa, però encara fa més mal que la llei que ha de protegir les dones i castigar els agressors acabi sent covarda. La Marina i la noia violada per La Manada són dues cares d’una mateixa moneda amb la qual juguen els monstres que conviuen entre nosaltres. Que podem ser nosaltres. La muda i Jauría ens recorden que s’ha de tenir el crit sempre preparat: Jo sí que et crec.