Armand Obiols, l'intel·lectual que es va perdre

L’etapa política de Quim Torra com a 131è president de la Generalitat de Catalunya (2018-2020) no amaga la vocació com a escriptor que demostra, de tant en tant, amb llibres com el que acaba de publicar: Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries). De la mateixa manera que va rescatar, de les hemeroteques i dels arxius, personatges singulars del periodisme català dels anys 20 i 30 del segle passat, com Eugeni Xammar, ara ens ofereix una biografia en profunditat d’una de les personalitats més interessants de la literatura i de la intel·lectualitat del nostre país. També, amb una certa voluntat antològica, ens presenta alguns escrits representatius de l’obra d’Obiols, que conviden a llegir-la.

Armand Obiols © Del llibre «Poemes» (Proa, 1973)

Joan Prat i Esteve neix a Sabadell l’any 1902. I als quinze anys adopta el pseudònim d’Armand Obiols, amb el qual serà conegut com a poeta, crític, periodista, editor i polític. Tornarà a ser Joan Prat, exiliat a França l’any 1939, quan és detingut a Burdeus i és obligat a treballar en un camp de l’Organització Todt, un organisme alemany encarregat de la construcció d’un gegantí mur atlàntic durant la Segona Guerra Mundial. Acabat el conflicte recupera el pseudònim, però el seu activisme literari decau i sembla voler expressar el final d’una etapa creativa amb una «Oda a Catalunya» (1948), que Pere Gimferrer ha qualificat com un dels millors poemes de la literatura catalana. A partir de l’any 1951, ressuscitarà com a Joan Prat i esdevindrà un competent funcionari d’organismes internacionals, al llarg de vint anys, a París, Ginebra i Viena. Mor el 1971 a la capital austríaca.

Quim Torra ressegueix amb atenció l’itinerari d’Armand Obiols en el terreny de les lletres, del periodisme i de la política. Obiols es construeix com a home i com a artista llegint amb avidesa, amb afany de ser, com diu, «jo mateix». A partir de les notes d’un dietari inèdit dels anys 1926-1927 es presenta amb una gran seguretat i ambició, però també «amb una implacable autoexigència i responsabilitat literàries fins a límits castradors, que l’engoleixen fatalment en un solitari i descarnat silenci». Aquest estat d’ànim el veiem reflectit en el seu tracte amb la poesia. Efectivament, té un protagonisme destacat en l’anomenada Colla de Sabadell com a poeta i se’l valorarà com a successor de Josep Carner. Però, sobtadament, emmudeix, deixa la creació poètica i es dedica a l’obra de crítica, de lectura, d’edició i de correcció.

L’activisme literari d’Obiols es manifesta amb una presència constant, del 1920 al 1933, a la premsa catalana, com a crític intolerant i temut, i també com a polemista polític catalanista.

Tanmateix, el seu activisme literari es manifesta amb una presència constant, del 1920 al 1933, a la premsa catalana, com a crític intolerant i temut, i també com a polemista polític declaradament catalanista. És un llegat amagat a les hemeroteques, perquè va publicar centenars d’articles a les principals publicacions catalanes. Resulta apassionant el seguiment d’aquesta dedicació periodística d’Armand Obiols durant, sobretot, els anys 1927 i 1928, i l’actitud radicalment crítica, estricta i exigent que demostra enfront dels mals escriptors i els seus corifeus. És ben remarcable l’estil literari d’aquests articles, amb una llengua treballada a partir dels seus mestres (Carner, Riba, Bofill i Mates, Valéry) i amb un humorisme cuinat a la Colla de Sabadell.

Durant els anys 20, en plena dictadura de Primo de Rivera i des de Sabadell, Obiols participa en les iniciatives de la Colla sabadellenca, tant en les facècies provocatives que practiquen contra la burgesia local, com en l’impuls cultural que protagonitzen, per exemple amb la fundació de l’Editorial La Mirada (1924), en la qual publicaran les personalitats més destacades de les lletres catalanes del moment. De l’any 1929 al 1933 escriu sobre política i ataca sense manies les posicions de la Lliga Regionalista i, arribada la República, les d’Esquerra Republicana de Catalunya. I, tot i així, decideix implicar-se en la lluita política del 1933 al 1937 i milita en les files d’Acció Catalana.

Un dels valors del llibre és desmuntar, d’una vegada per totes, les acusacions que van caure sobre el membre de la Colla de Sabadell i restituir la seva figura.

Comença la guerra i Armand Obiols, amb Joan Oliver i Francesc Trabal, els tres amics escriptors de la Colla de Sabadell, protagonitzen la direcció de les lletres catalanes. I és durant l’any 1938 que Obiols emprendrà una de les iniciatives culturals més importants: redactor en cap i coordinador dels dotze números de la Revista de Catalunya, un cada mes en ple conflicte bèl·lic. En el fons, com afirma Quim Torra, és un llegat, perquè «Catalunya només pot ser ella mateixa construint-se des de la cultura i per a la cultura, i només podrà sobreviure en i per a l’excel·lència».

Arribat el moment de l’exili, dos fets puntuals provocaran certs rumors malintencionats al voltant de la figura d’Armand Obiols: d’una banda, la relació amorosa amb Mercè Rodoreda, que va fer insinuar que darrere l’obra de l’escriptora hi havia la ploma d’Obiols; de l’altra, la imputació de «col·laboracionisme» amb l’Organització Todd, al servei dels nazis. Un dels valors del llibre de Quim Torra és desmuntar, d’una vegada per totes, les acusacions que van caure sobre el membre de la Colla de Sabadell i restituir la seva figura. Obiols no va deixar de tenir creences fermes, tant pel que fa a la literatura com en relació amb la política. I, precisament, el seu mestratge com a crític literari va permetre que Rodoreda pogués «afinar l’estil» de la seva obra. En definitiva, l’epistolari entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols és un document essencial per entendre la creació de l’escriptora de La plaça del Diamant: «Les seves cartes són l’últim acte d’amor a la seva companya i a la literatura catalana. Els consells d’una vida dedicada a assolir ‘Una Gran Obra’, que a ell se li va escórrer entre les mans, però que ara veu que algú sí que pot escriure-la».

El pensament polític d’Obiols és invariable al llarg de la seva vida. Viu l’èxode i la diàspora catalanes i, exiliat a França, es converteix en un supervivent, obligat a treballar forçat fent feines burocràtiques. I, certament, com diu Torra, «no és un heroi ni té cap vocació de màrtir, cap ni una, però encara té menys ganes de trair les seves conviccions». I, a la fi, Armand Obiols es va perdre del tot. Vint anys de la seva vida, del 1951 al 1971, exercint de funcionari internacional exemplar. El llibre de Quim Torra té un gran mèrit, perquè aconsegueix recuperar un escriptor important, amb una considerable obra literària, no editada en vida seva per voluntat pròpia, però sortosament publicada en magnífiques edicions pòstumes, gràcies a la bona feina de la Fundació La Mirada de Sabadell i a la dedicació admirable del fundador i president de l’entitat, Miquel Bach.