Per què no vas fer res?

L’actriu i dramaturga Bàrbara Mestanza va estrenar l’espectacle Sucia al Temporada Alta del 2020 i posteriorment va fer temporada al Teatro Abadía de Madrid, ara fa dos anys. Una experiència d’abús sexual és la base per parlar de la societat masclista i heteropatriarcal en què ens hem educat i vivim tots plegats. Autoficció, teatre documental, humor i denúncia en primera persona particularitzen una proposta coprotagonitzada per la mateixa Mestanza i l’actor Pep Ambròs. Una pregunta sura durant tot l’espectacle: “Per què no vas fer res?”.

Aquest muntatge forma part d’un projecte que inclou un llibre (Sucia, Plaza & Janés, 2023) i, en certa manera, una pel·lícula que s’estrenarà l’any que ve: Duro serà el segon llargmetratge dirigit per Francesc Cuéllar i compta amb un guió escrit per Bàrbara Mestanza. El film exposa una sèrie d’històries d’abús amb la particularitat que els gèneres estan canviats, és a dir, que els papers femenins estan interpretats per actors i els masculins per actrius. O el que seria el mateix, els papers de víctimes i els d’agressors estan girats.

La troballa principal de Sucia és plantejar que segurament ens creiem més una víctima d’abusos quan aquesta és un home. O, més ben dit, si un actor ens explica en primera persona el que li va passar a Mestanza, fa uns anys a un local de massatges de Madrid. El sabadellenc Pep Ambròs defensa molt bé la primera part del muntatge, en què parla en femení i ens diu que, com Blanche Dubois, sempre havia confiat en la bondat dels desconeguts. És molt interessant veure com el públic percep un nu integral masculí, que incomprensiblement sembla que faci més gràcia que un de femení. Quan la cosa es posa una mica més seriosa, però, la tensió de la sala es pot tallar amb ganivet. La idea de Mestanza funciona perquè vivim en un món on els homes diem “Si fessin això a la meva filla…” o “Si fessin allò a la meva dona…”, però on curiosament no ens solem posar a nosaltres com a víctimes potencials. D’això se’n diu patriarcat.

Sucia és un muntatge ambiciós en molts sentits, però que comet el pecat de voler ser massa coses alhora: els testimonis que apareixen en vídeo, des de la periodista Núria Juanico fins a l’educadora Lídia Casanovas o l’advocada Carla Vall, són molt interessants, però podrien tenir vida pròpia en format de reportatge audiovisual. El muntatge es va estrenar fa dos anys i mig, i el fet que algunes de les afirmacions que es diuen semblin una mica superades significa que, sortosament, en poc temps hem avançat molt. Que les víctimes d’abusos són revictimitzades quan decideixen denunciar o que moltes dones s’han adonat que han patit abusos al cap dels anys, és quelcom que cada dia tenim més clar. Almenys, alguns de nosaltres. Com sol passar, aquest espectacle no l’haurien de veure els espectadors convençuts (que també), sinó tots aquells homes que no identifiquin els abusos que cometen o que han comès al llarg de la seva vida.

El to confessional de Mestanza combina l’humor millenial i diàlegs molt punyents amb algunes solucions escèniques més gastades. Veure un actor amb una màscara de làtex que emula a Donald Trump ja ha quedat molt antic, i demostra que la masculinitat tòxica sap adaptar-se ràpidament als temps que corren. L’espai escènic i el vestuari de color rosa dissenyat per Paola de Diego és resolutiu però una mica obvi, contrastant la suavitat dels tons pastel amb la duresa d’allò que explica Mestanza. L’espectacle és en castellà (va ser escrit i estrenat en aquesta llengua), però incomprensiblement el català apareix només en un personatge molt concret, no sabem si amb intencions dramatúrgiques. Si la llengua és un element clau per retratar el company que va d’aliat del feminisme (“Et veig tan empoderada”), pot semblar que l’autora ens vulgui dir que aquesta és una característica dels homes catalans. Com ens ha demostrat l’estrena de Les amistats perilloses al Teatre Lliure, de vegades els canvis de llengua poden crear situacions força confuses.

Ambròs i Mestanza són dos bons actors que saben transitar molt bé per la comèdia i el drama, i és en les escenes d’enfrontament on més llueixen. El feminisme és la idea revolucionària que afirma que les dones són éssers humans, per tant, aquest espectacle hauria de ser vist per tots aquells que encara no creguin en aquesta màxima. Això sí, considero que dues hores de durada resulten excessives. Sobretot si hem de seure als bancs del Teatre Akadèmia, que no es caracteritzen precisament per la seva comoditat. Ens agrada que els espectacles siguin incòmodes pel seu contingut, més que per les butaques de la platea.

Activitats paral·leles: El 24 de maig tindrà lloc un col·loqui postfunció amb la participació de Cristina Garcia Desplat, vocal del COPC (Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya). El 9 de juny hi haurà una trobada postfunció amb els periodistes del diari Ara Núria Juanico i Albert Llimós. Trobareu més informació al web del Teatre Akadèmia.