Filet de bessó a les fines herbes

Hannibal Lecter ha fet molt de mal. I por. I angúnia. Perquè posa en safata un dels tabús més grans de la Humanitat: la ingesta de carn humana per part d’altres humans. Fins i tot a la prehistòrica En busca del fuego (La Guerre du feu, en el títol original. Jean Jacques Arnaud, 1981), tres neandertals es converteixen en caníbals involuntaris que quan s’adonen del què estan mastegant comencen a escopir, esveradíssims, el que tenen a la boca. Per no parlar de ficcions més recents –basades en fets reals– que han arribat a les portes dels Oscar. Els exemples a la indústria cultural són amplis, variats i notoris. Ara, la companyia Els Marquesets se suma a l’escatològica saga i ens ofereix Exquisit, un steak tàrtar ben singular al Teatre Tantarantana.

L’acció transcorre a la cuina d’un petit restaurant. No d’un de qualsevol, sinó el d’en Víctor (Rubèn Montañá), un prestigiós xef que no en té prou en què que l’aplaudeixin als diaris i anhela encara més reconeixement. Cesc Colomina i la mateixa companyia firmen una escenografia realista i detallada, amb una llarga taula metàl·lica que presideix la cambra, i acompanyada als costats amb utillatge de restauració de diversa índole. Inclús hi ha el tub d’extracció de fums. Una paret de punta a punta, feta de tires de goma gruixuda i transparent, la separa del menjador, que es mostra, de manera sinuosa, en un segon pla. Aquest doble espai permet accions simultànies a banda i banda. Els personatges l’aniran creuant en funció de la trama. Un efecte molt atractiu, però que en alguns moments es mostra poc eficaç, perquè el mur de làtex esmorteix el so i algunes paraules es perden, per molt que la microfonia funcioni a la perfecció.

Un bon dia, en Víctor rep la visita d’una il·lustre comensal (Montse Amat). Estan a l’altre cantó del llenç. Per la conversa sospitem que és una crítica gastronòmica d’alta volada, amb males puces. Però no. La dramatúrgia, que firmen a quatre mans el mateix Montañá i Toni Sans –que exerceix també de germanastre i dirigeix la proposta– ens té preparada una sorpresa: aquesta figura inquietant, de qui mai en sabrem el nom, té per a en Víctor altres propòsits. Representa una societat secreta de macabres comensals que mengen carn humana, i volen que ell els en prepari un plat. Ben bé podrien ser cadells del Club Bilderberg, que tan bé va saber retratar en Xavier Morató al mateix teatre el 2021. Les instruccions són clares: el xef ha d’escollir un individu sa, sense cap mena de patologia, i extirpar-li un bocí del seu cos, sense anestèsia (perquè això podria alterar el gust final del producte) i sense testimonis, atenció mèdica ni terceres persones. A canvi, víctima i botxí rebran en efectiu una quantitat pornogràfica de diners. El cuiner, a més, tindrà garantit el Premi Nacional de Gastronomia, que és el que desitja. D’això se n’encarregarà la misteriosa figura. Una oferta molt suculenta i, per descomptat, irresistible. Al trio s’hi afegeix la dona del germà (Marta Rosell), embarassadíssima (ho subratllem perquè la criatura, tot i que no surti a escena, o no surti visible, té el seu protagonisme). Què, ens posem el davantal i comencem a esmolar els ganivets?

Exquisit és un thriller dirigit amb agilitat i molt de ritme, que planteja, més enllà d’aquesta excentricitat gastronòmica, l’etern dilema sobre què faríem per diners o com a trampolí per a ascendir socialment. Al capdavall, les donacions (voluntàries o remunerades) de part del nostre organisme (òvuls, esperma, sang, plasma, medul·la, còrnies, òrgans, llet materna…) ja són una realitat a casa nostra del tot acceptada i àmpliament aplaudida. El mèrit i l’originalitat d’aquesta proposta és que els autors aborden una nova tesi la mar de sucosa. Prestigi, ètica, moral, integritat, sadisme o enveja són conceptes que desfilen com una corrua de formigues durant els vuitanta minuts del muntatge. Però l’obra seria massa simplista si només ens quedéssim aquí. L’autoria en fa, ja de manera més punyent, la lectura social: la necessitat econòmica per a poder viure amb dignitat, tot contraposant els privilegis d’una classe acabalada capaç de gastar-se els bitllets amb fantasies com aquesta amb una altra de vulnerable, que sí que ha de vendre una part del seu cos a canvi d’un pot de llenties, com va retratar, per exemple, de manera magistral, Eu Manzanares a Nessun dorma (Sala Beckett, 2023).

El repartiment defensa els seus rols amb fermesa, amb una consonància perfectament orquestrada per Sans. Si bé el duel protagonista recau en els dos germanastres, els papers femenins que els circumden són dos pols oposats amb molta força. La perversió del personatge d’Amat, que accepta sense cap mena de càrrec de consciència el rol d’intermediària entre aquests “sibarites del morro fi”, que surt a la caça d’un cuiner subornable per emprendre aquesta missió, despreocupant-se absolutament del destí de la víctima escollida, amb el sentit comú de Rosell –infermera a l’obra– que posa el seny i el pragmatisme a parts iguals i s’erigeix en pal de paller d’una família en crisi. Els dos germans (“per part de mare”) juguen meravellosament bé els seus rols, i es nota la seva sintonia a escena. No en va, ja acumulen una notable trajectòria com a fundadors de la companyia EGOS teatre. Amb Exquisit s’endinsen en un prometedor canvi de registre.

“Una experiència gastronòmica no és completa fins que no s’acaba la digestió i saps que tot ha anat bé”, afirma només arrencar l’obra la nostra malèfica anònima. I ens convida a una eucaristia de plaer, un tribut al paladar, al marge de l’antropofàgia que comporta aquesta grotesca proposta. Vist el resultat, la digestió no només no ha tingut cap efecte secundari, sinó que ha estat un autèntic plaer. Fins al pròxim 5 de maig, la sala Baixos 22 del carrer de les Flors s’ha convertit en una braseria camí de l’estrella Michelin. Jo de vostès aniria reservant taula.

El dia de l’estrena, la bona gent del Tanta fa oferir un petit refrigeri a la sortida, com solen fer. Patates fregides i, aquesta vegada, unes safates amb carpaccio (suposem que de vedella). Però com que no sabem si al soterrani guarden el cadàver esquarterat d’algun crític hostil, vàrem preferir fer mutis a correcuita i arribar a casa sans i estalvis per escriure aquesta ressenya.