Carla Vall: “El cas de l’Institut del Teatre no es va resoldre prou bé”

Molta gent reconeixerà Carla Vall com l’advocada de Twitter. Fa anys que comparteix la seva feina i compromís amb la lluita legal contra la violència de gènere, un camp encara molt verd, i gràcies a això, víctimes i futures advocades hi hauran trobat un lloc on adreçar-se o un referent. Fa poc ha traduït els debats del dret feminista a un llenguatge planer a Trencar en cas d’emergència. Manual per a víctimes i supervivents de violències masclistes (Univers). També ha col·laborat en el documental El sostre groc, una pel·lícula d’Isabel Coixet gràcies a la qual s’ha pogut reobrir el cas de l’Aula de Teatre de Lleida. Parlem amb ella sobre les narratives de la violència, el malentès del consentiment i el Me Too català.

Per què et dediques a l’advocacia especialitzada en violència de gènere?

Per un cúmul de molts moments. De petita jo ja deia que volia ser advocada. Soc d’una família on conceptes com “justícia social” eren freqüents a les converses. La dona que em criava era la meva àvia materna, que va estudiar a una escola de mestres republicanes, era fermament d’esquerres i diria que és la primera feminista que vaig conèixer. Els meus valors estaven clars i també que es desenvoluparien des de l’advocacia. Quan estudiava primer de carrera vaig estar en una relació de violència i vaig patir una agressió especialment greu. Vaig començar teràpia amb Rubén Sánchez, que ara forma part de la Conselleria de Feminismes, i li vaig dir: “m’has de curar a nivell prèmium perquè em vull dedicar a això”. Amb 25 anys em vaig associar amb unes companyes, però no vam estar massa temps juntes. Vaig tenir clar que jo havia de tenir el meu despatx on tenir clar el que volia fer i buscar les persones adients per tirar-ho endavant. Però fa molt poc, de tot això! Em vaig independitzar el febrer de 2021 i ara farà tot just vuit mesos que estem en aquest despatx, i ja plantejant si tornem a canviar perquè no hi cabem. El projecte ha anat creixent i ara també he volgut donar-li forma a una fundació per ajudar a dones i els seus fills que pateixen violència de gènere. Si tot va bé, al març estarà en funcionament.

Quan vas començar tenies referents en l’àmbit?

Existien, però jo no les coneixia. Les referents que teníem a la universitat eren poques i, de fet, era una conversa habitual entre les noies, la de preguntar-nos quin model d’advocades seríem. Sovint els nois deien que volien ser com un o altre, i a mi només em sonava la Magda Oranich, que ha fet una carrera espectacular, però jo no m’hi assemblo gens. Després vaig anar coneixent altres companyes advocades amb més bagatge que jo, però en aquell moment no eren visibles.

Fa poc que has publicat Trencar en cas d’emergència, que anuncia al subtítol: “Manual per a víctimes i supervivents de violències masclistes”. Era una necessitat que havies detectat? El món del dret i sobretot en aquest àmbit és massa opac?

Sí, perquè, en l’àmbit acadèmic i professional, tenim constantment debats molt elevats que estan molt bé, però no fem res per dirigir-nos directament a les víctimes. Hi ha un munt de coses que hem après intuïtivament en la professió, que no estan regulades enlloc i que són sabers que s’han de transmetre a tothom, fins ara arribaven només a les dones que venien al despatx. I des del llibre s’han mogut coses: des d’adolescents que han pogut comunicar situacions que no sabien verbalitzar a les seves mares, fins a senyores més grans que han patit violència alguna vegada i s’hi han reconegut. Feia falta aquest espai de comunicació de tu a tu. Ara bé, jo mateixa pensava que aquest llibre no l’escriuria mai. Jo veia la necessitat, però des de la síndrome de la impostora pensava que això ho faria algú altre, perquè no deixo de ser una advocada jove.

I per què et vas decidir?

Perquè em van apretar molt. Em van trucar moltes editorials, no sé si hi ha un algoritme a Twitter que a partir d’algun número d’interaccions avisen les editorials que hauries de tenir un espai (riu). 

Com vius aquesta part mediàtica? Més enllà d’obrir camí en l’advocacia dedicada a la violència de gènere, t’has convertit en referent en l’àmbit perquè ho comparteixes a xarxes.

M’ha sortit sol, fer-ho així. Sí que he tingut moments amb una presència pública notòria, sovint lligat a litigis estratègics que s’han fet públics, però ha estat en esferes concretes i ha anat passant de manera natural. M’agrada més pensar que potser sí que serveix perquè les estudiants de dret tinguin aquesta referència que no vaig tenir jo. I és molt més fàcil saber on vols arribar si tens referents on emmirallar-te. Per altra banda, la meva voluntat és democratitzar aquesta presència pública. Gràcies a aquest perfil públic he tingut moments meravellosos i he descobert que la meva professió em podia fer feliç. Un exemple: Fa poc vam estrenar El sostre groc al Festival de Sant Sebastià, i em vaig sentir molt feliç que la meva professió m’hagués portat fins allà i que jo sigui realment capaç de transformar la vida de les persones. Si hagués renunciat a l’esfera pública, no hauria pogut fer tot això. 

Si ens fa vergonya dir la paraula “víctima”, és perquè ens fa vergonya el que suposa socialment això

Entrem al contingut del llibre. Poses molt èmfasi en el que anomenes “procés de desvictimització”, que xoca frontalment amb la màxima que diu que qui ha rebut violència masclista no és una víctima sinó una supervivent. 

Jo dic tot el contrari! Per dos motius. En primer lloc, perquè penso que si ens fa vergonya dir la paraula “víctima”, és perquè ens fa vergonya el que suposa socialment això, no perquè hi hagi un problema en el fet de ser-ho. Hi ha molts altres grups de víctimes que reben reconeixements públics, com ara les víctimes del terrorisme o les víctimes del franquisme. Per tant, no és una vergonya en si, el fet de ser víctima. Però ser víctima de violència de gènere està associat a comentaris que et culpabilitzen. Qui diu que una víctima s’ha d’anomenar supervivent intenta esborrar això eliminant la paraula, però el judici social hi és igualment. Per altra banda, penso que les víctimes necessiten el seu moment de ser-ho. Esperem que passin a ser supervivents, però això no pot només voler dir sortir amb vida de la violència, ha de significar alguna cosa més. A més, les víctimes tenen necessitats concretes, com ara ser protegides, cuidades, emparades en el sentit més ampli… tot això ja no li cal a una supervivent. Per tant, són estadis diferents. Crec que està bé deixar aquest espai i que s’han d’evitar els eufemismes. No és una vergonya haver estat víctima, el que és una vergonya és ser un victimari. Aquesta mena de vocabulari no les ajuda sinó que els fa més difícil identificar-se amb el que els està passant.

Hi ha diferències entre classes socials en l’ús del concepte?

El govern espanyol va publicar un estudi que calculava quant trigaven les víctimes a denunciar una violència de gènere segons el grau d’estudis. Les que més triguen són les que tenen estudis de tercer grau. Això per què passa? Perquè aquestes són més susceptibles a l’estigma, la vergonya, la pèrdua d’estatus socials o la por a no ser cregudes. Per això proposo deixar de parlar de “persones agredides” o “supervivents de violència”. Si hi ha un delicte, hi ha un autor i una víctima, i això no és una vergonya. El que hem de fer és totes les que hem sobreviscut i ja no som supervivents sinó vivents i prou. 

També has estudiat criminologia i al llibre en fas alguns apunts. Parles sobre la violència com a forma de comunicació?

Si algun dia faig la tesi, serà sobre això, perquè em té obsessionada. Penso que en la violència hi ha molta informació. I, per tant, és un acte comunicatiu. Quan, en una protesta, algú rebenta vidres, estem d’acord que hi ha un missatge inherent en la conducta. Com no hi ha d’haver un missatge quan t’estan violant? Encara que l’agressor no t’estigui dient res, t’està dient moltes coses. Hi ha una transformació de la teva persona, i no només a causa del fet sinó del relat que li dones al fet.

I això duu a la víctima a actuar d’una manera diferent?

La resposta de les víctimes no ve condicionada de manera conscient, el cervell no entra en xoc perquè sí, sinó que automàticament entre les seves opcions naturals, troba la més vàlida per seguir amb vida. Penso que el relat social hi té molt a veure, en aquest tria. És a dir, depèn del relat social el moment en què tu detectes que seràs violada i, per tant, entres en xoc. De fet, això moltes vegades passa en un moment molt anterior al de la violació. Quantes vegades has viscut la mateixa situació, que és anar caminant de nit i trobar-te sola amb algun home? En algunes no has sentit gens de por i en d’altres sí. S’activa alguna cosa i en aquell moment ja prens una sèrie de decisions, tot i estar molt lluny de l’acció. Crec que aquí hi ha molta informació, perquè significa que el relat de la violència sexual el tenen tant la víctima com l’agressor. Molt abans que hi hagi contacte físic, tots dos ja saben què passarà i llavors l’agressió es transforma en una mena de ritual. Per tant, quan es dona alguna cosa extraordinària, que queda fora d’aquest ritual, com per exemple els pocs casos en què les víctimes poden defensar-se físicament, els agressors es queden parats. L’acte comunicatiu de la violència, doncs, és intolerable en una societat democràtica, però no per això deixa de contenir informació.

Quin potencial hi ha en reconèixer l’agressió com a ritual?

Imagina’t que en comptes de pensar que l’única opció que tenim és sotmetre’ns perquè tot sigui el més lleu possible, que és l’acció majoritària que escullen els cervells de les víctimes, penséssim que podem pegar o matar l’agressor. O fer ús del crit. Aquests dies he estat fent presentacions a biblioteques i deia “us podria demanar que cridéssim ara mateix i sé que no passaria res, seria impossible”. Hi ha tants factors que condicionen el fet de poder fer soroll, posar en alerta a tercers, que no estàs disposada a fer! Però és un entrenament. Des de petites hauríem d’aprendre a moure’ns, a cridar, a tenir una presència. Però aquest ritual també existeix a la llar. Només que existeixi el gest d’aixecar el braç, ja no cal que et diguin que no facis una cosa, a nivell simbòlic s’activa una narració que et fa saber què has de fer i quin és l’espai que ocupes. I la narració continua viva fins i tot quan la violència ja ha acabat. Les víctimes que s’aparten de la violència, sigui puntual o continuada, continuen fent coses contra elles mateixes perquè estan subjectes al missatge de violència que els ha inculcat l’agressor. Per tant, per sortir-se’n necessiten un canvi de narrativa. 

En aquest canvi de narrativa és útil la ficció?

Sí. Jo tinc molt gravada una escena d’El cor de la ciutat. Hi havia hagut una violació, i quan la víctima anava a la farmàcia a buscar preservatius, la farmacèutica li deia “tan aviat?”. Li robava el dret a recuperar-se i ser feliç. Penses que la cultura no té aquesta capacitat d’influència, però pot ser demolidora. La mujer más afortunada del mundo, Jessica Jones, superheroïnes de Marvel, Creedme… són molt bon contingut en aquest aspecte. Totes aquestes històries modelen les nostres possibilitats i també les possibilitats que tenim després de la violència. El relat diu que un cop t’ha passat t’has de quedar morta en vida, però les estadístiques de dones agredides són tan bèsties que, si fos així, estaríem envoltades de zombis que esperen el dia de morir-se. 

També els casos mediàtics són importants per canviar la narrativa? Tu vas portar el cas del Leo o la Paula Bonet, que han tingut un gran impacte. 

Totalment, perquè cal poder imaginar víctimes diferents del prototip. Fa poc, en una formació vaig demanar que pensessin en algú que se n’ha sortit de la violència i em van dir la Paula Bonet. Em va fer sentir orgullosa, perquè això vol dir que hem fet una bona tasca de missatge públic, amb aquest cas. 

Paula Bonet ha escrit el pròleg del llibre i explica també les parts més incòmodes o violentes de la relació víctima-advocada. Fins i tot aquesta part del procés està tenyida de tòpics?

És que no és una relació fàcil! Quan estàs patint violència no ets una dona serena i tranquil·la, el més normal és que estiguin rabioses i enfadades perquè els han fet molt de mal. Però el missatge que vam intentar transmetre és que l’obra de la Paula m’ha ajudat en molts moments de la meva vida i, gràcies a això, jo estic preparada per quan ella m’ha necessitat a mi. És a dir, la imatge de dues dones que lluiten.

Dius al llibre que durant la covid van caure les denúncies en un 40% i abans ja es denunciaven només 20% dels casos. 

Van baixar i després van tornar a pujar les denúncies, però el que està baixant de manera estable són els feminicidis. I han incrementat els assassinats de nens. 

Per què?

La meva hipòtesi és de violència desplaçada. També és veritat que s’han implementat polítiques públiques que serveixen a les dones per accedir als serveis i poder denunciar, com per exemple la comunicació telemàtica per whatsapp i mail, que abans era pràcticament impossible, i ara és un mecanisme normalitzat. Això possibilita trencar les relacions de violència. 

I comptabilitza també com a violència de gènere, els assassinats a infants?

És complicat, perquè tenim les xifres, però estem en un moment molt tendre. Cada poc temps surt algú dient que les mares maten més que els pares. Jo opino que quan s’assassina menors dins del marc de la violència de gènere ha de comptabilitzar com a tal. Hi ha una frase que a mi em sembla molt clau a l’hora de defensar això, que la va dir un dels assassins: “si la mato a ella la, mato un cop si mato els nens, la mato cada dia”. Això confirma la hipòtesi de la violència desplaçada. L’agressor busca la manera d’atemptar contra la dona i si el que té més a l’abast són les criatures, perquè tenen custòdia compartida o perquè no s’ha suspès el règim de visites, hi ha aquest risc. 

Quan no s’arriba a casos tan greus com l’assassinat, al teu llibre no et posiciones radicalment a favor de denunciar. 

La denúncia és una bona opció si consideres que la pots afrontar. Hi ha casos en què hi has de passar sí o sí, perquè tens menors a càrrec i has de triar si denuncies o demandes. Jo el que sempre dic a les víctimes és que hem de prendre una decisió que els estigui bé ara però que també els estigui bé d’aquí a cinc anys. En el moment recent, tu tens molt clar que voldries que això no estigués passant, però és absurd que ens centrem en la conducta evitativa inicial per protegir-nos. Cal pensar què passarà després. Però el pas anterior i el més important de tot és trencar el silenci. Encara que ens costi de creure, la majoria de les víctimes no li han dit mai a ningú i creuen que moriran amb el secret. I si preguntéssim a la generació de les nostres àvies, ja no em puc ni imaginar el nivell d’estigma, vergonya i culpabilització. Sense verbalització no hi ha recuperació.

Què en penses d’utilitzar les xarxes per aconseguir això?

No tota víctima ha d’estar pensant el que suposa el seu cas per la societat sencera i pel moviment. Què és el que necessites tu? Jo en el seu moment també vaig necessitar explicar-ho i això va tenir unes conseqüències negatives per mi, però penso que és el que necessitava per la meva recuperació personal a llarg termini.  

Fa uns quants anys que es parla sobre la violència institucional que reben les víctimes durant el procés judicial. Has notat canvis en aquest aspecte?

Hi ha un punt d’inflexió fonamental que és Pamplona. Aquella violació fa que molts membres de la judicatura, la fiscalia, advocats i advocades s’adonin que alguna cosa estem fent malament. Com pot ser que estiguem tractant així a les víctimes? Com pot ser que s’arribi a aquestes conclusions? El que em sembla realment preocupant és que algú pugui veure imatges d’una violació i pensi que allò és una festa. Significa que està llegint la realitat fora del consens social. És cert que el cas de Pamplona va acabar diferent de com va començar, amb el tribunal suprem sent súpercontundent, però hi ha hagut altres casos posteriors, com l’interrogatori del fiscal a la víctima de l’agressió grupal de Sabadell. El problema és que no sabem arribar empàticament a les víctimes per demanar la informació que necessitem. La informació que li demanava el fiscal era necessària i es veia que es creia la versió de la víctima, però com pot ser que, fins i tot així, no hi hagi un clima prou còmode perquè la víctima declari? Sovint som incapaços d’accedir a nivell de llenguatge a preguntes que siguin còmodes per elles. 

Al llibre et refereixes a un cas en el qual et va saltar el plor, i et va fer qüestionar-te la professionalitat. No hi ha espai per l’empatia en aquests processos?

Totalment, ho parlava amb la jutgessa d’aquest cas i jo mateixa em sorprenia perquè li vaig demanar permís per abraçar la víctima. En els jutjats les qüestions rituals són molt importants, però falta algú que acompanyi les víctimes si ho necessiten. És que estem jugant amb les emocions de les persones! Crec que no hem aconseguit traslladar a la societat com d’important, extens i profund és el procés. És com si estiguéssim operant emocionalment la gent, a sala, és molt bèstia. I, com una operació, les conseqüències que té que surti bé o malament són molt importants. 

Què hi falta a nivell de protocol?

Per una banda, hi ha els drets de les víctimes, els delictes que existeixen i el procés judicial i els principis del dret en general. Hi ha ritmes judicials, coses que s’han de fer i que són garanties indispensables pel procés. Però falta una pota. A mi m’agrada molt un pla pilot, que es va dur a terme al Canadà, que és un procés acompanyat amb psicòlegs. Aquests tradueixen les seves conclusions en un document breu que es passa al jutge sense ser vinculant, però que aporta informació extra. Hi ha part del dolor i part de la violència que ha rebut la víctima que queda fora del procés, perquè no hi ha temps, no ens interessa afrontar-ho i no forma part del delicte. Però és que el procés també és un acte comunicatiu! Segur que li vols dir coses al teu agressor, i has de poder fer-ho bé. 

La llei no ha de transformar el sexe, sinó que està transformant els seus límits negatius

I la llei està al dia? 

Fins fa poc els feminicidis que tenien lloc fora de la parella o l’exparella no comptabilitzaven com a tal, però ara, amb la modificació de la llei, sí. La llei del ‘només sí és sí’ ens ha fet avançar molt des d’una perspectiva victimològica. 

Creus que està ben entesa aquesta llei en el debat públic?

És que el fet de dir ‘només sí és sí’ és una qüestió jurídica. Quan tens sexe no estàs esperant que no sigui delictiu, estàs esperant alguna cosa més. La llei no ha de transformar el sexe, sinó que està transformant els seus límits negatius, és a dir, la violència. Però, entre les esquerres, s’ha creat un debat sobre això, perquè no saben com posicionar-se i acaben defensant posicions bastant ridícules. 

Ara que parles de conflictes en les organitzacions d’esquerres, sovint s’ha criticat que els casos de violència de gènere s’han resolt amb protocols interns i no oficials.

Jo estic a favor dels protocols sempre i quan siguin més restrictius que el codi penal. Em sembla il·lusori pensar que es pot gestionar una cosa tan greu com una violació internament. Primer, perquè no tens capacitat de control sobre l’agressor, després perquè no podràs estar suficientment per la víctima, i perquè necessita suport professional, no que quatre persones que s’han llegit uns quants textos resolguin el seu cas. La violència institucional i comunitària que es desplega al voltant de les víctimes que denuncien casos en aquest tipus d’entorns és coneguda per tothom. No conec ni un sol cas en el qual la víctima hagi sortit victoriosa.

I per què creus que es dona tant pes a la part de la formació i les lectures en aquests contextos?

És ridícul! A vegades ho tracten com una qüestió espiritista, com si fessin un acte xamànic i s’acabés el conflicte. Jo crec que tot ve de pensar que els drets de les dones són el menys important, que primer fem la revolució i després vindran les dones. A més, això respon al fet que no perceben un acte de voluntat lliure en l’agressor. Alguns espais de l’esquerra consideren que hi ha una estructura que és fortament violenta, que és cert. Però és que l’estructura la formen individus que prenen decisions! Si no fos així, tots i cadascun dels homes violarien. La idea que tot remet a la violència estructural és una fal·làcia, perquè, llavors, en un sistema capitalista i racista, no serien possibles els militants antiracistes i anticapitalistes. Això ho entenen bé quan la violència prové de fora, però quan no hi ha uns Altres a qui culpar, apareix la incomoditat. Remetent-nos a l’estructura, innocentitzem els agressors.

Dius al llibre que et situes a l’antipunitivisme crític. Què vol dir això?

Que penso que no tot ha de ser per una resposta del codi penal, però alhora el codi penal és necessari. No se m’acudeix cap altra cas amb el qual es plantegi no denunciar. I és precisament això el que es demana en aquests casos, que les dones no denunciïn. El dret penal no ho pot tot i no ha de ser el centre, però solucionar les coses a nivell intern no té res a veure amb aquesta idea. Si el teu cap t’explota, tu pensaràs que ens hem d’organitzar i demandar-lo o fer una inspecció. És que es denuncia poc en general, però en temes de gènere un 12%!

D’aquí poc s’estrena El sostre groc, un documental d’Isabel Coixet que t’ha servit per reobrir el cas dels abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida per part d’Antonio Gómez i Rubén Escartín.

Es va presentar una denúncia davant de fiscalia per part de l’anterior alcalde de Lleida, fiscalia ho va declarar prescrit però va emetre una nota dient que en el cas que hi hagués altres casos, obriria diligències. En el moment en què en el documental surten nous testimonis que expliquen que han viscut experiències molt similars i, a més, recents, perquè era l’any 2015, tenim la certesa que allò no ha prescrit i que ho podem perseguir. Però tot això ve d’abans. Per una banda, van arribar al cas l’Albert Llimós i la Núria Juanico, que en van publicar un reportatge a l’Ara, i jo per una altra. Algú va mostrar el reportatge a la Isabel Coixet, i ella es va posar en contacte amb les víctimes per fer-ne un documental. 

La revictimització no depèn tant del temps sinó que et trobis amb els professionals adequats pel camí

La normativa s’adequa a les necessitats d’aquest tipus de casos? Té sentit que prescriguin tan de pressa si, sovint, la gent triga molts anys a denunciar?

La normativa ja ha canviat, de fet. Però les lleis penals no són retroactives, a no ser que siguin beneficioses pels autors. Precisament adequant-nos al fet que el cervell no comença a recuperar aquests episodis dolorosos fins als 30 anys, ara ja no comença a prescriure fins més tard. Però en la majoria de casos de l’actualitat ens devem a la llei antiga que preveu l’inici de la prescripció en la majoria d’edat de les víctimes.

Com s’evita la revictimització en aquests casos?

La revictimització no depèn tant del temps sinó que et trobis amb els professionals adequats pel camí. I amb això em refereixo a tots els que intervenim. Si tu ets capaç de verbalitzar el que t’ha passat, hi ha un alleujament. Ho he comprovat moltes vegades. Les supervivents de l’Escola Municipal de Teatre de Lleida han fet una feina brutal per obtenir una reparació fins i tot quan el procés s’havia esgotat, i això té valor. 

T’interessen especialment els casos en què hi ha intersecció amb la cultura?

Em preocupa molt la cultura. Més enllà de ser una advocada compromesa, jo vull ser una dona compromesa amb el meu temps. Aquests casos han arribat a mi perquè sí, suposo que jo transmeto interès. Penso també que el que fem en els espais de creació té un missatge social molt potent que ha de ser acompanyat. Ara bé, la violència en aquests espais opera de manera diferent, però no és diferent de la resta. En el món del periodisme, de la política o l’advocacia també tenen catifes que es podrien aixecar i veure la merda que s’hi ha acumulat durant anys. Però la capacitat de parlar que té la gent de la cultura, malgrat tenir moltes coses en contra, com la precarietat o la dependència, és major. Altres sectors són més tancats perquè no tenen altaveus.

Arran del cas de l’Institut del Teatre, t’has implicat en la creació del departament contra els abusos al món del cinema i el teatre. Quina és la seva funció?

Ajuda de manera independent a les víctimes perquè puguin parlar, denunciar o ser ateses psicològicament. És un departament bicèfal, des de psicologia i dret. Hem sortit com a emergència per garantir una sèrie d’atencions, però volem presentar un protocol perquè estiguin clares les conductes i sancions. I després continuar avançant. Estic convençudíssima que queden molts noms per caure.

Creus que la resposta de l’Institut del Teatre en el cas de Joan Ollé va ser suficient?

No, la resposta va ser covarda. Es va enviar tot a fiscalia, els casos estaven prescrits i es va acabar la història. Quan es destapa un cas tan gran el que ha de fer la institució és acollir tothom, investigar el que cregui adient i més si encara hi ha professors que tenen algun tipus de vincle professional amb l’espai. El cas de l’Institut del Teatre no es va resoldre bé.

Pel que fa a la creació del departament, comptaves amb referents en altres països o sectors?

No, som pioneres. Hi ha una cosa una mica similar i més menuda al Regne Unit, però a escala europea segur que no existeix. El que em va fer pensar la iniciativa va ser una conversa amb Maria Molins en què ens preguntàvem: Com pot ser que de les desenes de casos que he atès ningú vulgui interposar denúncia? Si hi ha aquest nivell de por vol dir que no ens estem adaptant suficient a les necessitats del sector. Crec que era absolutament necessari i l’acollida ho demostra. Ens han anat arribant casos que hem fet accions, no hi ha hagut voluntat de fer-ho públic però hem pogut ajudar. 

Ens falta un Me Too català?

Si no surten noms és perquè les víctimes saben que poden patir conseqüències. Som un país petit per tot, i molts agressors són amics entre ells, no estan sols. Ara la novetat és que nosaltres tampoc estem soles.