Aquelarre televisiu a la Brossa

Vivim en un país on ens hem acostumat a conviure amb assassinats de dones com si fos la cosa més normal del món. La violència masclista és un tema més dels nostres telenotícies, una mena de contingut inevitable com ho són els resultats esportius o les pujades de temperatura. El nom d’Ana Orantes resulta familiar a molta gent, perquè ella va suposar un punt d’inflexió: el seu assassinat, el 1997 a mans del seu exmarit, va provocar una remodelació del Codi Penal i que a Espanya es comencés a parlar de la violència de gènere com un tema d’estat. Mariona Naudin ha agafat la figura d’Ana Orantes com a punt de partida per crear un espectacle incòmode i amb títol en anglès: Songs for the bitch-witch women. Benvinguts al plató televisiu de l’infern.  

A casa no ens agrada gens la nostàlgia. Aquells que enyoren el passat denoten o bé un esperit conservador o bé una vida molt avorrida. Durant els anys noranta del segle passat vam viure una època desenfrenada i aparentment feliç d’olimpisme, vaques grasses i socialisme en calç viva. Les televisions privades naixien imitant el model italià (berlusconià) d’espectacle, colors llampants, pit i cuixa. El crim d’Alcàsser planava sobre les adolescents com un recordatori, i les Mama Chicho ballaven en biquini mentre en Jesús Gil es banyava al seu jacuzzi, rodejat de noies amb prou feines majors d’edat. Va caldre un cas tan mediàtic i terrible com el d’Ana Orantes perquè les coses comencessin a canviar. La granadina va visitar el programa De tarde en tarde, a Canal Sur, on va relatar quaranta anys de maltractaments físics i psicològics per part del seu exmarit. Dues setmanes més tard, ell l’assassinava i la cremava viva. En aquest vídeo, la presentadora Irma Soriano relatava compungida els fets i es preguntava en veu alta com és que tots nosaltres, la societat, havíem fallat a Ana Orantes, que feia anys que denunciava els fets i demanava ajuda.

Songs for the bitch-witch women (“Cançons per a les dones gossa-bruixa”) és un cabaret performàtic i musical, una baixada als inferns en forma d’espectacle híbrid. Mariona Naudin i María García Vera són les dues oficiants, presentadores televisives amb la cara deformada (gràcies a una efectiva mitja) a mig camí entre el monstre de dibuixos animats i el cunyat més boomer del dinar de Nadal. Som a la Fundació Joan Brossa, i és bonic veure com, tot i la hibridesa performàtica i la modernor de l’assumpte, el teló vermell de l’inici és brossià per sobre de totes les coses (Pau Masaló signa l’espai i el vestuari). El recurs del programa de televisió ja l’hem vist mil vegades, però aquí resulta del tot pertinent: Orantes va ser la víctima que, conscient o no, es va oferir en sacrifici a la plaça pública. L’engranatge televisiu li va oferir l’espai i l’altaveu, per abandonar-la tan bon punt sortia del plató: el seu assassinat va suposar una plantofada a la cara del sistema, dels directius de televisió i dels televidents (és a dir, de tots nosaltres). Ana Orantes, acusada d’analfabeta i de no saber parlar per part del seu exmarit, va convertir la paraula en el seu últim acte èpic, retransmès en directe per la televisió autonòmica d’Andalusia. La víctima es va convertir en Història.

Ens trobem davant d’un espectacle estrany, que fricciona els gèneres: l’exaltació cocaïnòmana dels presentadors televisius dels anys noranta no és representada de forma naturalista, i la caricatura distanciada arriba a fer mal per la seva violenta versemblança. Es nota la mirada de Sofía Asencio en la proposta, que apareix en forma d’humor a la primera part, amb una interacció amb el públic que, tot i que som conscients que busca incomodar, hauria d’estar més afinada. La il·luminació de la imprescindible Ana Rovira i l’espai sonor de Sara Fontán i Edi Pou (que s’alternaran en escena) són, juntament amb la música de la percussionista Núria Andorrà, el millor de la proposta. Songs for the bitch-with women no és, sortosament, un espectacle de denúncia, una proposta de tesi que ens digui què hem de pensar tota l’estona: el desconcert que provoca és, paradoxalment, la seva millor arma. Si busquen sermons, vagin a missa o a un míting polític.

L’interludi musical de Núria Andorrà és la tempesta sonora perfecta, pur Carles Santos: servidor de vostès va descobrir la percussionista a Patetisme il·lustrat (TNC, 2015), i és bonic veure de quina forma dialoga amb l’exposició dedicada a Santos que podem veure al mateix Centre de les Arts Lliures. L’espai sonor fa posar la pell de gallina quan mescla les paraules d’Orantes i Soriano amb el soroll de la boira televisiva, i la rifa que té lloc a la meitat de l’espectacle és una troballa genial i alhora molt violenta. “Parla! Parla”, diem a les dones que pateixen violència. “Denuncia, dona! Denuncia!”. El marxandatge no havia fet mai tant de mal. De la copla misògina al masclisme de les Mama Chicho, les dones han sigut històricament maltractades, tant a les nostres ficcions com a les nostres realitats. Aquest cabaret postdramàtic col·loca un mirall deformat davant nostre, el públic. Al final, aplaudim, incòmodes. I no està bé, això?