Oriol Comas: “La gamificació és una banalització del joc”

Quedem a l’entrada de la Fabra i Coats. Comença la segona jornada del festival Dau Barcelona. Pel camí, el saluden almenys sis persones. Des del 2021, Oriol Comas i Coma (Barcelona, 1956) ja no dirigeix el festival, però es nota que és casa seva. Diu que s’ha jubilat. Em fa la sensació que encara treballa. Aquesta tardor ha publicat Un món de jocs (Sugaar Editorial), un llibre que repassa exhaustivament la història dels jocs de taula —des del Joc Reial d’Ur fins al Monopoly. També acaba de treure una guia sobre jocs de rol per a les biblioteques. L’estiu passat va posar la seva col·lecció de jocs —4.000 jocs, 3.000 llibres i 1.200 revistes— a disposició de les biblioteques públiques de Barcelona.

Vas estudiar filologia romànica, però la teva trajectòria professional ha girat gairebé sempre al voltant dels jocs de taula. Sense joc, pot haver-hi literatura? 

Si vols ser amic de Màrius Serra, no! Fora bromes, a mi m’interessa especialment la literatura que és joc. Els francesos de l’OuLiPo, la literatura intertextual. D’altra banda, sense la literatura tampoc s’entenen els jocs de taula. I encara menys els jocs de rol. És una relació d’anada i tornada. El 1981, quan Sandy Petersen va crear La crida de Cthulhu, un joc de rol basat en els mites de Cthulhu, H. P. Lovecraft no era gens conegut. Era un escriptor que es llegia en cercles molt reduïts. Després de l’èxit del joc de Petersen, Lovecraft va revifar amb pel·lícules, videojocs, revisions literàries… Si no fos per Petersen, segurament la literatura lovecraftiana hauria desaparegut.

‘Un món de jocs’ és una guia en què expliques i classifiques més de cinquanta jocs. Pretens establir una mena de cànon?

La tria és personal, esclar. És una guia tant per jugaires entesos com per lectors encuriosits. Per mestres i pares amb canalla a la vora, que vulguin saber d’on venen els jocs. Una mica com la guia de Miquel Barceló sobre ciència-ficció. A mi m’agrada la ciència-ficció, però no en sé gaire res. Cap problema: Barceló m’ho resumeix tot en un sol volum. I, sobretot, això és important: Un món de jocs no és només una guia, sinó també una reivindicació del joc de taula com a objecte cultural, com a patrimoni de la humanitat. 

El llibre comença amb el ‘Joc Reial d’Ur’, registrat fa més de 4.500 anys. És el joc més antic de tota la història de la humanitat?

Jo tinc la teoria que els jocs de mancala són encara més antics, perquè són jocs de càlcul. Però els acadèmics diuen que m’equivoco. Els jocs de mancala estan documentats des de l’any 600 d. C. Segons les proves de carboni 14, el Joc Reial d’Ur té més de 4.500 anys. El Go té uns 3.000 anys, i els escacs, uns mil. El Joc Reial es va trobar a les Tombes Reials d’Ur durant els anys vint del segle passat. Ara es conserva al Museu Britànic de Londres. No en teníem les regles, només les peces i el tauler, però el filòleg i assiriòleg Irving Finkel va poder deduir la mecànica del joc a partir de diverses tauletes d’argila. Finkel és el conservador d’antiguitats del Pròxim Orient del Museu Britànic. És un savi molt savi, clavat al Gàndalf d’El Senyor dels Anells. El 2018 vam convidar-lo al festival DAU Barcelona. 

Presentes jocs de molts països, des d’Egipte fins a Corea. Per tant, jugar és una activitat humana espontània?

Som homo ludens, com deia Johan Huizinga. No sé si la Lucy, fa tres milions d’anys, duia un parxís al sarró, però ja jugàvem des de molt abans del Joc Reial d’Ur. Jugar és un acte previ a la cultura, fins i tot. Els animals juguen, els bebès juguen. Fins que en un moment donat passem a un estadi intel·lectual del joc. Quan els humans comencen enterrar els morts, neix una certa litúrgia, un imaginari cultural que permet inventar jocs amb regles. L’home prehistòric també jugava a fotre’s gardeles. I a tirar pedres en un arbre. Fins que algú devia dir: “Guanya el primer que toqui l’arbre”. S’inventen la paraula “guanyar”. I l’altre devia dir: “Posem-nos més lluny i fem un forat a terra”. I així devia començar el joc tal com el coneixem ara. 

Les peces dels escacs són reis i cavalls. Les del ‘Monopoly’, cotxes, cases i hotels. El joc és un document històric, oi? 

Esclar, cada joc explica la mentalitat de qui l’ha creat i de la societat en què ha estat creat. Els escacs representen una guerra medieval. Dos exèrcits iguals, a camp obert; tothom ho veu tot i inevitablement alguns peons han de morir de seguida. Però els jocs també evolucionen. Als primers escacs no hi havia la figura de la dama, sinó un visir que protegia el rei. Cap al 1500 canvien el visir per la dama, una figura femenina que, curiosament, és la peça més poderosa. Els jocs de cacera, com el joc nepalès Bagh Chal, són asimètrics —els dos jugadors tenen materials i objectius diferents. Caçar era una activitat essencialment asimètrica: lluitaven contra bèsties més grosses, però ells tenien armes i podien fer estratègies. Un altre exemple: els jocs de mancala, com l’aualé, que és una metàfora del menjar. Reflecteix la mecànica d’un àpat a certs països africans. 

Què vols dir?

Vaig conèixer un noi senegalès, el Mamadou Alpha, i li vaig demanar que m’ensenyés a jugar als jocs de mancala. Em va dir: “No, perquè a tu no t’interessa jugar. A tu t’interessa guanyar”. I jo: “Va, ensenya-me’n”. I ell: “Als europeus no us interessa jugar. No sabeu que juguem per estar junts. Al Senegal, quan guanyes, tothom vol jugar amb tu. Si jugues bé, vol dir que tens una bona conversa”. A l’aualé, quan un jugador té tots els forats del tauler buits, l’altre li dona llavors de les seves per continuar jugant. Aquesta acció es diu “donar menjar”. A Europa, quan juguem volem matar, eliminar els contrincants. 

L’última entrada del llibre és el ‘Monopoly’. Dius que és “l’últim joc de l’època tradicional i el primer gran joc de l’època moderna”. Per què?

És el primer joc pensat perquè els jugadors no s’ofeguin immediatament. Els diners permeten allargar la partida. I les cartes afegeixen petites regles que varien el joc. Això és nou, s’ho inventa Lizzie Magie. El Monopoly és un joc robat. El 1904, una activista estatunidenca, Lizzie Magie, va inventar el joc The Landlord’s Game (El joc del propietari) amb l’objectiu de denunciar el capitalisme. Dibuixava el tauler en una cartolina i el feia servir per ensenyar que el capitalisme era una merda. Trenta anys després, Charles Darrow va copiar el joc, pràcticament igual, amb la idea d’exaltar les virtuts capitalistes. És el gran joc sobre l’especulació urbanística. 

Al llibre assenyales dos altres noms clau del segle XX: Sid Sackson i el ‘Catan’ (1995) de Klaus Teuber. 

Sid Sackson (1920-2002) va ser un creador estatunidenc que va assentar les bases del joc de taula contemporani. Durant els anys seixanta i setanta, va fer grans creacions, com el joc de negocis Acquire. I el Catan és el gran joc modern, que explica com són els jocs avui dia. Jocs més interactius, amb unes regles més ben explicades. Per jugar al Catan no cal llegir pàgines i pàgines d’instruccions. El Monopoly durava cinc hores; el Catan, potser una i mitja. I fins poc abans d’acabar la partida, no se sap qui guanya. Al Monopoly, quatre hores abans d’acabar la partida ja saps qui guanyarà. Al segle XX, hi ha molts grans noms. El Cosmic Encounter (1977) de Peter Olotka i d’altres; l’Illuminati (1982) d’Steve Jackson; Dungeons & Dragons (1974) de Gary Gygax i Dave Arneson; el Risk (1959) d’Albert Lamorisse…  Ja he acabat un segon volum d’Un món de jocs centrat només en l’últim terç del segle XX i el que portem del XXI. Ja no serà un llibre sobre jocs, sinó sobre autors de jocs. 

Per què els autors de jocs taula no tenen el mateix renom que la resta d’artistes? Gairebé tothom ha jugat al ‘Catan’, però poca gent coneix Klaus Teuber. 

I mira que del Catan se n’han venut més de 35 milions de còpies! De quants llibres se n’han venut tants exemplars? De molt pocs… Jugar és una activitat social important a tot arreu, però al nostre país no té prestigi. A Alemanya sí que coneixen Klaus Teuber. Alemanya, que és el bressol del joc modern, dona la mateixa importància als jocs de taula que als llibres, el cinema i el teatre. Aquí ens hem cregut que jugar és una pèrdua de temps. Que és una cosa de nens. I un altre problema: hem repetit massa que, quan juguem, aprenem. És una gran mentida. Quan juguem, sobretot ens ho passem bé. Ens emocionem, riem junts. Però el joc no serveix per a aprendre. Com a molt, col·lateralment, de la mateixa manera que aprenem història quan veiem segons quina pel·lícula. No anem al cinema per a aprendre història, sinó per a plorar i riure. Amb el joc passa el mateix. 

Fa uns mesos, al Twitter, l’escriptor Esteve Miralles va piular: “Pur neoliberalisme: negar el valor cultural (humà) de les coses —com el joc i l’art— i exacerbar-ne l’utilitarisme. Com a raó de ser de. Pel joc, l’educació; per l’art, la psicoteràpia”. I tu vas contestar-li: “Des de dins del món del joc, el petit drama és que gent que en forma part defensen la gamificació perquè ‘posa’ el joc a tot arreu”. Estàs en contra de la gamificació, doncs? 

Sí, totalment en contra. El meu amic Esteve Miralles la va encertar de ple. La gamificació és una banalització del joc. És una trampa del capitalisme. Algun expert en màrqueting va veure que el joc podia ajudar a vendre més. “Si per vendre un cotxe fem veure que juguem, el cotxe es vendrà més fàcilment”. La gamificació vindria a ser l’empleat del mes de McDonald’s. Posen la foto d’un treballador exemplar perquè tothom el vegi. De què serveix, a part de passar vergonya, cobrar quatre pessetes i tenir un dia de vacances extra? De res. Això és la gamificació. Fins i tot es fa servir per contractar personal. El mètode Grönholm de Jordi Galceran és una espècie de joc de rol per a gamificar un procés de selecció. Amb el Jordi compartíem un grup de jocs, i un dia, a mitja partida, va tenir la idea d’aquesta obra de teatre. La gamificació és horrible: significa agafar elements superficials o epidèrmics del joc i portar-los fora del terreny original. El joc es desnaturalitza; perd la seva funció, que és divertir-se, estar junts, tenir un repte intel·lectual. El que haurien de fer els empresaris és, directament, fer jugar els treballadors a l’hora de dinar. Jugant la gent és més feliç i produeix més. 

La gamificació a les escoles també és un problema?

Sí. Els nens aprenen més quan gamifiquem les classes? Mentida. Darrere la gamificació hi ha interessos comercials. És veritat que els nens, quan juguen, aprenen moltes coses. Aprenen a escoltar, parlar, explicar-se bé, esperar el seu torn, guanyar, perdre… Tot això s’aprèn sobretot jugant. Però no és el mateix la gamificació que el game-based learning (aprenentatge basat en el joc), que consisteix a aprofitar els jocs per crear continguts pedagògics, incloure’ls en el currículum educatiu. Això sí que ho veig bé. 

Quan vaig entrevistar Joaquim Dorca, el Soci Director de l’editorial Devir, em va dir que “el jugador habitual és una persona que esdevé escèptica, a qui és més difícil vendre segons quin sopar de duro”. Hi estàs d’acord? 

I tant! Jo, del jugador habitual, en diria “jugaire”. En anglès en diuen “gamer”. En castellà, “jugón”, que és una paraula horrible. En català hi ha gent que en diu “juganer”. Trobo que “jugaire” és una paraula més encertada per referir-se als adults que juguen sovint. 

T’has passat anys i panys defensant que el joc de taula és cultura. Creus que a casa nostra el missatge ha calat?

S’ha avançat bastant, aquesta última dècada. La gent del sector hem donat molt la tabarra amb el hashtag #ElsJocsDeTaulaSonCultura. Però el joc de taula encara no està reconegut formalment com a sector cultural, com sí que passa amb les arts escèniques, els llibres, les arts plàstiques… El videojoc queda emparat sota la Direcció General d’Innovació i Cultura Digital. El joc tradicional, sota la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. El joc de taula, encara no consta enlloc. Però el març passat, al Festival del Joc del Pirineu, la consellera de Cultura Natàlia Garriga va dir públicament que “el joc de taula és cultura”. Cal aplaudir que el Departament de Cultura dediqui, des de fa uns anys, força recursos a la promoció dels jocs de taula com a activitat social i cultura, i específicament dels jocs de taula en català. I no hem d’oblidar que l’Institut de Cultura de Barcelona, de l’Ajuntament de Barcelona, finança íntegrament el Festival DAU des de fa dotze anys. A nivell estatal, els catalans som pioners en el sector del joc de taula. 

Per què?

El Ministeri de Cultura de l’Estat espanyol continua negant-se a incloure els jocs de taula dins el bo cultural. Per desconeixement, suposo… No, no pas per desconeixement. Sé del cert que a l’ara exministre de Cultura Miquel Iceta tot això ja li han explicat. Malgrat saber-ho, va decidir no fer-ne cas. En canvi, el Departament de Cultura de la Generalitat ha engegat una sèrie de línies d’actuació a favor del joc de taula.

Quines?

Beques per a creadors de jocs de taula. Fins l’any passat, les beques de creació anaven destinades a escriptors, arquitectes, músics, filòsofs, dissenyadors, etcètera, etcètera…menys autors de jocs. Ara els hi han afegit. I també s’han començat a donar subvencions per editar jocs en català. 

A mitjà termini, veus factible que el mercat de jocs de taula en català sigui equiparable, per exemple, al sector editorial en català?

Lluitem contra una història grisa, però sí. A principis dels dos mil, quan l’editorial Devir va publicar el primer joc en català, a Catalunya van perdre unes quantes vendes de la versió en castellà d’aquell mateix joc. Però, en canvi, van guanyar-ne moltes en català. El ciutadà que compra un joc és un consumidor, diguem-ne, cultural. Té una mínima sensibilitat per la llengua. Alguns botiguers m’han explicat que, si un d’aquests compradors va a la botiga i no hi troba ics joc en català, en comptes de comprar-lo en castellà s’esperarà que n’arribi la versió catalana. Es tracta de jugar amb la teva llengua, conèixer el vocabulari relacionat amb cada joc. Per tant, editar en català és econòmicament rendible; el sobrecost és molt petit —en la majoria de casos, només cal traduir el full d’instruccions. Els daus no tenen lletres. Cada cop més editors intenten que els jocs no depenguin del llenguatge, que sobretot tinguin icones i dibuixos, així poden publicar-los fàcilment a diferents països a la vegada. 

El Departament de Cultura també promou la presència dels jocs de taula a les biblioteques públiques. Per què és important? 

Les biblioteques són magnífics espais de joc. Als Estats Units, gairebé tota la vida social passa a les biblioteques i les esglésies, perquè el nostre concepte d’equipament social allà no existeix. La Generalitat està apostant per obrir seccions de jocs a les biblioteques públiques del país. Aquest any, el Departament de Cultura m’ha encarregat dues guies prescriptives per a orientar els treballadors de les biblioteques: una, sobre els jocs de taula; l’altra, sobre els jocs de rol. 

Parlant de biblioteques, has donat la teva col·lecció de jocs a una biblioteca de Barcelona. Ja es poden consultar?

Encara no. L’estiu passat, vaig posar la meva col·lecció de jocs —4.000 jocs, 3.000 llibres i 1.200 revistes— a disposició de Biblioteques de Barcelona. D’aquí a un temps, tot aquest material formarà part del fons d’una biblioteca pública. La donació ja està tramitada. Això vol dir que a casa ara tinc moltes estanteries buides. Després de dedicar tota la vida a acumular materials sobre els jocs de taula, vull fer un servei a la meva ciutat. 

Milers llibres de jocs (i milers de jocs) que inicien travessia per passar de biblioteca privada a biblioteca pública.

Les prestatgeries buides ja llueixen a can @oriolcomas com forats negres. Boques obertes afamades de records. pic.twitter.com/obpEokYQDP

— Màrius Serra (@mariusserra) July 14, 2023