Pantallisme pseudodidàctic

Ja és curiós que, si bé a ningú amb dos dits de seny se li ocorreria oferir, de bon matí, un sol i sombra a una persona alcohòlica per tal de curar-la de la seva addicció, per tal que es rehabiliti, en aquest coi de país resulta que, en moltes escoles i instituts, ja a primera hora del matí oferim pantalles a alumnes que tenen un problema greu d’addicció, precisament, a les pantalles: videojocs, xarxes socials, vídeos del youtube…

Afortunadament, no són la majoria dels alumnes que estan enganxats a les pantalles, però n’hi ha un nombre gens menyspreable. A cada curs, n’hi ha uns quants que se’n va a dormir a les tres o les quatre de la matinada jugant a videojocs i arriben a l’escola havent dormit dues, tres o quatre hores màxim. I què és el primer que es troben aquests alumnes quan arriben a l’escola? Una pantalla d’ordinador, òbviament.

El pedagogisme oficial i oficialista –i acòlits diversos, com ara els directius tecnòcrates, els professors guais o els docents motivats– sempre tenen a punt l’argument que el problema no són les noves tecnologies, sinó l’ús que se’n fa. Molt bé. També podem pensar, ingènuament, que si a una persona que s’acaba de treure el carnet de conduir li donem un cotxe esportiu de gamma alta i s’estampa al primer revolt, aleshores el problema no és el cotxe, sinó l’ús que el jove n’ha fet.

Siguem francs: les pantalles a les aules serveixen, en el millor dels casos, perquè els docents abdiquem de la nostra funció d’ensenyar i carreguem la responsabilitat de l’aprenentatge.

Si les noves tecnologies estan pensades, en molts casos, per generar-nos addicció, quin marge tenen els joves per fer-ne un ús –diguem-ne– correcte, un ús raonable? Quan tens trenta alumnes a l’aula i cadascun amb un ordinador portàtil, com pots controlar que tots fan el que toca?

Siguem francs: les pantalles a les aules serveixen, en el millor dels casos, perquè els docents abdiquem de la nostra funció d’ensenyar i carreguem la responsabilitat de l’aprenentatge en un alumnat que, ai las!, encara no disposa d’un criteri prou format per saber què li convé i què no li convé.

Com a professor, és molt més senzill arribar a classe, dir als alumnes que busquin informació sobre qualsevol tema –les energies renovables, per exemple– i que al cap d’un dies en facin una exposició oral, si és per grups encara millor. Tot són avantatges: el professor no ha de preparar pràcticament res –si necessita una rúbrica, la treu d’internet i avall–, es passejarà voltant per la classe unes quantes sessions –això en el millor dels casos; en el pitjor, es passarà l’hora mirant l’ordinador i consultant el mòbil–, xerrarà amb els alumnes de manera distesa, caurà bé i, al cap d’unes setmanes, escoltarà –o ho farà veure– les exposicions orals dels alumnes i els aprovarà tots, perquè encara que no hagin après res substancial, encara que no hagin fet cap recerca amb cara i ulls, «s’hi han esforçat molt» i han desenvolupat la competència social (sobretot aquella persona del grup que ha hagut de fer tota la feina mentre la resta no fotien ni brot) i la competència digital, ves tu per on.

Estic tip de trobar-me alumnes que, tot i ser nadius digitals, no saben adjuntar un document word o pdf en un correu electrònic, i això per no parlar de saber fer un índex automàtic.

I és que els alumnes d’avui dia són nadius digitals, diuen els entesos. Estic tip de trobar-me alumnes que, tot i ser nadius digitals, no saben adjuntar un document word o pdf en un correu electrònic, i això per no parlar de saber fer un índex automàtic (en una classe de primer de batxillerat de vint-i-quatre alumnes, no n’hi havia cap que sabés fer índexs automàtics, vet-ho aquí el seu grau de digitalització nativa). Tenen més habilitat que jo a l’hora de navegar per internet, sí, en efecte, solen ser més hàbils i van més de pressa, però això no vol dir que sàpiguen com funciona el món digital. Jo bé que sóc un nadiu analògic i no per això he après a llegir de manera espontània, com si totes les lectures que he fet al llarg dels anys i el bagatge cultural m’haguessin plogut del cel.

Alumnes incapaços de concentrar-se més enllà de cinc minuts –això en el millor dels casos; n’hi ha que ni trenta segons–, alumnes enganxats al mòbil, ciberbullying tothora, com a modus vivendi, problemes visuals de tant de contacte amb pantalles, davallada en la comprensió lectora, alumnes que pràcticament no saben escriure a mà, deshumanització en les relacions socials…

Què ens aporten les pantalles des que entren a l’aula fins que en surten? Què ens aporta una digitalització acrítica, sense rumb? Què ens aporta la religió de les pantalles? I a totes aquestes preguntes també caldria afegir-hi els problemes econòmics de moltes famílies (una qüestió que mereixia un article a part), atès que hi ha alumnes que arriben a l’escola amb l’ordinador sense bateria perquè, si el carreguen a casa, gasten massa llum.

Si tota la pasterada digital i la consegüent ideologització pantallista ha de servir per tenir els alumnes distrets, que no molestin a classe i que el professor cobri a final de mes sense tenir cap càrrec de consciència, no em sembla pas malament, no m’hi oposo, és més, jo els en donaria dos, d’ordinadors, un parell a cada alumne.

Ara bé, i això sí que us ho demanaria sisplau –al Departament, a les empreses tecnològiques o a qui en sigui el responsable, que de fet no se sap mai qui és…– no cal enganyar ningú, no cal intentar vendre (i menys al professorat) que les pantalles, la digitalització, les aules tecnològiques i bla, bla, bla, ens trauran del pou educatiu on ens trobem. Si volem pantalles, endavant; però com a mínim tinguem la decència de reconèixer que no serveixen per aprendre, que són nocives.

Tant que es parla de l’empatia avui dia, tant que es treballa a les aules amb els programes d’educació emocional, i resulta que si observem el patiment aliè a través d’una pantalla, aleshores la mateixa pantalla ens priva d’empatitzar amb la persona que pateix. Doncs au, ja ho sabeu: si voleu deshumanització, pantalles a les aules!