Joaquim Dorca (Barcelona, 1962) té un riure juganer i camina amb un posat ferm. Són dos detalls especialment significatius, perquè estem parlant del principal empresari de la indústria nacional de jocs de taula. Ha hagut de moure moltes fitxes per tirar endavant el seu negoci, l’editorial Devir, que no para de guanyar prestigi a nivell internacional. La setmana passada va publicar un fil de Twitter en què criticava que a l’Estat espanyol els jocs de taula no són considerats productes culturals. En aquest sentit, també va impulsar una campanya a Change.org amb tres peticions al govern espanyol: que els jocs de taula tinguin un IVA del 4%, que s’incloguin al catàleg de productes culturals del bo cultural de Pedro Sánchez, i que l’administració afavoreixi la creació de ludoteques a les biblioteques públiques.
Per què creus que els jocs de taula són cultura?
Es tracta d’una activitat humana que, a partir d’un reglament que tothom accepta lliurement, representa una realitat o bé una metàfora de qualsevol cosa. Quan la gent juga, posa sobre la taula les seves habilitats emocionals, de memòria, de raonament. És una forma d’aprenentatge, però també, i sobretot, de diversió. És una activitat grupal, que fas cooperativament, encara que potser juguis de manera competitiva. És una excusa per reunir-te amb altres persones. Els jocs de taula són obres artístiques d’autors, que, a més, tenen la peculiaritat que només es completen amb la participació dels jugadors. No hi ha cap dubte que són objectes culturals. Tothom hi està d’acord.
Sembla una idea tan clara… Quin és el problema, doncs? Per què l’Estat espanyol no els considera productes culturals?
No és només un problema de l’Estat espanyol, eh! Ara es comença a discutir a nivell europeu si haurien de tenir un tractament de producte cultural. Tot plegat ve derivat de dos canvis substancials que s’han produït al món dels jocs de taula durant els darrers 25 anys. El primer canvi és que els jocs de taula cada cop depenen menys de l’atzar i més de la presa de decisions. És un salt quàntic. Els Déus deixen de ser presents a la taula de joc, beneint-te amb la seva magnificència, i ara, si guanyes o perds, ja és responsabilitat teva. Això és molt important. I el segon canvi fonamental és que abans les cases fabricants de jocs i joguines amagaven qui era l’autor i ara, en canvi, els autors són exposats a l’opinió pública i a la comunitat.
Cal reivindicar els autors dels jocs o ja va bé que l’autoria quedi més diluïda que no pas als llibres?
I tant, cal potenciar-los! La indústria del joc és cada vegada més similar a la de la literatura. Ara els autors guanyen uns royalties. Els jugadors una mica evolucionats saben perfectament que un joc de Reiner Knizia no és el mateix que un joc de Vlaada Chvátil. En cada cas jugues amb unes expectatives diferents. Hem de destacar els autors. Això sí, sense oblidar que fer un joc és un procés productiu realment sofisticat. Hi intervé moltíssima gent: playtesters, editors, il·lustradors, dissenyadors gràfics, una direcció d’art, un equip dedicat al naming i a redactar reglaments…
Com a resum, podríem dir que el pas d’atzar a estratègia i la reivindicació de l’autoria han fet que la indústria dels jocs canviï de paradigma.
Sí. Els jocs de taula entesos d’aquesta manera neixen a finals dels 80 i, per tant, és normal que encara anem una mica a contrapeu. La nostra indústria ha evolucionat, però falta que hi hagi un reconeixement públic, de l’administració.
Per començar, la indústria del joc de taula hauria de ser reconeguda per l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC)
Quins canvis polítics caldrien per a aconseguir aquest reconeixement públic?
Pel que fa a Catalunya, per començar, hauríem de ser reconeguts per l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Això permetria, per exemple, que els autors tinguessin ajuts per anar a fires internacionals i poguessin ser al cens d’artistes. També caldria un reconeixement al món editorial, en el sentit que els jocs fossin més presents en espais en què hi ha despesa de l’administració pública, com ara biblioteques, ludoteques i escoles. No és que la indústria dels jocs estigui amoïnada perquè necessiti tot això per viure, perquè precisament és una indústria en expansió. Si fem aquests reclams és per una qüestió de justícia davant els altres productes culturals que ocupen el temps de lleure de la gent.
Per damunt de tot, doncs, demanes un tracte igualitari?
Sí, i ho reflecteix bé la qüestió de l’IVA. Jo no estic dient que els jocs de taula hagin de tenir forçosament un 4% d’IVA com els llibres. Ara bé, si tu et prens una cervesa en una terrassa, pagues un 10% d’IVA, i quan compres un Catan, un 21%. No acaba de quadrar. La meva opinió personal és que tot hauria de tenir el mateix IVA. Però crec que lluitar amb una mà lligada a l’esquena no és just.
A més del tema de l’IVA, a la petició de Change.org reclames que els jocs de taula siguin inclosos al catàleg de productes culturals del bo cultural del govern espanyol. Tens esperança que finalment s’hi incloguin?
No tinc cap mena d’esperança en la política, en general, perquè els polítics no tenen gaires incentius per fer aquest canvi. Tot i això, penso que, en termes polítics, l’Estat té una molt bona oportunitat d’encapçalar el reconeixement dels jocs de taula a nivell europeu. Intueixo que segurament ho faran abans Alemanya, Holanda, Suècia o Noruega que no pas Espanya. El que no entenc és aquest complex d’inferioritat de no poder començar-ho des d’aquí, de no poder ser els primers a fer-ho.
L’Estat té una molt bona oportunitat d’encapçalar el reconeixement del joc de taula a nivell europeu. No entenc el complex d’inferioritat de no poder ser els primers a fer-ho
A la campanya de Change.org, també parles de la importància de crear espais de ludoteca a les biblioteques públiques. Hi ha poca inversió, en aquest sentit?
A Catalunya hi ha moltes iniciatives potents relacionades amb el foment del joc, però la majoria depenen d’algú que hi aposta i convenç a qui té accés als pressupostos de l’entitat o institució corresponent. No és car, eh, muntar una ludoteca. Però no podem dependre de la bona voluntat i de l’empenta de gent que surt com bolets. Caldria que hi hagués una política i una dinàmica generada a través de l’administració, tant des del Departament d’Educació com del Departament de Cultura, que facilités aquestes iniciatives.
Per què creus que són importants aquestes iniciatives? O, dit d’una altra forma, el joc pot beneficiar la societat?
El jugador habitual és una persona que esdevé escèptica. És més difícil vendre-li segons quin sopar de duro, i això és important. És una persona que entén millor les virtuts i les debilitats humanes, perquè contínuament les posa en contraposició amb altra gent. Això no vol dir que sigui una persona més feliç, eh. Però almenys durant el procés de jugar s’haurà divertit! Per damunt de tot, els jugadors habituals són persones amb menys pors. Estic convençut que una ciutat que juga és una ciutat més madura i preparada.
Els jugadors habituals esdevenen escèptics i tenen menys pors. Una ciutat que juga és una ciutat més madura i preparada
A més, en aquesta època tan digital, aplegar-se al voltant d’un joc de taula és més revolucionari que mai, oi?
És clar! En part, el mercat dels jocs de taula està creixent tant perquè la gent necessita excuses per no estar davant les pantalles. I el joc de taula és una de les millors excuses. A tots els pares que es queixen que els seus fills adolescents es tanquen a l’habitació i no fan vida familiar, els diria que comprin jocs de taula: és una activitat divertida i que, a més, els permetrà competir amb els pares —cosa bàsica durant l’adolescència.
D’alguna manera, els jocs de taula i els videojocs són productes antagonistes?
Gens. De fet, el món del joc de taula modern no seria així si no haguessin existit els videojocs. N’hem extrapolat moltes coses, com ara la manera de construir el reglament del joc. Ara bé, al mateix temps cal diferenciar una cosa de l’altra. Dir que són la mateixa cosa seria com dir que una reunió presencial és igual que una reunió virtual. O que veure l’òpera en una sala de cinema és el mateix que veure-la en directe. O que veure pornografia és el mateix que practicar sexe en persona. En tots aquests casos, la finalitat és la mateixa, però l’experiència no té absolutament res a veure.
Com a producte cultural, el joc ha de reflectir la societat actual? Fa un temps, una treballadora d’una ludoteca em va explicar que ara els nens ja no juguen a comprar al quilo al mercat, sinó que deixen els aliments de joguina ben posats en una taula i els van agafant, com en un supermercat.
El joc de taula és ideològicament molt potent. És una eina política de primer ordre. Hi ha jocs de temàtica històrica fets als anys 80 que ara ja no es podrien fer, perquè, per exemple, hi ha hagut un canvi en la percepció del colonialisme i l’esclavatge. El Monopoly, que és una broma sobre l’especulació immobiliària, ha sigut durant molts anys un referent del paradigma del capitalisme. El Catan també és un joc econòmic, perquè va de l’explotació de recursos, però parteix de la idea que dos més dos és igual a 5. És a dir, la concreció econòmica del win-win produeix unes conseqüències encara millors que el senzill acaparament de material per destruir els altres. És un canvi ideològic important.
El joc encara s’entén massa com una cosa d’infants?
Jo crec que està superadíssim. L’any 2000, la indústria venia el 90% dels jocs durant la campanya de Nadal. Ara, en canvi, venem sempre que traiem novetats. En cap moment de l’any deixem de facturar, perquè la gent juga tot l’any.
Quina és la situació de la indústria del joc de taula a nivell nacional? Fortaleses? Debilitats?
Tot són fortaleses! Hi ha moltíssim talent. Les companyies que van començar fa vint anys, com la nostra, s’han anat fent grosses i s’han anat internacionalitzant. En termes de talent i producció, tot va molt bé, no només per Devir, sinó per moltes altres companyies nacionals. Hi ha força gent que s’autoedita i fa micromecenatges. Tenim tant companyies que compren llicències estrangeres com empreses que agafen talent local i editen jocs propis. Per entrar a la nostra indústria no calen grans inversions, però editar jocs requereix molta feina. Es tracta d’una indústria cada cop més exigent, però estem contents. Devir acabem de tornar de la fira internacional SPIEL d’Essen, a Alemanya, i hem aconseguit que una novetat nostra, el Bitoku, ocupi la primera posició de la llista de jocs més desitjats de la fira.
El nostre joc ‘Bitoku’ ha sigut número u a la fira internacional SPIEL d’Essen, que és la més important del món
Déu n’hi do!
Ha sigut històric. Devir ens movem sobretot per Brasil, Argentina, Espanya, Portugal… Com a molt, Itàlia. I hem sigut número u a la fira més important del món. Això demostra moltes coses, perquè és un joc fet per un autor espanyol, Germán Millán, i per un il·lustrador i productor català, Edu Valls. Competíem amb monstres, amb companyies que tenen un gran prestigi.
Diries que la indústria del joc de taula té un problema de comunicació? Tinc la sensació que és un món bastant desconegut per la ciutadania general.
Ens trobem en la mateixa situació que el còmic vint anys enrere. No sortirem als mitjans fins que aquells qui van començar a jugar a Magic i Dungeons&Dragons, i que després van descobrir el Catan i el Carcassone, siguin caps de les seccions de cultura. És una qüestió generacional i, per tant, ja arribarà. La massa crítica de jugadors i gent aficionada ja hi és. Ho hem notat sobretot aquests anys de pandèmia. Hi ha molt d’interès.
Vosaltres editeu alguns jocs en català. Quina és la presència del català a la indústria dels jocs de taula?
Per mala sort, és pràcticament inexistent. Quan vam començar, el 6% dels títols publicats eren en català. Ara en tenim una trentena de cada 150. Si fem un joc en italià i portuguès, també el fem en català. Alguns només els fem en castellà i anglès perquè són dependents del llenguatge i el potencial del producte és més petit. Intentem fer-los en català sempre que podem. Els productes de fons, que es venen cada any, els solem traduir al català. És divertit, perquè d’aquesta manera obliguem les altres companyies a fer-ho, també!
Quins projectes encareu aquesta temporada?
Jo ja estic pensant en l’any vinent! Estem treballant perquè les novetats de l’any que ve tinguin la mateixa acceptació que el Bitoku. Tenim algunes propostes molt potents, com The Red Cathedral i Lacrimosa, que és un joc sobre Mozart que traurem properament. A Devir ens faria molta il·lusió guanyar un Spiel des Jahres, que és el reconeixement més important del món dels jocs de taula. L’any que ve tenim esperances d’estar a la llista de candidats… Guanyar-lo seria… Ja em podria retirar!
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals