Capità Carles Porta

M’agrada més quan la dosi anual de Crims se’ns subministra en els mesos més freds de l’any i es fa evident la relació entre les històries d’assassinats terribles i la felicitat de sofà i manta de classe mitjana. Vull dir que la gràcia de la frase estrella de Carles Porta, “posarem llum a la foscor” és que les seves sèries fan tot el contrari. En general, les nostres vides són previsibles, seguim les normes i tenim la impressió que el sistema funciona. Però resulta que la productora d’entreteniment més exitosa dels últims anys triomfa recordant-nos que alguna cosa no està bé. La panoràmica malastruga dels drons acompanyada dels espetecs de sintetitzador sinistre reivindica que la criminalitat de Martorell no té res a envejar a la d’Ohio. Porta sempre ens mira mig sorneguer perquè ens promet que tota aquesta truculència que veurem hauria de servir per entendre millor la condició humana, quan tant ell com nosaltres sabem perfectament que el plaer és rabejar-nos en l’opacitat reconfortant dels crims.

La principal novetat de Tor respecte de Crims és la presència més grossa de Carles Porta, convertit en marca d’ell mateix. Si la visibilitat del narrador ja era una excentricitat comparada amb les veus impecables que solen acompanyar els true crimes, la història del poblet de 13 cases del Pirineu encara reforça més el vincle personal entre l’home que explica la història i la història explicada. Tal com ens informen els crèdits infinits dels seus programes, per produir la quantitat ingent de contingut calen molts redactors anònims llegint tones de paperassa judicial i pensant a veure com explico això amb una mica de marro. La majoria d’episodis de Crims els fa un equip invisible que ha entès la fórmula i Porta simplement hi posa la veu. Però com que Tor és el cas de la seva vida, el que ho va començar tot i mai no s’ha resolt, per primer cop sentim la veu de Porta fent les preguntes als entrevistats, dient algun acudit per lubricar, i fins i tot cridant silenci que ara gravem. Capità Ahab de ponent, l’obsessió de Porta per resoldre un crim impossible ens arrossega a la fi del món com si fóssim la seva tripulació.

Les recreacions que sempre flirtegen amb el groguisme queden protegides per un to més asèptic, en aquest cas molt ben resolt amb maquetes que fan un efecte de pessebre cuqui i macabre.

No cal dir que tot fa molta patxoca i si Tor aguanta vuit episodis és perquè hi ha teca. Els valors de producció han pujat un graó. La quantitat d’informació, testimonis i material d’arxiu dona solidesa al relat i permet que les recreacions que sempre flirtegen amb el groguisme quedin protegides per un to més asèptic, en aquest cas molt ben resolt amb maquetes que fan un efecte de pessebre cuqui i macabre. Això no vol dir que la voluntat de la història sigui esclaridora: com sempre passa a Crims, el desig d’explicar un conte d’abans d’anar a dormir obliga a un joc d’ocultacions i revelacions que supedita la racionalitat al dramatisme. El motor de Tor no és entendre el que va passar, sinó atrapar-nos en una espiral de fascinació.

En uns temps en què la possibilitat de revoltar-se contra el sistema és més impensable que mai, el criminal ens fascina perquè és l’única figura que s’arrisca a estripar el guió.

Solem dir que hi ha dos tipus d’històries basades en crims reals: les que reforcen la confiança en el sistema i les que la soscaven. A primer cop d’ull, Crims és dels conservadors, presentant una imatge favorable de les forces de l’ordre i transmetent la idea que la societat es preocupa per vigilar i castigar els que l’amenacen, o com a mínim per fer-ne pòdcasts. A diferència d’obres mestres del gènere amb molta més punxa sociopolítica com ara O.J: Made in America o The Staircase, a Crims hi ha poca reflexió crítica sobre els jutges, la policia o el periodisme, i molta moralina sobre la condició humana. A Tor la metàfora que se’ns repeteix fins que fa riure de tan explícita és un foc a terra que resumeix visualment l’existencialisme pirinenc: la llei medieval que va portar la mort a Sansa depenia de mantenir la llar de foc de casa encesa, i Porta s’arrapa a aquest símbol tan nostrat per repetir mil cops la imatge del “foc de l’odi”, la pulsió atàvica i presocial que duria els homes inevitablement a la violència. En uns temps en què la possibilitat de revoltar-se contra el sistema és més impensable que mai, el criminal ens fascina perquè és l’única figura que s’arrisca a estripar el guió. Des del sofà de casa n’envegem la llibertat, i alhora corroborem que sortir al carrer a fer coses acostuma a acabar malament.