FOMO de bellesa en Domènech i Montaner

A la façana del Palau de la Música Catalana hi ha un fris de mosaic preciós que no es pot veure des del carrer, i Domènech i Montaner ho sabia. La culpa no és de l’edifici, sinó del fet que estigui encaixonat en un lloc de Ciutat Vella que no s’ajusta a la seva escala. D’aquesta limitació, l’arquitecte en va fer virtuts, però el mosaic és un cas clar de la tendència Domènech i Montaner a transcendir l’encàrrec amb un desfici de bellesa. La decoració dels edificis modernistes ens sembla impossible de reproduir avui perquè no estem d’acord respecte de l’ànima de les coses. De fet, ni tan sols estem d’acord que les coses hagin de tenir ànima. Els espais públics només toleren dissenys minimalistes perquè si expressessin alguna mena de contingut, ràpidament serien criticats des d’un altre punt de vista. Paradoxalment, la pressió democràtica pot paralitzar l’expressivitat en comptes de multiplicar-la com se suposa que hauria de fer. El mosaic del Palau mostra una gran festa de la música inspirada en els Jocs Florals: tot l’Orfeó celebra i, al mig, la Reina de la Festa representa les arts. Sap greu passejar pel carrer i pensar que t’ho estàs perdent.

No he descobert aquest mosaic gràcies a un coll de girafa, sinó a l’exposició “Lluís Domènech i Montaner. El poder de l’escenari“, comissariada per la doctora en història de l’art Marta Saliné i Perich. La mostra ocupa la planta baixa de Can Tinturé, un museu monogràfic de rajola de mostra situat en una torre rodejada de jardins al centre històric d’Esplugues de Llobregat, tot força idíl·lic i burgès. L’edifici es troba just davant de La Rajoleta, la fàbrica de Ceràmica Pujol i Bausis que, encara que avui ha estat museïtzada, va ser la font de la qual es van nodrir els grans arquitectes com ara Gaudí, Gallissà, Puig i Cadafalch, i el mateix Domènech i Montaner. Amb tanta energia fabril i ceràmica a l’ambient, El poder de l’escenari ens crida l’atenció sobre la dimensió escenogràfica de l’obra de Domènech i Muntaner, i el costat artesanal i col·lectiu del procés de creació. Només entrar trobem un text que relaciona la idea de l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa, que diu que l’escenografia és el “fons del quadre” dels actors, amb la idea que l’arquitectura és el fons del quadre de la societat.

El recorregut comenta quatre de les obres cabdals de Domènech per fer-ne aflorar l’aspecte teatral: L’Institut Pere Mata de Reus, la Casa Navàs de Reus, la Fonda España i el Palau de la Música Catalana de Barcelona. La lupa no es posa sobre les mitgeres i els arcs, sinó sobre la pulsió decorativa de l’arquitecte que no vol deixar les parets llises. De seguida em fon el cor trobar el menjador de les sirenes, les parets de la Fonda España on he dinat més d’una vegada i que no havia mirat com cal fins ara. La gràcia de l’espai és l’ambició de bellesa. Amb una harmonia compositiva de les arts aplicades a la qual hem deixat d’aspirar, ens trobem un esgrafiat amb un acabat pintat al fresc on es veuen les nimfes submarines, i per sota un arrambador de ceràmica i fusta. I esclar, l’esgrafiat era un dibuix de Ramon Casas, en què les dones mig desmaiades dels seus quadres més icònics canvien els divans per l’aigua i es converteixen en nereides, i el mar se’ns mostra al costat d’imatges com la famosa gran onada de Kanagawa de Hokusai, que confirma el gust pel japonisme de Domènech. La ceràmica mostra els escuts de les províncies espanyoles per reforçar el tema de la fonda, i l’arrambador de fusta broda una xarxa clarament marinera i també es pot fer servir de penja-robes. Ser dins d’un espai tan expressiu fa sentit de pertinença humanista, com si participessis en una conversa agradable i mil·lenària amb les parets.

El poder de l’escenari ens vol cridar l’atenció sobre la feinada de primera que hi ha darrere aquests dispositius decoratius i dissoldre jerarquies entre art i artesania. Són molt coneguts Ramon Casas i Joaquim Mir, que també va fer dibuixos preparatius per a Domènech, però els noms que més vol reivindicar l’exposició són els del mosaïcista Lluís Brú i Salelles, que captava les idees i les traduïa a escala arquitectònica, i la fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat, La Rajoleta, que proporcionava el material de tot plegat i fa pensar en tot el que hem perdut com a país des que hem deixat de produir coses. Torno al fris de mosaic de la façana del Palau de la Música, i m’imagino com seria viure amb més contacte amb una bellesa tan expressiva pels carrers de la ciutat. Crec que faria més festa.