La ciutat serà vegetal o no serà

Avui al voltant d’un 56% de la població mundial (un 4.400 milions d’habitants) viuen en zones urbanes. El canvi climàtic farà cada vegada més difícil la vida a les ciutats si no som capaços de revertir la calor amb espais verds i l’ús eficient de les fonts energètiques. El CaixaForum Macaya ha celebrat el primer col·loqui del cicle Els reptes socials de la ciutat del segle XXI per abordar possibles solucions per evitar el col·lapse. El cicle, coorganitzat amb L’Observatori Social i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), té com a director científic Raül Torán, que aquesta setmana va convocar la periodista Pilar Sampietro, autora de La ciutat comestible (Morsa, 2018), i la doctora arquitecta per la Universitat Politécnica de Madrid Nerea Morán per abordar aquestes qüestions.

Pilar Sampietro va obrir la discussió observant que els humans hem decidit recloure’ns a les ciutats com si fugíssim de la naturalesa. Les zones urbanes consumeixen el 85% de l’energia i s’han convertit avui en un gran focus de residus i de contaminació ambiental. Sampietro sosté que ens hem de replantejar quin tipus d’energia volem i per què la necessitem per continuar vivint, perquè moltes de les energies que hem desenvolupat contaminen i hem de trobar noves fonts i nous models de mobilitat si volem que les ciutats continuïn sent espais habitables.

Nerea Morán va ampliar aquesta perspectiva apuntant que l’accés a l’energia és una font de desigualtats a les ciutats, on un percentatge cada vegada més alt de la població pateix pobresa energètica. “Cal apostar per estratègies col·lectives que ens permetin ser més eficients en l’ús de les energies”, va dir Morán tot defensant els models de convivència d’algunes cooperatives que comparteixen rentadores, cuines o fins i tot menjadors. Sampietro hi va afegir que “les comunitats energètiques són una de les solucions i esperances que empoderen les persones i produeixen arrelament en un lloc”.

Morán també va trencar una llança a favor del disseny bioclimàtic, que propugna rehabilitacions energètiques que ens permetin aprofitar més la llum del sol o els recursos hídrics sense necessitat de posar sempre plaques solars.

En aquesta mateixa línia, Sampietro va afegir que els macroparcs fotovoltaics no són la solució, com s’ha demostrat a l’Índia, on les tempestes han desmantellat aquestes instal·lacions i han generat una gran quantitat de residus. “Cal anar molt en compte a l’hora de definir les fonts d’energia de les ciutats, que han de poder crear i consumir la seva pròpia energia”.

“La natura no és una intrusa a la ciutat, però per poder cultivar a les urbs s’han de donar dues condicions: una temperatura adequada i accés a l’aigua”.

L’autosuficiència alimentària

De l’autosuficiència energètica vam passar a l’autosuficiència alimentària per respondre a la pregunta de si és viable cultivar els nostres propis aliments a la ciutat. “Hem de reincorporar la naturalesa a les zones urbanes”, va afirmar Sampietro, contundent. “La natura no és una intrusa a la ciutat, però per poder cultivar a les urbs s’han de donar dues condicions: una temperatura adequada i accés a l’aigua”. Actualment, aquestes condicions no estan garantides una ciutat com Barcelona, on durant la sequera s’ha prohibit per ordenança municipal regar els horts urbans mentre els hotels continuaven tenint barra lliure en el consum d’aigua.

“Els habitants de la ciutat hem de tenir un accés directe a la terra i poder gaudir de l’ombra dels arbres per refrescar-nos”, diu Sampietro. “S’ha demostrat que els arbres poden ajudar-nos a reduir la temperatura entre 6 i 7 graus, i per tant són molt més eficaços que un aire condicionat. L’ombra d’un arbre pot ser un refugi climàtic. Hem de poder recuperar espais destinats a parcs, jardins i horts, recuperar la terra, que ens permet reduir la temperatura d’unes ciutats que altrament seran inhabitables si la crisi climàtica va a més”, va rematar Sampietro. 

Morán va posar sobre la taula una altra problemàtica de les grans ciutats, que és l’escassetat del sòl, un bé molt escàs i artificialitzat: “Hem de fer una planificació que permeti diversificar els usos del sòl en funció de les necessitats dels seus habitants, pensar ciutats on els horts d’oci i els espais de cultiu comunitaris siguin possibles”, va dir Morán, alhora que reconeixia que “les ciutats ni poden ser autosuficients del tot ni tampoc és necessari que ho siguin. Ja està bé que els cultius estiguin fora del perímetre de la ciutat i que ens puguem abastir de productes de proximitat”.

Amb tot, Sampietro va insistir en la necessitat de recuperar una certa autosuficiència. “L’especialització ens ha fet abandonar la visió generalista de l’ésser humà. Els humans primitius eren capaços de fer de tot: caçaven, cosien, cultivaven, recol·lectaven. Avui només som experts en una cosa i no sabríem valdre’ns per nosaltres mateixos en situacions d’autèntica emergència en què no tinguéssim accés als aliments”.

Antecedents i models d’èxit actuals d’horts urbans

En aquesta mateixa línia Nerea Morán va recordar que tant durant la Primera com la Segona Guerra Mundial a diferents països d’Europa es van fer campanyes per fomentar els horts urbans, que consistien en la cessió del sòl per cultivar la terra i fins i tot es prestava la formació perquè la població pogués autoabastir-se de menjar. “Cal reactivar els coneixements que ens permetrien sobreviure en condicions extremes, però recuperar aquesta autonomia demana una preparació”, va dir Morán. 

Les ciutats poden reconèixer i preservar els espais de cultiu urbà i fer-nos partícips del seu manteniment.

Un altre exemple més contemporani d’autosuficiència urbana és el cas de de Detroit, una ciutat que va patir la desindustrialització i es va veure abocada a una forta crisi social i econòmica. “D’aquesta ruïna, n’han nascut projectes d’agricultura urbana”, apuntava Morán. “Avui a Detroit hi ha empreses que es dediquen a recuperar terres de cultiu i a fomentar l’autoconsum. No és l’únic cas. Londres i París també també han activat recursos per facilitar l’accés al sòl i a la formació per fomentar els horts urbans. Però el cas més espectacular és la ciutat de Totnes, a Anglaterra, on sota el lema incredible edible es cultiven horts en llocs propers a casa i s’ha anat canviant la fesomia de la ciutat.

Pilar Sampietro, que coneix de primera mà el cas de Barcelona en aquest camp, apunta que a “la nostra ciutat hi ha horts que funcionen molt bé a nivell comunitari i que generen intercanvis de coneixement i de socialització, però des dels anys 50 hi ha una ordenança municipal que no permet comercialitzar els productes que es cultiven a la ciutat, per bé que són perfectament comestibles. En realitat sovint està més contaminada per pesticides la fruita que ens arriba de ves a saber on que no pas els productes dels nostres horts urbans”. Sampietro també lamenta que no es permeti cultivar mel amb abelles a la ciutat, ja que això comporta una carència de biodiversitat i perdem les defenses que les abelles proporcionen a l’horticultura.

Morán hi afegia que les ciutats poden reconèixer i preservar els espais de cultiu urbà i fer-nos partícips del seu manteniment. “Ens podem fer càrrecs d’horts sense que siguin nostres, poden ser horts de titularitat municipal. D’altra banda, aquests horts podrien ser rendibles si els seus fruits fossin adquirits col·lectivament pels menjadors de les escoles o dels centres de dia o altres entitats que plegades podrien sumar una capacitat de compra prou important perquè els productors locals en poguessin viure. Així tot revertiria en la pròpia comunitat. Es poden fer moltes coses des de les polítiques públiques”, afegia Morán.

Les iniciatives comunitàries topen amb seriosos obstacles quan intentem revertir la dinàmica de la indústria agroalimentària, que està a les antípodes del foment del mercat de proximitat i l’autoconsum.

Pilar Sampietro va revelar que els horts urbans de la ciutat van demanar a l’Ajuntament de Barcelona que es pugui utilitzar l’aigua de pluja de les façanes properes. A partir d’aquí, l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) va fer un projecte per recollir aigua de pluja dels teulats amb un sistema que optimitzés la recollida d’aigua. Cal veure si en surt alguna transferència d’aquesta investigació perquè les pluges d’aquests mesos d’abril i maig són conjunturals i no ens salvaran de la sequera si no creem nous instruments per captar l’aigua.

Vèncer les resistències de la indústria agroalimentària

Totes aquestes iniciatives comunitàries topen amb seriosos obstacles quan intentem revertir la dinàmica de la indústria agroalimentària, que està a les antípodes del foment del mercat de proximitat i l’autoconsum. “Cultivem grans extensions de terra per alimentar animals en macrogranges que només aporten el 18% de les calories que consumim els humans”, sosté Sampietro. “Hem de revertir aquest model perquè l’autoconsum sigui possible. Durant la pandèmia es van organitzar xarxes de distribució d’aliments a petita escala però després la industria ha recuperat el control de distribució. Hem d’ajudar els pagesos perquè facin el pas cap a un altre model agrícola que no sigui les grans extensions de monocultiu amb pesticides i fertilitzants, que no funcionen”, va alertar Sampietro.

Morán va insistir en la mateixa línia: “Cal canviar el model. Un centre logístic com Mercabarna no serveix per pensar en clau de proximitat ni per orientar el consum cap a una dinàmica més propera. Cal planificar què falta temporada a temporada, transformant la cadena alimentària amb unes noves xarxes alternatives que no estiguin sotmeses a la logística de les grans corporacions. Per sort s’estan gestant noves experiències”, va apuntar Morán.

Sampietro va apuntar un exemple que demostra les resistències que encara hi ha per obrir escletxes en aquest sistema logístic. No fa gaire s’ha prohibit al mercat de Sant Antoni les parades dels pagesos que solien vendre al voltant del mercat al·legant que eren una competència deslleial. Per què es prohibeix un mercat de pagès que ens porta vida a la nostra ciutat?

Referents per aprendre més

Al llarg de la conversa Sampietro va esmentar noms de persones que poden ser inspiradors d’aquest canvi de model. Us deixo aquí una llista de noms per qui vulgui saber-ne més i estirar els fils.

Chris Hepp, membre de l’associació Akasha Hub Barcelona, està investigant al terrat de la casa Elizalde i sosté que d’aquí a uns anys no es podrà viure als pisos alts de la ciutat per culpa de la calor. Joan Ortuño, un home que ha venut les verdures dels seus horts directament als ciutadans que s’hi acostaven i és un referent del parc agrari del Llobregat, avui amenaçat per l’ampliació de l’aeroport. Un altre referent inspirador és Eric Lenoir, jardiner i escriptor francès, autor del Petit traté du jardin punk, que advoca per introduir la natura i els arbres a la ciutat. Podeu llegir l’entrevista que li ha fet Sampietro a Público. També val la pena conèixer l’exemple de Joan Carulla, un home centenari que enguany ha complert 101 anys i que des de l’associació Replantem ha treballat per renaturalitzar la ciutat i oferir solucions d’agricultura urbana. And last but not least, Stefano Mancuso, ideòleg de la ciutat vegetal, Phytopolis, que proposa aprendre dels sistemes vius i les plantes per tal de desenvolupar noves estratègies que facin més sostenibles les ciutats del futur.