La gran família titellaire

Mira que m’agrada voltar per Catalunya. Sobretot, visitant fires i festivals. Precisament per aquest motiu, era del tot incomprensible que encara no hagués anat mai a la Fira de Titelles de Lleida. Error imperdonable de cronista de comarques: no us diré “talleu-me un dit”, perquè jo també soc titellaire (d’esperit). Enguany, sumant que se celebrava la 35a edició de la Fira i que em van convidar a fer de jurat, no m’hi vaig poder negar. O sigui que em vaig plantar a la capital del Segrià amb una maleta plena d’il·lusió, disposat a passar quatre dies (i quatre nits) en una fira on vaig veure trenta-cinc espectacles. Sí, sí, ho heu llegit bé: trenta-cinc espectacles. En tres dies i mig. Marató física i mental. Ressaca emocional. Però amb aquella alegria, tu.

La Fira de Titelles de Lleida és un dels festivals més curiosos on he estat mai. Una trobada familiar, una gran festa entre amics del gremi titellaire i el teatre d’objectes. Una combinació fascinant de xerinola i de fira amb, atenció, professionals vinguts de països com ara Corea del Sud, Islàndia, Mèxic, la Xina, Grècia, Itàlia o Suïssa. Programadors internacionals, catalans i de tota Espanya, públic lleidatà, gent de totes les edats. Espectacles per a criatures, joves i ganàpies, als carrers, les places i els teatres. Tècniques clàssiques, contes per als infants, propostes més conceptuals i fins i tot pornogràfiques per a només tres espectadors. Peces protagonitzades per materials senzills com el paper, el cartó o la llana. Muntatges que tenen lloc dins d’una autocaravana o d’un confessionari. Titelles, marionetes, putxinel·lis i objectes de tota mena.

La gran riquesa i diversitat de la programació que seleccionen curosament l’Elisabet Vallvé i l’Oriol Ferre es tradueix en una fira que mostra l’excel·lent estat del teatre de titelles, visual i d’objectes de casa nostra i bona part de l’estranger. Com que vaig fer de jurat, no s’escau que ara critiqui o valori aquest o aquell altre espectacle, però la fira és una cita que no s’hauria de perdre cap amant dels titelles, siguin de guant, de dit o de fils. Una bona manipulació és sinònim d’excel·lència, en el terreny que ens ocupa. La companyia Plexus Polaire va inaugurar la Fira amb l’espectacle Dracula. Lucy’s dream, un prodigi de foscor i tècnica. Les propostes que juguen amb la nostra percepció i que manipulen els humans com si fossin titelles, com ho fa Zero en conducta al muntatge La Phazz o al curtmetratge Wireless, ens posen davant del mirall de la nostra pròpia de condició titellesca, que deia Salvador Espriu.

Els francesos Compagnie L’Alinéa actualitzen, a Petites histoires sans paroles, una tècnica tan clàssica com la del putxinel·li amb humor i metateatralitat: si la mà despullada és un personatge més, tots nosaltres portem dos titelles de guant posats. Els italians Cia. Girovago e Rondella dominen els titelles de dit, i els porten al present amb una història que també conté foc, risc i violència. És bonic comprovar com els titelles aconsegueixen que les nostres diferències culturals i lingüístiques s’esfumin. Veure com reien i s’admiraven els programadors coreans a cada espectacle és un dels records més bonics que m’emporto de Lleida. També és molt graciós comprovar com els pares d’avui en dia eduquen els seus fills en el respecte i la no-violència, però quan hi ha garrotades en escena la quitxalla es pixa de riure. Els clàssics no moren mai.

Per si no n’hi hagués prou, la Fira també va incloure jornades professionals, trobades ràpides entre companyies i programadors i presentacions de festivals i projectes. El Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre va presentar, per exemple, la restauració dels titelles i el teatrí de Harry Vernon Tozer, que el pròxim 18 de maig (La Nit dels Museus) oferirà una representació de La mongetera màgica. Per cert: els fantàstics titelles de Tozer em van servir per il·lustrar, la tardor passada, la meva crònica sobre la Primera Jornada de Conservació i Divulgació de les Arts en Viu.

També va ser molt emotiva la presentació del llibre Del llapis a l’escenari (Pagès Editors, 2024), un volum que recull l’activitat de Joan-Andreu Vallvé com a escenògraf, dissenyador i divulgador del món del titella: des dels seus inicis i la creació del departament de titelles a l’Institut del Teatre passant per la fundació, juntament amb Julieta Agustí, del Centre de Titelles i la Fira de Titelles de Lleida, arribant fins als seus darrers projectes. Kuntur, el còndor vingut dels Andes que aquests dies va volar per la ciutat, ha sortit de les seves mans. “Agafa bé el llapis”, li deia sempre el seu pare, l’escenògraf i pintor Andreu Vallvé, quan ell era un nen. Els seus fills Elisabet i Bernat continuen la tradició familiar. I és increïble pensar que aquesta fira l’organitzen un equip de només quatre persones: els dos germans Vallvé, l’Uri Ferre i la Mireia Perna. Un altre factor que fa que la Fira sigui un esdeveniment encara més excepcional.

Els tres jurats (l’autonòmic, l’internacional i el de la Fira) vam ser guiats i acompanyats en tot moment pel Xavi Bonet, el pastor més educat, poliglota i somrient que podia tenir el nostre ramat transnacional. Sense ell, hauria sigut del tot impossible fer la marató d’espectacles que fam fer, sobretot el dissabte. Tretze espectacles en un sol dia: això no ho he fet ni a Tàrrega! L’entrega dels premis, diumenge a la nit, va ser una festa informal i amb molt bon rotllo, excel·lentment presentada pels Cacos de la companyia Campi qui pugui. Repartir premis, alegria i bitllets falsos de cinquanta euros… Què més es pot demanar? El paer en cap de Lleida, Fèlix Larrosa, va prometre més complicitats i sinergies en les edicions futures de la Fira. Més calés, senyor alcalde! Això és el que necessita la cultura, a Lleida i a tot arreu.

L’equip de la Fira de Titelles aconsegueix, any rere any, el petit miracle d’organitzar un esdeveniment cultural d’excel·lència a la capital del Segrià. Tot i que he necessitat trenta-cinc anys per anar-hi, ja us dic ara que no trigaré tant a tornar-hi. Això sí, hi aniré com a simple espectador, que aquest ritme de jurat és matador.

Visca la gran família titellaire!