Horror i llar

He trigat quatre anys a dir casa al meu pis. El meu pis, que no és meu, i que de fet no tornaré a veure mai més un cop en surti per la porta d’aquí a onze mesos. El meu pis prestat, que últimament em semblava maco i meu fins que se’m va comunicar per whatsapp que no es renovaria el contracte. Que el propietari vol vendre. Sento que, com a mínim, m’ho podrien haver dit fent un cafè. El cas és que, després de quatre anys, avui he trigat només uns segons a deixar de dir-li casa al meu pis. M’he activat totes les alertes d’Idealista i ara cada cop que m’aturo a un semàfor em pregunto com deu ser viure en aquell balcó del tercer pis. O al primer de sobre el cafè on bereno. Fins i tot fantasiejo amb un pis interior. Tinc aquella mena de bogeria de quan no pots res i, només per això, ho dones tot per fet.

Uns dies després del missatge, l’estoreta va desaparèixer del replà. La meva estoreta, del replà prestat. Vaig pensar que era una amenaça. A les nits, sentia passes al pis de dalt, però mai eren del tot iguals. Uns dies eren lleugeres, ràpides, i d’altres agafaven caràcter militar. A l’escala ningú em saludava. Jo tampoc reconeixia a ningú, però saludava a tothom, encara que hi havia veïns que només he vist un parell de cops. D’un dia per l’altre, algú va començar a deixar les escombraries sota les bústies. Quan van penjar una nota demanant que, please, don’t leave your trash inside, la porqueria va començar a aparèixer a les escales, però mai al mateix pis. Un vespre vaig sentir la veïna del primer —neboda del propietari— que li deia al seu tiet —el propietari— que en aquella escala hi tenia una molt mala comunitat. A nit no vaig poder dormir. I si no em renovaven el contracte perquè pensaven que era jo, la que deixava escombraries inside? I si la trucada, la brossa i l’afer de l’estoreta eren part d’una conspiració per accelerar la meva sortida? De sobte, hi vaig caure. M’odiava, la propietat? A l’altra banda de la paret em va semblar que algú reia fluixet.

Una setmana després del missatge vaig visitar Suburbia: la construcció del somni americà al CCCB. Podria dir que hi buscava alguna cosa, però simplement em feia gràcia passejar sobre la cultura que havia endrapat des d’adolescent: Tony Soprano recollint el diari en bata, els refugis del Fallout, la desolació de Betty Draper o la utopia addictiva dels Sims. Però era inevitable no acabar pensant en les paraules projecte, vida, casa. Només entrar, l’exposició dibuixa el plànol d’una llar als teus peus. Al final, després de tot el recorregut mar enllà, t’estira d’una estrebada per fer-te tornar a casa, i tradueix tot el que t’ha dit al somni familiar de Leroy Merlin, cases adossades i urbanitzacions a mitja hora de “Barna”. Quan en vaig sortir, vaig rebre un correu de la meva immobiliària, que ara mateix no tenien cap altre pis per mi. I tot i que vaig estar a punt de respondre amb l’enllaç dels tres anuncis que tenien penjats a Idealista, vaig recordar que és impossible que m’odiïn, perquè no em coneixen de res. Soc la notificació d’un ingrés el dia 1 de cada mes. Encara que em fessin redactar una presentació, descripció personal, que em demanessin fotos, avals familiars i fins i tot xarxes socials, res del lloc on visc és personal. No puc deixar de pensar que totes les parts estarien més còmodes negociant només amb la intenció de viure-hi. No hi haurà pau entre ciutadans i ciutat fins que aquesta no s’acabi de convertir en un joc de borsa en 3D.

Ara que fa un mes del missatge, ja no penso en cases ni llars. No em trobo escombraries i he comprat una estora nova. Quan passo davant les portes dels veïns ja no sento a ningú aguantant la respiració. Digues-li “mindfulness”, digues-li “que serà, serà”. Em pregunto si al somni de la urbanització també es conviu amb l’horror o si és una cosa tan barcelonina com Rodoreda. Curiosament, mentre el plantejament de mudar-se a una casa maleïda lluny dels nuclis urbans s’ha convertit en l’arquetip més fàcil del gènere—de The Shining a The Conjuring—, el hit del terror català passa a un bloc de pisos de l’Eixample que avui podrien sortir a 3.000 € al mes (Rec, 2007). Em repeteixo que no és personal, perquè no ho és, però és impossible que el lloc on visc no acabi condicionant tota la meva vida, i potser és precisament per això que el tema de l’habitatge porta a un debat impossible. Quan en parlem, mai parlem del mateix. I encara que pugui culpar l’expat i el seu flat white, en el fons sé que simplement ha comprat el somni de Barcelona com a nova suburbia global enfront de Londres o San Francisco. Sortint de casa em fixo en l’estora. Encara hi és, però juraria que algú l’ha deixat torta.