Raynald Colom: «No vull posar barreres allà on no existeixen»

A cavall de París i Catalunya, Raynald Colom (Vincennes, França, 1978) passa per un dels moments més prolífics de la seva llarga i fecunda trajectòria. Nou talent del tombant del mil·lenni, i un dels músics més rellevants d’aquella generació, Raynald Colom és també fill de l’era més gloriosa de les WFT! Jam Session, quan a l’escenari del Jamboree s’ajuntaven sense embuts músics de jazz amb d’altres de procedències ben diverses: de l’electrònica, del hip-hop, del que ara anomenaríem ‘cultura urban‘. Precisament, la de l’urban és avui una de les escenes més actives al subsol de la cultura barcelonina. Colom vindica la seva projecció internacional i el vincle inequívoc del hip-hop, explica, amb la idiosincràsia del jazz. De tot plegat n’ha fet un recital que ha anomenat Ray of Light, en el qual ajunta a Tito Bonacera (baix) i José López (bateria) amb el DJ Swet i el MC Mabreezee, tots quatre de l’underground comtal, i amb el pianista francès Tony Tixier, un dels grans noms del jazz gal, present en treballs de Raynald Colom com ara el recent A Million Dreams (Wax / Whirlwind, 2022). L’estrena absoluta de Ray of Light tindrà lloc divendres 10 de maig, a les 10 de la nit, a la Jazz Cava vigatana.

Explica’m en què consisteix Ray of Light?

Des de fa un any i pico visc entre París i Barcelona i, cada cop que he vingut a Barcelona, m’he mogut amb el hip-hop d’aquí, fins al punt de pensar que havia de fer alguna cosa amb ells, perquè trobo que és una escena collonuda. Jo, a més, vaig créixer amb el hip-hop i és una de les músiques que sempre m’han agradat més. Per altra banda, hi ha el meu amic Iván Morales, l’actor, que acaba de rodar la seva primera pel·lícula. Està basada en una obra de teatre, Esmorzar amb mi, escrita per ell mateix. L’Ivan em va demanar de fer un parell de temes per la pel·lícula. Això va ser el gener, ho vaig gravar i llavors vaig pensar que tenia ganes d’ajuntar a les noves generacions de hip-hop de París i de Barcelona i fer un projecte com el que presentem ara.

Què destacaries d’aquestes noves generacions del hip-hop?

Que ja s’ha acabat el tema de fer un estil o un altre. Aquesta qüestió estilística, i n’he parlat moltes vegades, sempre m’ha semblat que és una tonteria. La base és la mateixa: música negra americana i, per dir-ho d’alguna manera, no veig diferències entre Louis Armstrong i Jay-Z. En aquest sentit, trobo que les noves generacions estan molt obertes. Els temps han canviat i [aquests joves] estan superconnectats. Això els ajuda que puguin sentir músiques d’altres llocs i… no sé, hi ha un punt de frescura que està molt bé. Alguns passen pel conservatori, però la manera de fer és més com la nostra de fa 25 anys, és a dir, més de carrer.

Pel que expliques, dedueixo que una de les coses que més t’interessa d’aquesta generació és el seu aspecte més vital, més de carrer, oi?

Sí, quan dic que reivindico el carrer, vull dir que reivindico vivències. En el món del jazz hi ha moltes escoles, aquí, a França i a tot arreu, però a mi el que m’agrada és, també, una música com aquesta [el hip-hop], que està connectada amb tot allò que passa avui dia. Tinc una filla adolescent, sento el que escolta i hi ha coses que m’agraden i d’altres que no les puc suportar, per allò, òbviament, del canvi generacional. Ara bé, també trobo que n’hi ha que són superinteressants. Tenen a veure segurament amb l’escena de Los Angeles, amb Thundercat i tota aquesta tropa, però trobo que aquí s’està fent un so propi.

Quan dius so propi, a què et refereixes?

Mira, a la banda [de Ray of Light] hi ha el DJ Swet, que és un dels millors DJ, no només d’aquí, sinó també d’altres indrets. Jo, per exemple, col·laboro en un àlbum que va fer per a un rapero de Nova York superpotent, Milano Constantine, i ara treballa amb un paio, Dano, que ho està petant i acaba de fer un Riviera, a Madrid. Amb això vull dir que em sento més connectat amb la gent. El problema de les músiques, quan envelleixen, com ara el jazz, és que, vulguis o no, parles dels discos de Miles Davis i ja han passat 70 anys. Ara, a més, en queden pocs [de tòtems del jazz]. Quan parlo de l’escena, em refereixo a José Benítez amb Big Menu, i a tot el que està fent amb el Sr. Wilson, un rapero d’aquí, o amb el Dano, amb qui està fent moltes coses; o de Juli Giuliani i de Mabreezee, de qui m’he enamorat. Mabreezee és mig angolès, mig portuguès, i fa molta cosa a Barcelona. M’encanta la manera que té d’escriure, és superpreciosa i, a més, canta de collons: té un timbre de veu molt maco.

Pel que veig tenen diversos discos i projectes que signen plegats.

Exacte, és una clica [colla] i m’agrada perquè col·laboren tots entre ells i a vegades trobo a faltar que hi hagi una mica més de comunitat [en altres estils]. En aquesta generació de l’urban, per posar-li algun nom, hi ha molta més comunitat [que en d’altres] i això fa que tothom vulgui anar més enllà. Ells mateixos han creat una escena que, la veritat, està superbé, que l’està petant bastant.

No fa gaire vas fer una publicació a les xarxes socials en la qual vindicaves l’encontre amb creadors d’altres generacions. Ho vas escriure arran de la teva participació en la jam The Flow, al Jamboree.

Bé, és normal, soc un tio fet, de 45 anys, però quan en tenia 20, tocar amb gent més gran em donava perspectiva i una mica d’experiència. Ara crec que ens toca a nosaltres. Des del punt de vista artístic, és molt necessari. Has d’estar amb gent més jove, perquè si no et pots estancar. Tots els músics amb qui toco tenen com a molt 35 anys. És molt interessant, ja que em dona un punt de vista fresc i jo els puc donar una mica l’experiència dels anys.

A banda dels noms esmentats, a Ray of Light hi ha el pianista francès Tony Tixier, amb qui has treballat molt els darrers anys en projectes més, diguem-ne, jazzístics, has volgut barrejar a músics de diferents escenes?

No, el Toni ha fet moltes coses de hip-hop i en continua fent. És una mica com jo i com molts músics de jazz. Penso en el mateix Roy Hargrove, o en Gregory Hutchinson, que va treballar amb Common. No vull posar barreres allà on no existeixen, perquè en el fons fem la mateixa música. Jo, per exemple, he descobert molta música increïble dels anys 70, de Milt Jackson i d’altres, gràcies als samples dels productors de hip-hop. En aquest sentit, ara mateix estic agafant molts samples de música urbana i també una mica del que és nostre. Tenim coses increïbles dels anys 70, de la música laietana, com per treure samples. De fet, demà el Swet i jo passarem tot el dia treballant en això.

Parles dels vincles del hip-hop, de l’urban en general, amb el jazz, però a mi em fa l’afecte que a casa nostra no hi ha tanta relació com la que expliques.

Doncs jo crec que sí, el que passa és que potser no l’estem mirant. No l’estem mirant i potser tenim el focus en un altre lloc, però per exemple, el Mabreezee està fent coses en aquest sentit.

Sí, està fent projectes en els quals col·laboren músics com Fèlix Rossy.

Sí, i s’estan fent més coses, potser no et puc dir exactament quines, perquè no estic del tot dins l’escena. En tot cas, el que faig és agafar els músics que m’han molat i muntar-me la meva història. Pels xavals d’ara, el que per mi era Roy Hargrove ara ho és Robert Glasper i Christian Scott. No diré que aquests músics hagin creat un nou so, perquè mai hi ha res nou, però tenen aquella cosa del hip-hop. No oblidem, a més, que aquest any el hip-hop ha fet 50 anys. Vull dir que estem parlant d’una música que és com parlar als anys 90 del jazz que es feia als 60.

El hip-hop és una música que, com a so, com a barreja, si s’escolta bé al final jo no hi veig cap diferència amb Baby Dodds. Des del punt de vista de la bateria, enganxes el disc Drums Unlimited (1966), de Max Roach, i més en concret el tema que dedica a Sidney Catlett [‘For Big Sid’], i és pur hip-hop, com el disc At the Pershing (1958), d’Ahmad Jamal. L’altre dia en parlava amb el Joe Sanders i els dos dèiem que allò és hip-hop, però dels anys 50. Tot torna.

Mola que, en comptes de simplement cantar i tot això, hi hagi una persona fent rap, que bàsicament consisteix a crear poesia en l’acte, com d’altres fan melodies a l’acte. És això i ho trobo superinteressant.

Una cosa que destaqueu és que es tracta també d’un encontre entre les escenes de Barcelona i París.

Mira, quan jo ensenyo a París el que fan José Benítez, Tito Bonacera o Mabreezee, flipen. La idea d’aquest projecte és poder-lo moure a fora d’aquí. Estrenar-lo a la Jazz Cava de Vic em fa molta il·lusió, perquè és fer-ho a casa. Van ser ells els que em van venir a buscar, els vaig dir que tenia aquesta idea al cap i es van tirar de cap a la piscina. Ens ajuntarem tots el mateix dia al concert i quedarà filmat, documentat, perquè després es pugui veure la manera, el workflow que hem tingut. Durant tot el mes d’abril he estat fent els samples, escrivint música, enviant-la a la penya i tot això, però la reunió la farem el mateix divendres a la Jazz Cava. Hi ha un tema que ja el tenim enllestit i que encara no sé quan sortirà, perquè depèn de l’estrena de la pel·lícula, però suposo que serà després de l’estiu. Durant la resta de l’any anirem gravant i fent el projecte.

Si poguessis fer un vincle entre les escenes de París i Barcelona quin seria?

Per què hem de fer comparacions odioses? Passo! No ens n’adonem i jo ara ho veig molt més clar que abans: inconscientment, sempre som en aquest punt perquè ens sentim petits, tenim la necessitat de sempre comparar-nos i els periodistes teniu tendència a marcar-ho. Barcelona té el seu so i el seu flavor i el seu gust i la seva història, i París és una de les capitals mundials de la música, de l’art i de tot. Per això visc a París, perquè és com ser a Nova York: trobes a tots els músics i tothom passa per allà… és incomparable. Ara bé, [en el nostre cas] hi ha una sonoritat que és diferent. Nosaltres tenim aquest so mediterrani que, vulguis o no, és allà. Hi ha aquella cosa flamenca que és present, que no podem negar, i crec que és molt estúpid que continuem, encara avui, volent-nos comparar [amb París i altres capitals]. En el cas del hip-hop, el que m’encanta de tota aquesta gent, de DJ Swet, Benítez i tota aquesta tropa, és que estan convençuts que el que fan és l’hòstia. Aquestes generacions han perdut la por de voler-se comparar amb Nova York i tot això. S’ha acabat, estan hiperconnectats i això no té sentit. S’hauria de valorar la sonoritat que hi ha a Barcelona; si l’ajuntes amb la de París, pots crear una cosa ben bonica.

Com veus Barcelona? Ara fa uns anys vas fer un disc, The Barcelona Sessions (FSNT, 2017) en què evocaves la ciutat des de diferents angles.

Veig que ha acabat de rebentar del tot. És un cicle, és com tot. No entraré amb les polítiques culturals i tot plegat, perquè això no canviarà mai. No ha canviat mai i no vull ni entrar-hi, perquè no em toca a mi. Ara bé, veig un repte nou, una cosa nova i soc molt optimista amb Barcelona. Però, alerta!, estic parlant de música. En el dia al dia sé que això està molt fotut, que no hi ha feina, que el 90% dels músics han de fer de professors perquè si no, no poden viure. No hi ha diners i els festivals sempre es queixen que no tenen diners, però després es gasten milers i milers d’euros amb un altre pavo… però bé, això són altres coses, són coses més aviat de política. Des de fora veig que hi ha un so que està sortint de Barcelona i és molt potent. Diria que és una mica com va passar als anys 70 amb la música laietana; salvant les distàncies, és clar, perquè són temps molt diferents. Però crec que hi ha una escena que és molt, molt, potent.

El concert que presentes a Vic s’anomena Ray of Light. Des d’un punt de vista conceptual, té res a veure amb aquest gust que tens per vincular la música amb els colors, amb les arts plàstiques?

Si t’he de ser sincer, no hi he pensat gaire. Simplement, he escrit la música, i la música ve de diferents vivències, de vivències com a pare, com a persona, de la sortida de la postcovid… també va d’aquest moment, que és un puto desastre a escala mundial. Art conceptual?, més aviat hi ha una mica de tristor i de ràbia. Amb això del genocidi que estan fent a Palestina, d’aquí a molts anys la gent que no s’hagi posicionat, s’ho menjarà amb patates. Nosaltres, com a artistes, tenim l’obligació de denunciar aquestes coses. En aquest projecte, pel fet de comptar amb un MC, tenim més possibilitats de dir coses; i també de parlar sobre les vivències reals d’una persona jove o de mitjana edat, diguem-ne.

T’has avançat a una pregunta que et volia fer. Fa uns anys vas participar en un projecte que es deia We Still Insist, encara som en temps d’insistència?

Més que mai. Sempre he pensat que nosaltres, els artistes, hem de dir les coses que passen al món, sense fer-ho de manera política, però les hem d’explicar. Quan hi ha mogudes com la de Palestina, m’encanta veure com la gent jove es posa a davant de les barricades, és el que fa falta. Està bé que per fi la joventut s’estigui movent més, perquè crec que estaven molt parats, i això també afecta la música.

Vivim en un moment pre-bèl·lic?

Pre-bèl·lic? No, tenim una guerra a Palestina i és un genocidi, i també a Ucraïna. I ningú parla del que passa a l’Àfrica, a on també s’estan matant, però com que no són blancs, no se’n parla. Estem en un moment molt bèstia i Trump està a punt de tornar a sortir. El mínim que podem fer és intentar que la gent se n’adoni i surti de la letargia de les xarxes socials i tot això. És molt fàcil que ens convertim en zombis.

Tenia moltes idees guardades des de feia temps, però, justament, aquest mes d’abril no he fet cap concert i he estat tancat a casa, al meu estudi, treballant la música, però també reflexionant sobre què està passant ara i com puc treure tota aquesta ràbia i tristor de manera positiva, com puc intentar agafar tot això i crear alguna cosa. Al final, si nosaltres ens dediquem a fer música és precisament per poder-la compartir. Quan vas a un concert, és de les coses més maques que hi ha. Veus éssers humans units i res té a veure amb races, amb d’on ets, amb si tens diners o no en tens… L’art és allò que fa que tothom s’ajunti, sobretot la música, i encara més el jazz i el hip-hop. Mira si no com nosaltres, dues persones que som blancs, catalans, estem parlant del jazz, d’una música que ens uneix, que uneix generacions. Crec que també és una mica això el que hem d’ensenyar.

A banda del hip-hop, també has treballat molt amb gent del flamenc, i últimament has fet alguns concerts amb Carles Benavent i Tomasito…

Cada cop que soc al costat de Carles Benavent, dono les gràcies, perquè és un tio que ha canviat un estil de música.

A banda del Carles Benavent, últimament també he treballat amb Vicente Amigo, en el seu últim disc, i he gravat un disc amb Lukumil Pérez, un bateria cubà que viu a París. També he col·laborat a l’àlbum d’una cantant que es diu Lea Maria Fries, mig suïssa, mig francesa, que està a punt de petar-ho a França, i també faig feina amb Francesco Ciniglio. Ah, i amb Warren Walker estem acabant un àlbum que traurem a final d’any. Des que soc a París, no paro. Aquí, tinc un grup amb el qual hem fet uns quants bolos. Sona molt bé i estic molt content. És amb Camil Alcarazo, al contrabaix, Roger Mas, al piano, i Andreu Pitarch, a la bateria.

També vas fer no fa gaire un disc amb el Pep Sala.

Sí, com molts músics de pop quan es fan més grans, volia fer un disc una mica més jazzero i m’ho va demanar durant la pandèmia. El Pep és un amor i me l’estimo moltíssim. Vam treure això, vam fer uns bolos i va ser una aventura divertida. També vaig sentir moltes crítiques i ho vaig trobar de molt mal gust; en primer lloc, perquè soc músic, he de treballar i això és feina. El Pep va tenir una idea superbona —treure amb ell un disc— i, en comptes d’això, se’l van carregar i van dir que és un capullo... no sé… no m’agrada gaire la manera com la gent tracta a vegades segons quins productes. Passa el mateix amb el Gerard Quintana: he sentit a dir tantes coses sobre ell sense conèixer-lo de res i és un tio meravellós, una persona increïble i un gran escriptor.

Va haver-hi una mica de mala llet amb el disc del Pep. Jo crec que al Pep li va fer il·lusió, va pensar: «Hosti!, agafo a un dels millors músics de jazz que hi ha a Europa i que tinc aquí mateix, al poble, i faig això». I jo, mira, vaig tocar per ajudar-lo a fer una cosa una mica diferent d’allò que normalment fa. Va ser això i, a més, ens ho vam passar molt bé. El Pep és un tio collonut. Va ser una bona experiència.

L’últim cop que et vaig fer una entrevista llarga va ser fa onze anys i llavors en feia deu que havies començat la teva carrera professional. L’any vinent en farà vint del teu primer disc, My Fifty One Minuts (FSNT, 2005). M’agradaria fer-te la mateixa pregunta que llavors: com observes la teva trajectòria amb la perspectiva del pas del temps?

Doncs, sincerament, estic superagraït. Estic superagraït perquè vaig passar set anys sense treure res per poder estar amb la meva filla. L’any 2019, quan tothom deia que després de tants anys s’havia acabat la meva carrera i no sé què, vaig treure The Barcelona Sessions, que va funcionar molt bé. Després d’això, vaig tenir el quartet, que va durar cinc anys i amb el qual he fet el meu últim disc, A Million Dreams (Wax / Whirlwind, 2022), i, a banda d’això, he tocat amb moltíssima gent i he girat pel món. Estic molt agraït, extremadament agraït, perquè m’estic guanyant la vida fent la música que m’agrada, fent projectes, cada vegada més a fora, i jo sempre he cregut que la meva carrera és a foc lent. Mai he volgut anar a correcuita i trobo que ara mateix, musicalment, ja sé qui soc, i això ja és una altra cosa, ho canvia tot moltíssim. Diguem-ne que no he de demostrar res a ningú, sobretot a mi mateix. 

Més informació i venda anticipada d’entrades en aquest enllaç.