Les dues torres: Gisbert i la Catedral de Girona

Poca gent representa tan bé la petita burgesia prototípica de l’Eixample barceloní com Guillem Gisbert. Dissabte es va estrenar, després d’un bolo original a l’Apolo, als peus de la Catedral de Girona en el marc del Festival Strenes, en un doble recital imperatiu: abans de res, quan només havia sortit un dels singles del seu primer disc Balla la masurca!, aquesta imponent silueta que entona versets arítmics i cançons que remeten històries fràgils (històries de més o menys tothom), ja havia provocat l’alerta de sold out a la cita gironina abans, molt abans, de qualsevol mostra de matèria sonora que l’artista tingués entre mans. Fa mesos que els espectadors van optar per cedir una confiança cega en aquest contacontes creativament elàstic però físicament rígid (“podríem dir que tinc davant la línia dura de Manel”, va proferir). El de dissabte va ser un directe estrany. S’hi col·lidiren diferents elements, com ara que el Girona li va robar la lliga al Barça en un partit històric que classificava els locals a Europa, defenestrava la xavineta i proclamava campió el Reial Madrid. I mentre això succeïa, l’exlletrista de la banda revelació més revelació de Catalunya, rialler, i lleugerament nerviós (el nerviosisme estimulant i lúcid de les primeres ocasions) entonava el seu disc desafiant el temple erigit a Santa Maria. Gisbert és alt, però la catedral que s’imposava davant ho era una poquet més i, així i tot, amb la seva mirada clavada a la torre, va anar resseguint, cançó a cançó, un disc que s’ha anat guanyant adeptes a cops de pedal; congregant oients poc a poc, a mesura que es repeteixen les escoltes als respectius reproductors.

Perquè la seva obra es cuina lenta. Gisbert és un storyteller empedreït, d’aquells que s’ho agafen tot amb la lleugeresa d’un cinisme sa i oxigenat. També és un predicador, proselitista d’un terrorisme romàntic, com manifesten les seves lletres novel·lístiques. Comprimits en un contenidor portuari que ha estat resignificat semànticament (???) per una exposició del MACBA, cantautor i companyia van desplegar una set list in cresdendo que engegava el motor amb una íntima i peculiar “Anyone can whistle” de Sondheim, on cantava “Tots a casa xiulen” en un to un xic desafinat, propiciant una primera atmosfera, com a poc, inquietant. Però Gisbert no és cantant (no almenys en un sentit estricte, com tampoc ho és Dylan) de manera que suposo que tampoc ningú va entrar al recital exigint una festa operística, ni grans desplegaments vocals. És per això que la vetllada assolia el clímax amb una remuntada com el del Girona: a l’inici el seguirien “Les dues torres” i tot l’àlbum ben recollit i compactat en un directe fàcil, minimalista i més que suficient. A mesura que la seva gola s’escalfava i la banda que l’acompanyava agafava embranzida, també l’ambient s’animava (tampoc del tot, deixeu-me dir). La conjura del concert invocava una espècie d’epifania amb “Un home realitzat”, amb solo de Glòria Maurel (La Mercabanda), la bateria de la formació amb la qual es va escudar Gisbert, i completada per una institució, Jordi Casadesús (un equivalent a la catedral gironina dins la producció musical de la Catalunya moderna) i Arnau Grabolosa, als teclats i algunes cordes esporàdiques.

Hi ha alguna guspira radicalment poètica consistent en viure tot el cicle crepuscular d’un dissabte tarda, on els assistents vam començar amb màniga curta i acabàrem amb jerseiet per no refredar-nos. Nens i alguna cara cèlebre entre les grades de pedra. En el cel hi brillava una expectació ara assolellada, així com una melangia ataronjada d’horabaixa (com la de “Miracle a les Planes”, que Gisbert va precedir d’un record als seus companys de la carrera de periodisme, estudiants sense vocació nítida). Una melancolia fruit d’una enyorança positiva d’una banda de rock que ja no hi és. Tot i que la comoditat dels graons potser no acompanyaven, espectadors i músics van arribar a convergir en una mena de festa culminada per temes ja aclamats, com poden ser “Cantiga de la Montse” o “Waltzing Matilda”.

També va ser nit de sorpreses (sobretot, per qui no llegís cap crònica de la nit anterior a Barcelona). Gisbert va treure’s de la màniga “Prou de plors”, versió de la “Dry your eyes” de Neil Diamond, i en un final místic, el quartet va enfilar escalinates amunt per interpretar acústicament “Estudiantina”, una cançó de taverna amb anhels d’havanera folkie. Entremig, la versió pianística i corprenedora d'”Ai, Yoko”, una dansa robòtica i simpàtica ja memetitzat post-“Balla la masurca!” i una harmònica dylanitzada a “Les aventures del general Lluna”.

No ha estat un gir fàcil per a un públic acostumat a la consistència hímnica de la banda motriu, però aquí estem, bevent de la nostàlgia i fent brindis tot reivindicant les cendres d’un incendi dolorós. L’encert de la banda, a la qual no es va veure completament còmoda fins després de tres o quatre temes, i l’eco sepulcral dels primers temes (culpa d’una equalització no prou nítida), queden doncs, categòricament perdonats per un entorn embruixat. El somriure d’algun espectador extasiat per una mena de resurrecció contrastava amb ulls dirigits a traïdores pantalles amb el futbol sintonitzat. Alguna reacció silenciosa, alguna celebració ninja, algun esternut fruit de la pluja de pol·len; algun lament reprimit, algun gemec culpable. També, esbufecs i mirades enrere posant a prova el torticoli. Mirades ansioses per capturar una tarda memorable on el sol acariciava els fonaments d’un temple banyat per una golden hour primaveral que, de bonica que era, drogava. El Girona va guanyar el Barça el dia que un xava es va guanyar el Barri Vell. Victoriosos per haver palpat l’argila primigènia d’alguna cosa que potser, qui sap, un dia es farà gran. I el cor dividit perquè es troba a faltar Manel però ara ja no tant. La rodanxa de futur potser era això.