És la tercera vegada que la companyia xilena Teatro La-Resentida presenta un muntatge al Teatre Lliure. L’any 2019 hi van portar Paisajes para no colorear, en què nou noies adolescents pujaven a escena per expressar la seva ràbia i insubornable resistència enfront d’un poder abusiu; i el març de 2023, Oasis de la impunidad, una proposta de dansa que explorava la violència en totes les seves variants. Ara tanquen gira de La posibilidad de la ternura, un espectacle sobre adolescència, patriarcat i noves masculinitats.

En aquest darrer projecte, dirigit per Marco Layera i Carolina de la Maza, set nois adolescents entre  tretze i divuit anys expressen la necessitat ‒gairebé física‒ d’escapar d’un sistema que els obliga a comportar-se d’acord amb uns codis que detesten i que els fereixen: els de la masculinitat hegemònica. La dramatúrgia, a càrrec dels mateixos directors i d’Aljoscha Begrich, parteix de les vivències i neguits dels joves. Val a dir que al TNC segueix en cartell La festa de Daniela Feixas, sobre l’impacte de la pornografia i l’eròtica de la violència en els adolescents ‒també a partir d’històries extretes d’entrevistes reals‒, i que el projecte artístic comunitari de l’Antic Teatre acaba de presentar Laboratori Adolescènics 12@17, que esperem tenir ocasió de veure en futures mostres i obertures de procés. L’adolescència sempre està d’actualitat, perquè és el segment de població on es reflecteixen amb més ferotgia les mutacions de la societat.

Si el primer espectacle de La-Resentida, Paisajes para no colorear, vinculava les agressions quotidianes contra les adolescents amb la violència estructural de Xile ‒un país llarg en prejudicis i estret en llibertats, segons deien elles mateixes‒, aquí el tema és la masculinitat que s’emancipa de l’imperatiu patriarcal i el desacata. Els set joves performers ‒José Miguel Araya Moreno, Dimitri Bueno Ferrer, Camilo Bugueño Espejo, Efraín Chaparro Pérez, Marcos Cruz Andulce, Matías Mendez González i Leftrarü Valdivia Castro‒ es rebel·len contra “el deber de convertirnos en hombres” que els persegueix arreu. Es queixen de l’exclusió i el càstig que implica desobeir aquesta norma en la qual són ensinistrats des de nens, per exemple quan se’ls corona com a reis als aniversaris i se’ls regala tota mena d’armes de joguina que els empenyen al camp de batalla imaginari.

El muntatge arrenca amb rugits selvàtics i sons cavernícoles. L’escenografia consisteix en una enorme tela pintada que il·lustra un grup d’homes primitius en la cacera d’un mamut agonitzant. A partir d’aquí, la metàfora està servida. Els performers van elegantment vestits, tots iguals, amb una roba llampant ‒els figurins són a càrrec de Daniel Bagnara‒ que els estilitza i realça en positiu la seva diferència, contraposada a una sèrie d’actituds simiesques ‒una mica massa tòpiques i grotesques‒ amb què emularan els seus assetjadors. Amb una coreografia sense paraules, embolcallats pel potent espai sonor d’Andrés Quezada i l’efectista treball lumínic de Karl Sateler, escenifiquen la lluita orientada a un poder buit. Finalment, semblen despertar-se ‒i renegar‒ d’una bogeria induïda.

Entre el fum d’un paisatge desolat, traducció escènica de la devastació interior, apareix un centaure, maldestra unió de dos cossos sobre una tela. Corroborem que la mitologia és un recurs molt sovintejat per parlar de l’alteritat; l’hem trobat en força muntatges, darrerament. En aquest cas, l’exemplar dissident d’una espècie híbrida que destaca per la seva bel·licositat es queixa d’haver acabat exhibit com un fenomen de fira. Identificats amb aquesta criatura fabulosa, els joves enumeren una sèrie d’agressions diverses, un punt aleatòries, a què estan exposats ells mateixos o determinades persones del seu entorn. El que volen dir-nos, en realitat, és que la violència no és una condició innata, sinó un comportament après. A ells, que voldrien acariciar, dispensar cures i teixir vincles, els han obligat a fer servir les mans per colpejar, demostrar força, imposar el domini. Però no s’hi resignen i, en comptes de situar-se al costat dels caçadors, opten per arrecerar-se sota l’esquelet del mamut. I la seva manifesta fragilitat acaba esdevenint una fortalesa.

El plantejament s’assembla al de Paisajes para no colorear, però està menys elaborat; el resultat no és, ni de bon tros, tan contundent ni reeixit, ni se’n desprèn tampoc l’energia subversiva i autènticament mobilitzadora d’aquell altre espectacle. El plant dels nois ‒“hermoso desahogo”‒ ofereix una involuntària, atípica epicitat, però cal dir també que és justament l’abús del to planyívol ‒“tenemos tanto por qué llorar”; “nadie merece ser una especie en extinción”‒ el que impedeix promoure de manera eficaç l’empatia. A més, en molts moments el discurs sona impostat ‒o sembla excessivament dirigit‒ i incorre en un cert didactisme: “Lo peor que han hecho mis manos es matar al niño que fui para convertirlo en un hombre”. Malgrat tot, cal aplaudir el compromís d’aquests joves valents que s’atreveixen a reivindicar la delicadesa i ens conviden a abraçar la seva bella ingenuïtat, en un espectacle on queda més que demostrada la possibilitat ‒i la necessitat!‒ de la tendresa.

• 

  Ana Prieto Nadal

  Manifest generacional en clau feminista

• 

  Crítica

  Amèrica Llatina al Dansa Metropolitana

  Júlia Vernet Gaudes