Aquest dijous la companyia xilena Teatro La Re-Sentida torna al Teatre Lliure. Serà la seva tercera visita a casa nostra: el 2019 van impactar públic i crítica amb l’espectacle Paisajes para no colorear, i la primavera passada van visitar el Lliure de Gràcia amb Oasis de la impunidad, dins del marc de la quinzena de Dansa Metropolitana. Si en el primer espectacle van posar una sèrie de noies en escena, ara ha arribat el torn dels nois. Set adolescents xilens pugen a l’escenari, a La posibilidad de la ternura, per parlar-nos de patriarcat i noves masculinitats. El futur serà tendre o no serà.

Juan Carlos Martel es mostrava particularment il·lusionat, a la presentació de l’espectacle, “perquè l’he vist i sé el que ve”. Per ell, La posibilidad de la ternura tanca un cicle dins el seu període al capdavant del Lliure, un lustre que ha sigut força mogudet. “Vaig veure l’espectacle a Munic i en vaig sortir molt tocat”, confessa. El muntatge es va estrenar a la Ruhrtriennale de Bochum, i ha estat girant per Europa durant tres mesos: les tres funcions al Teatre Lliure tancaran la gira, i la companyia tornarà llavors a Xile. Marco Layera i Carolina de la Maza signen la dramatúrgia i la direcció, però volen deixar clar que es tracta d’una creació col·lectiva: les fitxes artístiques s’han d’enviar amb molta antelació i de vegades no són fidels a la realitat. El projecte de La Re-Sentida és alhora social i artístic, treballen amb no professionals i estan molt interessats a tergiversar el discurs adultcèntric que impera en el nostre present. De fet, confessen que els agradaria tancar aquesta trilogia amb un espectacle protagonitzat per gent de la tercera edat. Layera es posa content quan veu, a Madrid o Barcelona, grups de gent gran a les terrasses prenent alguna cosa i passant-s’ho bé, cosa que no passa a Xile.

Com sol passar quan es fa teatre amb joves, els nois que es van presentar a la convocatòria van ser molts menys que les noies de Paisajes para no colorear. Per què els nois sempre els costa més apuntar-se a fer teatre? Aquesta és, precisament, una de les preguntes de l’espectacle, que ha reunit nois amb una masculinitat no hegemònica, més sensibles o fràgils que la majoria. “Em va sorprendre la tendresa i l’afecte que mostraven entre ells”, explica Layera, “cosa que no passava en absolut en la meva joventut”.  Per què tenim reprimida la possibilitat de l’afecte, del carinyo entre nois? La dramatúrgia es va bastir a partir d’experiències personals, explica Carolina de la Maza, no només dels adolescents protagonistes (entre els 13 i els 18 anys) sinó també de gent propera al seu entorn. “Potser no és necessàriament autoficció, però tots els materials tenen una base real”, explica.

En un món on és més fàcil veure una mare o una àvia plorar que un pare o un avi, els joves es pregunten què significa ser un home o ser una dona, en un món on la masculinitat té els afectes molt reprimits. Vivim en una societat que regala pistoles i metralladores de joguina als nens, en un relat bèl·lic que els exigeix que siguin els millors i que sempre veu “l’altre” com un enemic potencial. “Aquest és un espectacle més poètic, més conceptual que Paisajes para no colorear”, m’explica Layera. Algunes escenes s’acosten a la dansa o l’expressió corporal, i la reivindicació de la tendresa i l’empatia que fan els nois dona esperances al director, que es veu interpel·lat en la seva pròpia masculinitat.

“A diferència de Paisajes, aquí no apareix el tema de la identitat sexual o de gènere”, continua. Es tracta més d’una reflexió escènica sobre com els nois es presenten en societat, on també és molt important la seva relació amb tot allò no humà, com ara les plantes o els animals. “No és que hàgim seleccionat els nois més tendres, és que la majoria que han participat en els tallers eren tendres”, especifica. La tendresa entesa com a acte de resistència, en un món on quan els pares fan una abraçada sempre es noten una mica més tensos que les mares. La posibilidad de la ternura vol posar en crisi i replantejar la cultura masclista i heteropatriarcal en què vivim, i preguntat sobre si considera que Xile és un país més o menys masclista que els seus veïns llatinoamericans, Layera prefereix no pronunciar-se sobre el tema.

De moment, i després de fer una quinzena de funcions, la companyia afirma que el públic es commou amb aquest espectacle, que sempre genera una reacció molt amable i emotiva. “És molt bonic veure la reacció d’homes de setanta anys, que suposo que fan un viatge a la seva infantesa”, afirma Layera. Precisament la idea de tancar el cicle amb un espectacle protagonitzat per gent gran ve de la línia de treball de la companyia: fer tallers amb actors no professionals per ajuntar la pràctica social amb l’artística. Reflexionar sobre les estratègies del discurs adultocèntric, la violència, la joventut i la vellesa. “Aquesta violència intrínseca de la nostra societat també ens interessa quan afecta els adults”. La infantilització de la tercera edat i la repressió de la seva sexualitat són temes que voldran explorar amb el seu pròxim espectacle. De moment, però, podrem veure La posibilidad de la ternura a la Sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuic, des d’aquest dijous 23 i fins al dissabte 25.

• 

  Ana Prieto Nadal

  Manifest generacional en clau feminista

• 

  Crítica

  Amèrica Llatina al Dansa Metropolitana

  Júlia Vernet Gaudes