Un grup de periodistes culturals ens vam infiltrar a la primera funció escolar de La festa, l’últim text de Daniela Feixas, i vam contemplar, entre nois i noies de 13 a 16 anys (2n a 4t d’ESO), com el jove elenc dirigit per Ricard Soler Mallol desgranava en escena els sis relats que configuren l’obra i que parteixen de les confidències reals d’un grup d’adolescents sobre com viuen la seva sexualitat en un món dominat per la pornografia. L’obra neix d’un encàrrec que Carme Portaceli, directora artística del Teatre Nacional de Catalunya, va fer a Daniela Feixas fa un parell d’anys. Coproduïda pels Teatres en Xarxa –una unió de diversos espais escènics de municipis de menys de 50.000 habitants–, està especialment pensada per al Servei Educatiu del TNC i farà gira per diversos indrets de Catalunya els mesos de febrer i març del 2024 gràcies, en part, a l’aixopluc del Festival Zero.

Entrem a la Sala Tallers i el primer que ens donen són uns auriculars a través dels quals haurem de seguir bona part de l’obra. La idea és que escoltem els personatges a cau d’orella, com en una confessió –«venim a veure teatre modernu», exclama algú des de platea–, tot i que, cap al final, haurem de prescindir d’aquests dispositius acústics, a petició dels intèrprets, que maldaran per connectar més directament amb el públic en una apel·lació constant a cuidar-nos i a fer xarxa plegats. Aquesta és una decisió de direcció que no sé si acaba de funcionar, perquè es fa estrany veure els intèrprets declamar en escena, per sentir, a través d’un auricular, allò que podríem escoltar perfectament sense ells.

La fortuna ha volgut que La festa s’estreni en un moment on l’educació sexual dels joves és a l’epicentre del debat públic. La recent emissió de la sèrie documental Generació porno a TV3, coproduïda per 3Cat i Euskal Telebista, ha fet evidents les mancances que encara hi ha en l’educació sexual dels joves i la dificultat que aquests tenen a l’hora d’accedir, amb seguretat, a una informació veraç, adequada i fiable en aquest àmbit. Els darrers mesos s’ha discutit molt si es pot establir una relació evident entre el consum massiu de pornografia i una progressiva erotització de la violència, amb el conseqüent augment de la cosificació de les dones i l’aparició d’una insatisfacció personal profunda en àmplies capes de societat –especialment homes heterosexuals– perquè no poden assolir determinats cànons o models de sexualitat.    

Totes aquestes qüestions afloren al llarg de La festa, però el reguitzell d’històries i confessions que ens presenten els seus protagonistes no van més enllà del mer testimoniatge. L’engranatge dramàtic no acaba de rutllar i, més enllà d’un vessant expositiu i un cert to de denúncia, que repassa alguns tòpics que ja trobàvem a la sèrie documental de TV3, l’obra no va enlloc. No acabem de copsar quin és el missatge que volen transmetre els seus creadors més enllà de posar la lupa sobre una realitat evident. Només cap al final, després de trencar l’efecte dels auriculars, hi ha una certa espurna de rebel·lia. Quan els esforçats intèrprets arrenguen el públic a creure, amb un brindis al sol, que en un futur utòpic aconseguirem superar les problemàtiques de la norma heteropatriarcal reforçades, segons la tesi de l’obra, pel consum de la pornografia.

Com assenyalava en Joan Burdeus en la seva crítica de Generació porno: «en tant que adolescents, els entrevistats no tenen ni l’aparell conceptual ni el llenguatge per dir res que no siguin tòpics, però l’artificialitat de les converses no deixa cap marge per abaixar la guàrdia o reflexionar genuïnament». D’això es dol, més o menys, la proposta de Feixas i Soler Mallol.

• 

  Crítica

  ‘Generació porno’ és un massatge moral per a boomers

  Joan Burdeus

Per molt que se’ns digui que tot el que s’expressa en escena ha estat extret de les entrevistes amb adolescents que la dramaturga va dur a terme per construir l’obra, no podem evitar pensar que tot plegat és massa pla i directe, i que sovint el discurs és més alliçonador que emocional. No obstant això, comprovem que els adolescents del públic reaccionen, sobretot, a les dues històries que plantegen una major identificació emocional amb el seu conflicte: la de la Júlia, interpretada per Laura Gaja, una noia immersa en una relació tòxica, i la d’en Pau, encarnat per en Biel Rossell, un jove addicte al porno.

Amb la primera el públic esclata en aplaudiments d’aprovació genuïna quan, cap al final, Gaja relata la seva ruptura amb el seu maltractador i, amb el segon, la inquietud es fa palesa a platea a mesura que Rossell narra el seu descens als inferns de la morbositat. La resta d’històries, força més expositives, passen sense ni fred ni calor.

Malgrat tot, La festa és una aposta necessària, sobretot venint d’un equipament públic. El discurs i el dispositiu escènic poden ser erràtics, però abordar qüestions sobre com expliquem la sexualitat als joves és del tot pertinent en els temps que corren. I s’agraeix que l’obra sigui explícita quan cal i ens eviti subterfugis vergonyosos.  

Amb projeccions en directe i canvis constants d’espai, gràcies a un pràctic mòdul dissenyat per Adrià Pinar, la posada en escena és força dinàmica i els sis intèrprets de la peça no paren quiets, sense arribar, però, a l’extenuació de les coreografies de Núria Guiu a L’última f**cking night. Aquesta és una altra peça estrenada recentment i pensada per al servei educatiu d’un teatre, en aquest cas del Lliure. A L’última f**cking night (o la festa de Zeus i Hera), escrita i dirigida per Marc Artigau, també s’abordaven alguns dels temes de La festa –com el consentiment, el desig o l’abús–, però a través del filtre de la mitologia clàssica.

Si alguna cosa tenen en comú ambdues obres, és l’apel·lació constant al divertiment adolescent. Un sarau perenne, amb les emocions i els desitjos a flor de pell, on tan Feixas com Artigau ubiquen la gènesi dels conflictes de les seves obres. Per això és d’agrair que Feixas també reculli, a La festa, el testimoni d’un noi completament allunyat d’aquesta disbauxa eterna amb què sovint s’identifica l’adolescència. Parlo del personatge que encarna l’Eloi Jaume, en Guillem, un adolescent que encara no se sent preparat per mantenir relacions sexuals i que viu amb angoixa la constant pressió del seu entorn i la seva parella per fer-ho.

Precisament, el mot angoixa apareix de forma recurrent a La festa i és que, segurament, aquesta és la sensació base de l’adolescència. Un període marcat per la incertesa provocada pels canvis constants i per una ferma voluntat de ser acceptat en societat. Aquest desassossec aflora davant de situacions d’abús com el que narra l’Abril Julien, però també en casos d’incomprensió i homofòbia com el que exposa la Ravina Raventós i, fins i tot, pot arribar a condicionar el dia a dia de molts adolescents com denuncia la Júlia Mascort a partir del seu relat d’una experiència desagradable en un tren.

La conclusió crec que és òbvia: els adolescents no necessiten que se’ls alliçoni sobre «la bona» o «la mala» sexualitat, els adolescents necessiten ser escoltats i tenir més espais segurs on compartir els seus dubtes sense ser jutjats. En aquest sentit, va ser tot un encert que la funció del TNC conclogués amb un col·loqui obert amb la sexòloga Lídia Duran que, malgrat les dificultats de dirigir-se a una audiència de gairebé 400 persones, va saber conduir molt bé els dubtes dels estudiants tot plantejant-los una qüestió cabdal: «Quins requisits creieu que s’haurien de complir per ser considerats aptes per a consumir porno?». L’ideal fora que aquest col·loqui es pogués repetir, com a mínim, en totes les sessions escolars que resten.

La festa té programades diverses funcions matinals els dimecres i dijous de novembre al TNC, però també oferirà algunes representacions obertes al públic general els divendres, dissabte i diumenge tarda fins al pròxim 3 de desembre i, a partir de l’any vinent, la veurem a diversos escenaris de Catalunya, començant per Martorell (9/2/24) i El Vendrell (16/2/24). Entre altres, també passarà per Tarragona (23/2/24), Valls (24/2/24) i Lloret de Mar (22/3/24).